Va ser l'única dona en un grup d'homes que va reescriure l'art espanyol de postguerra. Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) va cofundar el grup El Paso en 1957 juntament amb Antonio Saura, Antoni Tàpies i Manolo Millares, entre altres, i va arribar a exposar en el Guggenheim de Nova York i en la Tate de Londres, sent en molts casos l'única artista espanyola present. No obstant això, durant dècades el seu nom va quedar eclipsat pel dels seus companys. Ara, el Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) de València proposa un exercici de reparació i actualitat: l'exposició col·lectiva Memòries del sòl, que es pot visitar fins al 4 d'octubre, col·loca l'obra de Francés com a espill en el qual es reflectixen set creadors i creadores del present.
Un fil conductor fet de terra i matèria
La mostra no és una retrospectiva a l'ús. No pretén arxivar Juana Francés, sinó demostrar que el seu pensament seguix viu i que, de fet, anticipa algunes de les converses més urgents de l'art actual: l'extractivisme, la crisi ecològica, l'obsolescència tecnològica. Quatre peces de l'artista alacantina articulen el recorregut, des de les seues composicions dels anys seixanta —quan va introduir arena real en el llenç— fins a Ser i ecologia (1971), una obra que ja aleshores interpel·lava sobre la incomunicació humana provocada per la tecnologia moderna.
La comissària de l'exposició, Núria Montclús, situa la proposta en un context més ampli: el ressorgiment contemporani de la matèria com a llenguatge artístic.
En eixa distinció residix un dels arguments més suggeridors de la mostra. L'informalisme d'El Paso era, en gran mesura, un crit interior: l'angoixa existencial de l'individu en l'Espanya de la dictadura. L'art d'eixa generació estava impregnat d'una crítica a la cosificació de l'individu i a la progressiva pèrdua d'identitat. El que proposen els artistes reunits en el CCCC és una altra cosa: la terra ja no és només metàfora de l'ànima, sinó superfície política, registre geològic i depòsit de residus humans.
Juana Francés, més enllà de l'anècdota
La secretària autonòmica de Cultura de la Comunitat Valenciana, Marta Alonso, que va presentar la mostra juntament amb el director gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), Nicolás Bugeda, va subratllar que el llegat de Francés no pot reduir-se a una nota a peu de pàgina sobre el gènere en l'art espanyol.
"Juana Francés no va ser només l'única dona integrant del grup El Paso, com se la coneix habitualment, sinó una de les artistes espanyoles més importants del segle XX, qui va participar de les cites artístiques internacionals més rellevants del moment." - Marta Alonso, secretària autonòmica de Cultura de la Comunitat Valenciana
No és una afirmació menor. En 1960, les seues obres van ser exhibides en el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York com a part de l'exposició Before Picasso, after Miró, sent l'única dona entre els 18 artistes seleccionats. A l'any següent, en 1961, les seues obres van arribar al Palais des Beaux-Arts de Brussel·les, i en 1962 la National Gallery de Londres va acollir el seu treball en l'exposició Modern Spanish Painting. Una trajectòria internacional que, no obstant això, va quedar durant molt de temps a l'ombra de la seua parella, l'escultor Pablo Serrano. La carrera de l'artista va caure a l'ombra de la del seu company, una cosa habitual en la història de moltes dones artistes.
Montclús va més enllà en la reivindicació i assenyala que el que Francés va intuir sobre la matèria —que esta "s'expressa per si mateixa"— és exactament el que transcendix en les pràctiques artístiques contemporànies. En la seua etapa amb reminiscències al dadaisme, l'artista va incloure elements terrosos i adossats sobre llenç, un gest que hui resulta enormement familiar en el llenguatge de molts creadors que treballen amb materials orgànics, residuals o extrets del sòl.
Set artistes, set maneres d'escoltar el sòl
L'exposició articula les seues dos sales com un diàleg entre el passat i el present. En la primera, les peces Composición nº2 (1960) i Sin título (c.1960) de Francés establixen el punt de partida: l'arena que entra en el quadre com a material, no com a representació. Dialogant amb eixe gest fundacional, Laia Ventayol reflexiona sobre el valor simbòlic de les pedres manufacturades en la construcció, mentre Elena Lavellés aprofundix en les activitats humanes ocultes en les principals zones extractives de petroli, or i carbó. El col·lectiu Menhir, per la seua part, aborda la collita de la sal com a pràctica meditativa, explorant les múltiples capes simbòliques acumulades per eixe mineral al llarg dels segles.
La segona sala s'obri amb Tierra de Campos, l'obra que Francés va incorporar fragments de materials de construcció en la seua pintura. En eixe espai, Miguel Sbastida porta la mirada cap a la geologia mutant de l'estuari de Bilbao, marcada pel passat industrial de la ciutat, i Esther Gatón trasllada l'atenció als residus plàstics que transformen el paisatge. La peça que tanca el recorregut, Ser y ecología (1971), anticipa preguntes que hui resulten quotidianes: ¿Què deixem arrere quan canviem de mòbil? ¿Quin rastre geològic tindrà l'era de les pantalles de plasma? Daniel Ortega i Julia Varela responen a eixes preguntes des de l'art, partint precisament dels residus electrònics que generen els dispositius del dia a dia.
Un homenatge que mira cap avant
Alonso va resumir amb precisió l'esperit de la mostra: "Una de les millors formes de retre homenatge als nostres artistes és observar la influència que la seua obra ha tingut en les generacions de creadors i creadores actuals." És una lògica que Memorias del suelo convertix en mètode expositiu: no hi ha vitrina ni arxiu, sinó conversa entre temps. Francés va pintar la terra quan ningú la prenia de debò com a matèria artística. Va canviar l'oli pels empastaments plàstics i va incloure arenes, la qual cosa va atorgar a les seues obres un caràcter molt inquietant. Set dècades després, una generació d'artistes troba en eixe gest no una relíquia, sinó un programa. L'exposició pot visitar-se en el Centre del Carme Cultura Contemporània fins al 4 d'octubre, temps suficient per a comprovar que certes intuïcions, com el fang que les conté, no es dissolen amb el pas del temps.