La memòria democràtica continua sent, massa vegades, una moneda de canvi polític. Eixa va ser, en essència, l'advertència que va llançar Natàlia Enguix, vicepresidenta primera de la Diputació de València i responsable de l'àrea de Memòria Democràtica, durant la seua intervenció en el Col·legi de Mèxic, en Ciutat de Mèxic. Ho va fer davant un auditori acadèmic i polític reunit per a clausurar les jornades 'Del refugi espanyol republicà a les expulsions contemporànies: Exilis, memòria democràtica i mobilitats forçades', una trobada de tres dies que va posar damunt la taula un dels debats més persistents de l'Espanya contemporània.
Una ferramenta institucional, no una arma electoral
L'argument central d'Enguix va ser tan clar com polèmic: les polítiques de memòria no poden quedar a mercé dels cicles electorals. Per a il·lustrar-ho, va recórrer a un paral·lelisme eloqüent: les polítiques d'igualtat. Ningú discutix hui que la igualtat entre hòmens i dones siga un compromís institucional més enllà del partit que ocupe el govern. La responsable provincial va reclamar el mateix estatus per a la memòria.
"Les polítiques d'igualtat són polítiques institucionals, i eixe salt crec que és el que falta en les polítiques de memòria democràtica" - Natàlia Enguix, vicepresidenta primera de la Diputació de València
La reflexió no és menor si es té en compte que la mateixa Llei de Memòria Democràtica espanyola —aprovada en octubre de 2022— ha sigut objecte d'una forta disputa partidista des del seu naixement. L'aleshores líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, va anunciar que tan prompte com arribara al govern derogaria la llei "mal anomenada" de Memòria Democràtica. Un exemple perfecte, precisament, de l'escenari que Enguix denuncia: polítiques que depenen de qui mane, en lloc de consolidar-se com a compromisos d'Estat.
Enguix va ser directa en assenyalar que existix encara "un ús partidista de la memòria" i que això suposa "un flac favor que li estem fent a la memòria democràtica", perquè estes polítiques poden acabar utilitzant-se per a dividir la societat en lloc de cohesionar-la. Davant eixa temptació, la vicepresidenta va defendre que la memòria democràtica "és una obligació moral que ha de formar part de les institucions, no tant dels partits polítics".
Les famílies van guardar la flama que les institucions van tardar a encendre
Hi ha una cosa que Enguix va subratllar amb especial èmfasi: les famílies mai van deixar de recordar. Van ser elles les que van mantindre viva la memòria del que va ocórrer durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, en veu baixa, en sobretaules privades, en caixes de fotografies guardades en armaris. Van ser les institucions les que van tardar dècades a incorporar eixes històries a les polítiques públiques. En eixe sentit, la vicepresidenta va definir la memòria democràtica com una ferramenta per a "entendre què va passar al nostre país, quins fets van succeir, reconéixer-los i preguntar-nos per què van succeir". L'objectiu, va afegir, no és un altre que recuperar "eixes històries de vida i familiars que van quedar en l'oblit, en els silencis".
El fòrum en el qual Enguix va pronunciar estes paraules no era casual. Mèxic va ser el principal país d'acollida de l'exili republicà espanyol després de la victòria franquista en 1939. A mitjan 2018 es van reprendre les polítiques públiques en favor del reconeixement de la memòria històrica en l'àmbit estatal, en homenatge i record a prop de mig milió de compatriotes que van haver de prendre el camí de l'exili com a conseqüència de la guerra i la dictadura franquista. Parlar de memòria a Mèxic, davant d'investigadores com Eugenia Allier (UNAM) i Mónica Acosta (Universidad Iberoamericana), no és només un exercici acadèmic: és tancar un cercle històric.
Sense diners, no hi ha memòria
El discurs d'Enguix no es va quedar en el filosòfic. Va ser també contundent en l'econòmic: sense finançament, estes polítiques no existixen. I per a demostrar-ho, va oferir dades concretes de la Diputació de València. Des de 2023, el pressupost destinat a memòria democràtica en la institució provincial ha arribat als dos milions d'euros anuals. A eixa xifra se suma una inversió acumulada de més de 4,5 milions d'euros destinada des de 2015 a l'exhumació de víctimes de la repressió franquista.
"Sense finançament és difícil que tot açò veja la llum" - Natàlia Enguix, vicepresidenta primera de la Diputació de València
Eixos recursos sostenen iniciatives concretes que van més enllà dels actes commemoratius. Entre estes, el programa La Memòria a l'Escola, que porta tallers i activitats sobre memòria democràtica als centres educatius, i el premi de literatura de no ficció María la Jabalina, pensat per a recuperar i difondre històries vinculades a la repressió franquista. La institució impulsa també projectes de documentació i recuperació de testimonis que, durant dècades, van romandre tancats en l'àmbit familiar.
Com arribar als joves sense que tot es convertisca en una commemoració?
Un dels moments més reveladors de la intervenció va ser quan Enguix va plantejar obertament la pregunta que molts responsables de polítiques culturals eviten: "Com arribem a la societat i com no convertim les polítiques de memòria democràtica només en commemoracions?" La resposta que ella mateixa va oferir va ser tan senzilla com exigent: arribant a la gent jove. No amb discursos ni plaques commemoratives, sinó amb ferramentes didàctiques reals que permeten treballar estos continguts a les aules.
En eixa mateixa línia, la investigadora de la UNAM Eugenia Allier va qüestionar l'existència d'una memòria única i va plantejar que les memòries públiques poden construir-se des de diferents narratives. Per la seua part, Mónica Acosta, de la Universitat Iberoamericana, va incidir en el paper de l'educació per a connectar les experiències de violència i resistència del passat amb les realitats del present. Enguix va coincidir: "hi ha moltes memòries, no només hi ha una memòria", i va apuntar que el concepte de memòria democràtica precisament permet visibilitzar el que durant anys va romandre invisible.
El que va quedar en l'aire —i potser eixe era el propòsit— és si Espanya està realment disposada a fer eixe salt: convertir la memòria en una política d'Estat amb la mateixa solidesa institucional que la sanitat o l'educació. Amb el segle XXI es va obrir una nova fase en les polítiques de memòria que connecta, encara que de manera gradual, la memòria democràtica a Espanya amb el Dret Internacional dels Drets Humans, plasmat en els principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. El camí està traçat. La pregunta és si hi haurà voluntat política per a recórrer-lo amb independència de qui ocupe el govern.