La mort de Miquel Navarro al cap de 81 anys, este diumenge 1 de novembre de 2026, deixa un important llegat en l'art contemporani espanyol. L'escultor valencià, nascut a Mislata en 1945, va convertir les ciutats, l'arquitectura i els paisatges industrials en l'eix d'una producció artística que va transcendir les fronteres i va arribar a alguns dels museus més prestigiosos del món.
La seua obra forma part de la identitat visual de València. Escultures com a la Pantera Rosa i el Parotet s'han integrat en el paisatge urbà, mentre que les seues característiques ciutats escultòriques han recorregut exposicions internacionals i han contribuït a situar-lo entre els principals representants de la denominada Nova Escultura Espanyola.
Navarro va rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques en 1986 i el Premi Internacional Julio González en 2008. També va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i va mantindre una estreta relació amb l'IVAM, institució que conserva una de les col·leccions més importants del seu treball.
Però el seu llegat no es limita a les escultures monumentals. L'artista va desenvolupar durant més de cinc dècades una producció que inclou pintura, dibuix, fotografia, aquarel·la, serigrafia i creació audiovisual. Bona part d'eixe univers pot conéixer-se ara en la seua Casa Taller de Mislata, inaugurada a penes uns mesos abans de la seua defunció.
La Pantera Rosa: l'escultura de Miquel Navarro que es va convertir en un símbol de València
Una de les obres més recognoscibles de Miquel Navarro és la popularment coneguda com Pantera Rosa, situada en la plaça de Manuel Sanchis Guarner de València.
El seu nom original és Font Pública i va ser inaugurada en setembre de 1984, convertint-se en la primera gran intervenció de l'escultor en l'espai públic. L'estructura monumental, d'aproximadament 23 metres d'altura, va ser concebuda com una font i va acabar rebent un nom popular que l'ha acompanyada durant dècades.
Encara que la seua denominació oficial és distinta, els valencians van començar a identificar-la amb el conegut personatge de ficció pel seu aspecte i color. L'escultura va ser originalment roja, encara que durant una de les seues restauracions va arribar a pintar-se de rosa abans de recuperar la seua tonalitat inicial.
Amb el pas dels anys, la Pantera Rosa es va convertir en un dels exemples més coneguts de com una obra d'art contemporani pot integrar-se en la memòria col·lectiva d'una ciutat.
El Parotet i les grans escultures que formen part del paisatge valencià
Una altra de les peces més conegudes de Miquel Navarro és el Parotet, instal·lada a València en 2003. L'obra representa el vessant monumental de l'artista, caracteritzada per l'ús de formes geomètriques, elements industrials i estructures que dialoguen amb l'espai urbà.
El Parotet i la Pantera Rosa són dos de les creacions que han donat major visibilitat pública a Navarro, però no les úniques. Entre les seues intervencions a València també figura Cap pensant, mentre que en la seua Mislata natal es troben obres com Cap amb lluna minvant, L'Almassil i Caminant.
Estes escultures reflectixen una constant de la seua trajectòria: portar l'art fora dels museus i convertir-lo en part dels llocs pels quals transiten diàriament els ciutadans. La seua presència en l'espai públic contribuí a acostar l'escultura contemporània a persones que potser mai havien visitat una exposició dedicada a l'artista.
Més de 50 ciutats amb escultures monumentals de Miquel Navarro
L'obra pública de Miquel Navarro s'estengué molt més enllà de la Comunitat Valenciana. Segons la informació biogràfica de la Fundació Miquel Navarro, més de mig centenar de ciutats compten amb escultures monumentals de l'artista.
Entre les seues creacions destaquen Torre del So, instal·lada en la Universitat Carles III de Madrid; Fraternitat, a Barcelona; Boca de Lluna, a Brussel·les; i La Mirada, a Vitòria-Gasteiz.
També realitzà obres públiques a Saragossa, Múrcia, Bilbao, Màlaga, Gijón, Torrelavega i Las Palmas de Gran Canària, entre altres localitats. En la Comunitat Valenciana deixà igualment la seua empremta en municipis com Turís, Quart de Poblet, Riba-roja de Túria i Castelló de la Plana.
