Baix la plaça Dècim Juni Brut, en ple cor de València, dormen dos mil anys d'història. La ciutat romana, la visigoda, l'àrab i la medieval s'apilen una damunt de l'altra en un subsol de 2.500 metres quadrats que cada any reben milers de visitants. Però eixe sòl que protegix tant té un problema: l'aigua s'està colant. I això, quan parlem de restes arqueològiques irreemplaçables, no és un detall menor.
La major inversió des de la seua obertura
La Junta de Govern Local de l'Ajuntament de València ha adjudicat este divendres el contracte per a la reparació de les filtracions d'aigua de la coberta i la renovació de la climatització del Centre Arqueològic de l'Almoina. L'import ascendix a 1.723.777,99 euros, convertint-se en la intervenció econòmicament més ambiciosa des que el museu va obrir les seues portes en desembre de 2007. L'empresa adjudicatària és Fulton SA i el termini d'execució és de 14 mesos, durant els quals el centre romandrà tancat al públic.
No és una obra cosmètica. Les patologies acumulades al llarg de quasi dos dècades afecten directament a la integritat de les restes arqueològiques que el museu alberga i que l'han convertit, segons els especialistes, en un dels millors centres arqueològics d'Europa. Que un espai d'eixa rellevància porte anys patint goteres és, com a mínim, una paradoxa incòmoda.
"Amb esta actuació, donem una solució a les patologies existents i retornem la brillantor a un dels jaciments arqueològics museïtzats més rellevants de la Península Ibèrica i a un dels nostres museus municipals més visitats" - José Luis Moreno, regidor d'Acció Cultural, Patrimoni i Recursos Culturals de l'Ajuntament de València
L'aigua, el gran enemic del subsol
El projecte, elaborat per l'arquitecte Carlos Campos González i l'enginyer industrial José María Verdú Esteve, per encàrrec del Servici de Patrimoni Històric i Artístic, identifica diverses fonts del problema. La principal és la impermeabilització deficient de la superfície de la pròpia plaça. Les pluges, però també el reg dels masseters instal·lats amb posterioritat a la inauguració del centre per a suavitzar l'efecte visual i tèrmic de l'esplanada, han anat infiltrant aigua cap a l'interior. El resultat, visible per a qualsevol visitant amb ull avisor, és l'aparició de goteres i de formacions calcàries en distints punts del museu.
Però no acaba ací. La col·locació de mobiliari urbà en la zona nord de la plaça va danyar en el seu dia la capa asfàltica de la coberta, i la zona sud presenta buits en les juntes entre lloses que també deriven en filtracions. A això se suma el deteriorament de la silicona que segella els panells de cristall de l'estany envidrat central, una de les peces més característiques del conjunt. El temps, en definitiva, ha fet mossa en cada costura de l'edifici.
La resposta tècnica és integral: impermeabilització d'arquetes, millora de l'estanquitat de tota la superfície, sanejament de les juntes de vidre i reforma completa del sistema de climatització, que en l'actualitat no permet controlar amb precisió la temperatura ni la humitat en l'interior, condicions crítiques per a la conservació de les restes. El nou sistema incorporarà recuperació de calor i mantindrà les xarxes de conducte ja existents.
Extres que també sumen
Entre les actuacions addicionals contemplades en el projecte figuren la instal·lació d'un video wall en l'accés al centre arqueològic, la substitució de l'enllumenat exterior per lluminàries LED més eficients, la renovació del cablejat associat als nous equips i la col·locació d'una nova bomba per a la recirculació de la font exterior. Són millores que, més enllà del que és estrictament reparador, actualitzen l'espai i milloren l'experiència del visitant quan el museu torne a obrir.
Esta intervenció no sorgeix del no-res. Entre finals de 2023 i principis de 2024, l'Ajuntament ja havia escomés obres de millora per un cost pròxim als 800.000 euros: la substitució de 900 focus halògens per projectors LED i la reparació dels audiovisuals del centre, que portaven anys sense funcionar per esgotament de recanvis i problemes derivats del sobreescalfament del subsol. La nova actuació, per tant, dona continuïtat a una aposta de fons per la conservació de l'espai.
Un solar amb més història que moltes ciutats senceres
Des de 1985, l'Ajuntament de València va desenvolupar tretze campanyes d'excavacions arqueològiques i va realitzar multitud d'estudis científics sobre les troballes en publicacions i congressos especialitzats. Tot eixe treball previ va ser necessari per a entendre el que hi havia davall terra abans de poder mostrar-ho al públic. El resultat és este modern museu subterrani de 2.500 m² des del qual es pot fer un viatge a través de les restes arqueològiques de 2.000 anys d'història de la ciutat.
El solar té a més una història singular inclús abans de convertir-se en museu. A començaments del segle XX, l'arquitecte Vicente Traver —autor del pròxim Palau Arquebisbal— projectà en eixe mateix lloc una monumental ampliació de la Basílica de la Mare de Déu. Les obres es paralitzaren amb l'esclat de la Guerra Civil i mai arribaren a reprendre's. Fou precisament eixa interrupció la que permeté, dècades després, descobrir el que jeia en el subsol. El 22 de juny de 2000, l'Ajuntament i l'Arquebisbat de València signaren el conveni de col·laboració que regulava el dret de superfície del solar i que obrí el camí cap a la museïtzació del jaciment.
El museu és al mateix temps una gran lliçó d'història en tres dimensions: la millor forma de comprendre i imaginar l'evolució de l'urbs. Les termes que es poden visitar en el seu interior són les més antigues de tota la Península Ibèrica. Tancar temporalment un lloc així sempre és una mala notícia per als qui el visiten, però a vegades un tancament és l'única forma de garantir que seguisca obert molts anys més. Això és, en el fons, el que està en joc amb esta intervenció.