El Palau de Les Arts s'ha transformat este mes en molt més que un teatre. Del 2 al 19 de juliol, l'emblemàtic espai valencià deixa arrere la seua solemnitat habitual per a convertir-se en el mític Kit Kat Klub del Berlín de 1929 amb Cabaret, un musical immersiu que trenca les regles tradicionals i situa l'espectador en el centre de la història.
En esta versió dirigida per Federico Bellone, el públic no només observa: forma part de l'espectacle. Música en directe, proximitat amb els actors i una posada en escena de 360º construïxen una experiència que combina la brillantor del cabaret amb una història que, a poc a poc, deixa vore la seua cara més incòmoda.
Parlem amb Tony River, que interpreta Herr Schultz. A través de la seua mirada, descobrim no sols els secrets d'este muntatge, sinó també l'evolució d'un personatge que encarna la fragilitat d'una època. Entre anècdotes, reflexió i emoció, River ens convida a mirar Cabaret més enllà de l'espectacle… i, sobretot, a viure'l.
Cabaret ha arribat a València amb una proposta immersiva molt potent. Com esteu vivint estes funcions a Les Arts?
Les estem vivint amb el mateix entusiasme que a Madrid i Saragossa. El públic de València és la canya, respon amb una energia increïble i això s'encomana. En un muntatge com este, on l'espectador forma part de l'espectacle, eixe entusiasme és fonamental.
En este muntatge es trenca la quarta paret i l'espectador passa a formar part de l'espectacle. Què canvia per a vosaltres com a actors?
Al principi va ser un poc complicat. Estem molt prop del públic, pràcticament a un pam, però no podem interactuar amb ells. Has d'ignorar-los, no pots mirar-los… i això, per a un actor, és difícil. Amb el temps t'hi acostumes, però al principi costa.
En eixe sentit, la interpretació també canvia…
Clar. Tens l'espectador molt prop, com si t'estiguera veient en primer pla, i al mateix temps et veu algú des del fons del pati de butaques. Això t'obliga a ser molt natural, molt convincent. És un exercici interpretatiu molt exigent.
Parlant del teu personatge, Herr Schultz, com el descriuries?
És un poc l'eix d'eixa part de la història. És un fruiter jueu al Berlín de finals dels anys 20, just quan comença a canviar-ho tot. És un personatge que marca un abans i un després dins de la seua pròpia vida.
En moltes versions se'l veu com algú que representa eixa normalitat que no vol vore el perill. Com l'has enfocat tu?
Té un arc molt gran. Comença molt desenfadat, fins i tot humorístic. És un home que estima la vida i busca l'amor en una etapa més madura. A poc a poc es va adonant del que passa, però s'hi resistix. No ho vol acceptar.
També hi ha la seua relació amb Fräulein Schneider…
Sí, és un amor tranquil, assossegat. En la funció hi ha diferents tipus d'amor: el més passional, el més interessat… i este, que és més natural, més humà.
Has treballat en teatre, cinema i televisió. Què té el teatre que continua atrapant-te?
El teatre és la base de tot. La televisió et dona popularitat, però el teatre et dona l'adrenalina màxima. I en un muntatge com este, encara més. Estàs en contacte directe amb el públic i això no es pot comparar amb res.
En un muntatge tan coral, com construïu eixa química en escena?
És coral, però en realitat hi ha tres històries diferents, totes basades en l'amor. Som pocs en l'elenc principal i això fa que tot siga molt directe. A més, l'orquestra i l'ensemble fan un treball increïble.
Per acabar, si hagueres de convéncer algú que encara dubta a vindre… què li diries?
Et parle com a espectador. Jo vaig tindre l'oportunitat de vore la funció i em va sorprendre moltíssim. Vaig riure, em vaig emocionar… És un espectacle que t'arriba. És molt natural, molt espontani. La gent ix molt satisfeta. S'ha de viure.