Precisament a Castelló es troba Minerva paranoica, una escultura monumental realitzada en 1989 que fou concebuda inicialment per a una exposició en el Palau de Cristall del Museu Reina Sofia de Madrid.
La seua trajectòria demostra com l'artista passà de les composicions de xicotet format a grans estructures capaces de transformar visualment places, avingudes i espais institucionals.
Les ciutats escultòriques: la gran aportació de Miquel Navarro a l'art contemporani
Encara que les seues escultures públiques són les més recognoscibles per a bona part dels valencians, una de les seues contribucions més importants a l'art contemporani foren les seues ciutats escultòriques.
Navarro va començar a desenvolupar estes composicions a partir de 1973, creant conjunts de xicotetes peces que evoquen edificis, fàbriques, torres, carrers i estructures urbanes. Les instal·lacions poden estar formades per centenars d'elements distribuïts sobre una superfície, donant lloc a paisatges imaginaris que l'espectador observa des d'una perspectiva elevada.
En estes ciutats conviuen referències al món industrial i al paisatge rural, dos realitats que marcaren la infància de l'escultor a Mislata.
L'artista va créixer en una localitat pròxima a València que encara conservava una important presència d'horta, però que també experimentava les transformacions urbanes i industrials de mitjan segle XX.
Eixa relació entre la ciutat, el territori, l'arquitectura i la memòria va acabar convertint-se en un dels trets fonamentals del seu llenguatge creatiu. Per a construir els seus paisatges escultòrics va utilitzar materials molt diversos, com ara fang, plom, zinc, alumini, terracota, vidre, pedra, guix i fusta.
Les ciutats de Navarro no reproduïxen necessàriament llocs reals. Són composicions que permeten imaginar altres formes d'organitzar l'espai i observar la relació entre les construccions i les persones.
Del Guggenheim de Nova York al Centre Pompidou de París
El reconeixement internacional de Miquel Navarro es va consolidar en 1980, quan va participar en l'exposició col·lectiva New Images from Spain, celebrada en el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York.
Eixa mostra va contribuir a donar visibilitat al seu treball fora d'Espanya i va obrir una etapa de projecció internacional. Durant les dècades següents, les seues obres van estar presents en exposicions i col·leccions d'institucions de referència.
Entre estes figuren el Museu Guggenheim de Nova York, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou de París, el Museu Reina Sofía de Madrid i l'IVAM de València. La seua producció també va arribar a institucions i col·leccions d'altres països europeus, americans i asiàtics.
Este recorregut internacional va situar Navarro entre els escultors espanyols més reconeguts de la seua generació, sense que això suposara abandonar la seua vinculació personal i artística amb Mislata.
L'IVAM conserva una de les grans col·leccions de Miquel Navarro
La relació entre Miquel Navarro i l'IVAM constituïx un altre dels pilars del seu llegat.
El museu valencià ha dedicat diferents exposicions a la seua trajectòria i conserva més de 500 obres de l'artista, segons la informació publicada per la pròpia institució. Una part important d'estos fons procedix d'una operació de compra i donació realitzada en 2005.
Entre les peces de la col·lecció destaquen les instal·lacions Sota la lluna i Soca, ambdues realitzades en 1987. L'IVAM també va organitzar en 1990 l'exposició Les ciutats, dedicada als seus paisatges escultòrics. La mostra va reunir set grans instal·lacions realitzades entre 1974 i 1987, a més de la monumental Minerva paranoica.
La presència de Navarro en els fons de l'IVAM garantix que una part essencial de la seua producció romanga vinculada al patrimoni artístic valencià.
El llegat de Miquel Navarro roman en els carrers de València, en els museus internacionals i en els centenars d'obres que conserven les institucions culturals. Des de les monumentals escultures urbanes fins a les seues xicotetes ciutats imaginàries, la seua producció continuarà sent una referència per a comprendre l'evolució de l'escultura contemporània espanyola.