La Albufera és una de les referències més reconeixibles de Ximo Michavila, però la seua trajectòria artística va ser molt més àmplia. La Fundació Bancaja reunix ara un centenar d’obres per a recórrer sis dècades de treball i descobrir les diferents cares d’un artista fonamental per a entendre part de l’art valencià del segle XX.
L’exposició, titulada Ximo Michavila. Centenario (1926-2026), reunix obres procedents de més de 50 col·leccions particulars i institucions. El recorregut permet veure com Michavila va passar de la figuració a la geometria i, després, a una pintura cada vegada més vinculada al paisatge de la Albufera. També hi ha espai per a la seua relació amb la música, el muralisme i el teatre.
De la figuració a la geometria: un artista que va anar canviant de llenguatge
Nascut a l’Alcora en 1926, Michavila pertany a una generació d’artistes marcada per la Guerra Civil. Es va formar primer com a mestre i després en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Durant la seua trajectòria va formar part de grups com Los Siete, el Grupo Parpalló i Antes del Arte, vinculats a la renovació artística valenciana.
Els seus primers treballs van ser figuratius, amb paisatges i escenes del seu entorn més pròxim. En els anys seixanta i setanta va arribar una etapa molt diferent: la geometria. Michavila es va convertir aleshores en un dels noms destacats de la geometria espanyola, encara que la seua pintura no es limitava a formes i regles. El comissari de l’exposició, Juan Manuel Bonet, el definix com un artista d’una «curiositat multiforme», capaç de moure’s entre diferents interessos sense perdre una identitat pròpia.
En la mostra poden veure’s obres d’esta etapa com Knossos, Galaxia o Alborada. Algunes ajuden a entendre fins a quin punt va arribar la seua investigació amb les formes, l’espai i el color.
La Albufera, la música i altres facetes de Michavila
En 1978 es va produir un canvi important en la seua pintura. Després d’una crisi personal, Michavila va deixar arrere el cicle geomètric i va tornar la mirada cap a la Albufera, un paisatge que ja havia aparegut en els seus primers anys. D’ací va nàixer el cicle El Llac, un dels més coneguts de la seua trajectòria.
Els seus quadres d’esta etapa mesclen paisatge i abstracció. Hi ha les aigües, els arrossars, les canyes i les construccions de l’entorn, però també les formes i els recursos que havia desenvolupat durant els seus anys com a geòmetra. En alguns treballs apareix fins i tot la preocupació pel deteriorament del paisatge, encara que, com va assenyalar Bonet durant la presentació, no es tracta d’una pintura de denúncia ecologista.
L’exposició permet veure també una faceta menys coneguda per al gran públic: la seua relació amb la música. Michavila era un gran aficionat i eixa passió va acabar entrant directament en la seua pintura. En els seus últims anys va desenvolupar el cicle Contrapunto, amb obres relacionades amb compositors com John Cage, Kurt Weill, Arnold Schönberg i Pierre Schaeffer.
La música va estar molt present en la seua vida al costat de la seua dona, Carmen Mas, soprano i professora de cant i piano. Tots dos van assistir en 1972 als Encuentros de Pamplona, on van escoltar un concert de John Cage. Anys després, Michavila li va dedicar una de les obres de Contrapunto.
La retrospectiva recupera, a més, el seu treball com a muralista i escenògraf. Des dels anys cinquanta va realitzar murals per a edificis públics, esglésies i altres institucions, mentre que durant els seixanta va col·laborar amb el teatre universitari i va participar en la renovació de l’escena valenciana.
Per a la seua filla, Carmen Michavila, l’objectiu d’esta exposició era precisament mostrar totes eixes facetes. «Hem fet un Michavila total», va afirmar durant la presentació. També va defendre la necessitat de continuar reivindicant la figura de son pare: «A qualsevol artista cal revalorar-lo».
Quan visitar l’exposició de Ximo Michavila a Bancaja
Ximo Michavila. Centenario (1926-2026) es pot visitar a la seu de la Fundació Bancaja, a la plaça de Tetuán, 23, València, des del 7 d’octubre de 2026 fins al 14 de febrer de 2027.
La mostra reunix un centenar d’obres datades entre 1951 i 2004 i permet descobrir també algunes peces que es presenten per primera vegada, com Llac nocturno, Alborada (2004) o R+A2:C7-646.
A més de la visita lliure, la Fundació Bancaja ha preparat visites comentades i activitats per a diferents públics, inclosos escolars, persones majors, persones amb discapacitat i col·lectius en risc d’exclusió.
L’exposició pot ser una bona porta d’entrada per a qui coneix Michavila pels seus paisatges de la Albufera i vol descobrir què hi havia abans i després d’ells. I també per a qui mai s’ha acostat a la seua obra: les cent peces reunides permeten seguir el recorregut d’un artista que va canviar de llenguatge diverses vegades sense deixar de mirar al seu voltant.