Un grafit amb la data '1937' gravat en la façana d'un antic hospital de Sant Pere de Ribes va ser el punt de partida. L'arqueòloga Irene Estévez el va veure, va sentir que alguna cosa no quadrava i va estirar del fil. El que va trobar al final d'eixe fil van ser les actes de defunció de 19 soldats soterrats en l'oblit. Eixa curiositat, hui, ha posat en marxa un mecanisme que involucra dos comunitats autònomes, una diputació, diversos ajuntaments i una pregunta que seguix sense resposta: hi ha algú ahí fora que recorde a estos hòmens?
La Diputació de València, a través de la seua delegació de Memòria Democràtica, ha llançat una crida pública per a localitzar els familiars d'11 represaliats de la Guerra Civil les restes dels quals han sigut identificades o estan en procés de ser-ho en dos cementeris: el de Bétera (València) i el del municipi barceloní de Sant Pere de Ribes. Sense parents que aporten mostres per a la identificació genètica, el procés no pot avançar. Les restes seguiran on estan, anònimes.
Un camp de concentració enmig de la serra
Deu de les onze víctimes van morir en el Camp de Concentració de Portacoeli, enclavat en Serra, en plena Serra Calderona valenciana. El camp va ser creat originalment pels republicans en 1937 com a espai d'identificació de sublevats durant la guerra. Però la història va prendre un altre rumb. Quan les forces franquistes van arribar als últims reductes de València, va començar la seua activitat com a camp de concentració amb aproximadament 1.500 presos. Milers de presoners republicans, procedents principalment del Camp de Concentració d'Albatera (Alacant), malalts, cansats i famèlics, arribaven a l'estació de tren de Bétera amuntonats en vagons de bestiar. Una vegada allí els feien formar i començaven a caminar per un estret camí que, després de nou quilòmetres de marxa forçada, els portaria a l'edifici d'un hospital a mig construir on els esperava el que va ser durant quatre anys el Camp de Concentració de Portaceli.
Segons el registre civil de la localitat de Serra, on s'ubica l'antic camp, van ser afusellades 2.238 persones. L'associació Per la Nova República ha documentat que 62 dels republicans que van morir allí van ser inhumats en la fossa comuna del cementeri de Bétera. Entre ells, deu són valencians, d'entre 24 i 51 anys, les restes dels quals podrien recuperar-se si apareixen familiars disposats a participar en el procés d'identificació genètica.
Els noms d'eixos deu hòmens són Juan Bta. Ibáñez Santamaría, del Cabanyal; José Martínez Montell, de La Llosa de Ranes; Salvador Castellblanch Badia, d'Estivella; José Fort Tortajada, de Massamagrell; Remigio Soler Juliá, de Bèlgida; Evaristo Chafes González, de Bolbait; José María Moreno García, de Museros; Juan José Sancho Badía, de Quartell; i els alacantins Tomás Albert Sort, de Xàbia, i Vicente Fornés Ribes, de Pedreguer. Tots van morir entre abril de 1940 i abril de 1941, durant els primers i més durs anys de la postguerra.
El soldat que va morir als 19 anys i seguix sense poble
L'onzena víctima té nom i cognoms: Alfredo Lloret Soler. Tenia 19 anys quan va morir el 19 d'agost de 1938, a causa d'una infecció contreta mentre combatia en el 3r Batalló Mixt, secció de Transmissions, en el front de Llevant. Les seues restes van ser inhumades junt amb les d'altres 18 soldats en el cementeri de Sant Pere de Ribes, en la província de Barcelona, on havia funcionat l'Hospital de Carrabiners de Mas Solers. Els seus companys de sepultura van morir en dates que coincidixen amb les batalles de l'Ebre i el Segre, dos dels episodis més cruents del conflicte.
El problema amb Alfredo Lloret és que ningú sap d'on era exactament. Els impulsors de la iniciativa, l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes i l'associació de Familiars de Víctimes del Front de Llevant, només saben que era valencià. Sense poble d'origen, localitzar la seua família es convertix en una tasca encara més difícil. Tot va començar amb eixe grafit que va vore Irene Estévez, l'arqueòloga que va decidir preguntar als historiadors locals fins a descobrir que en l'arxiu municipal es conservaven les actes de defunció dels 19 soldats.
Sense ADN no hi ha identificació possible
La vicepresidenta de la Diputació de València, Natàlia Enguix, responsable de l'àrea de Memòria Democràtica, ha atés la petició d'ajuda tant de l'associació Per la Nova República com de l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes per a donar difusió pública a estos casos. El missatge és clar i directe:
"Sense l'aparició de parents que puguen participar en la identificació genètica és impossible que el procés fructifique" - Natàlia Enguix, vicepresidenta de la Diputació de València i responsable de Memòria Democràtica
Enguix ha subratllat que la institució destina més d'un milió d'euros anuals a memòria històrica i que el seu compromís amb els familiars de les víctimes és ferm. Però també ha volgut ampliar el marc: la memòria, ha dit, no s'esgota en les exhumacions.
"La memòria no són només les campanyes d'exhumació. És l'esforç de tota una societat per rescatar la veritat històrica i reconéixer els drets humans" - Natàlia Enguix, vicepresidenta de la Diputació de València i responsable de Memòria Democràtica
És precisament eixa dimensió col·lectiva la que convertix esta crida en una cosa més que una gestió burocràtica. Darrere de cada nom en una llista hi ha una família que, durant dècades, potser va guardar silenci per por, per vergonya imposada o simplement perquè no sabia què havia passat amb son pare, el seu avi, el seu oncle. Els camps de concentració, els consells de guerra, les execucions i les represàlies van ser algunes de les formes principals de repressió del franquisme, abans i després del final de la guerra. Eixe passat seguix viu en forma d'ossos sense nom. I ara, gràcies a un grafit, a una arqueòloga curiosa i a una institució disposada a donar la cara, onze d'eixos homes tenen almenys l'oportunitat de tornar a casa.