Javier Navarro, director del curt valencià més premiat de la història: "La infància no està contaminada per les nostres fòbies i prejudicis"

Guardar

Acabo de tener un sueño
Acabo de tener un sueño

El curtmetratge Acabo de tener un sueño, dirigit pel valencià Javier Navarro Montero, ha superat els 210 premis internacionals amb estos dos últims reconeixements: Millor Curtmetratge en FICMARC-Festival Internacional de Cinema del Mar Carib (Isla de Margarita, Venezuela) i Millor Guió en FECIME-Festival Cinematogràfic de Mérida (Mèxic).

Acabo de tener un sueño és un curt que parla de la desigualtat, un concepte transversal a totes les societats. En ell, dues xiquetes de huit anys lliuren una lliçó sobre les injustícies que es viuen dia a dia amb la seua mirada, original i prístina, però sobretot repleta d'innocència.

El curt valencià és fins ara el més premiat de la història amb més de 210 premis internacional, tals com el Millor Curtmetratge en FICMARC-Festival Internacional de Cinema del Mar Carib (Isla de Margarita, Venezuela) i Millor Guió en FECIME-Festival Cinematogràfic de Mérida (Mèxic). Amb la història que mostra s'ha constituït com eixa ficció perdurable que no deixa indiferent ni als adults ni als més xicotets. Un exemple artístic, al cap i a la fi.

El valencià Javier Navarro Montero, el seu director, ha conversat en entrevista exclusiva amb València Extra.

Amb esta obra has guanyat premis al llarg de tot el món. Quin és el sentiment transmetent el seu missatge en llocs tan diferents?

Jo tenia clar que este curt tenia un missatge molt universal i que podia entendre's en qualsevol lloc del món. Però no m'imaginava fins a quin punt funcionaria tan bé. I molt menys que jo anava a viatjar tant.

Que la teua pel·lícula siga vista per milers de persones de 80 països amb cultures tan diferents i que agrade a tot arreu, és un somni fet realitat.

La desigualtat és sens dubte el punt d'inflexió de les històries d'estes dues xiquetes. La mateixa recorda a com els usuaris del primer món es queixen per les xarxes socials de problemes efímers, mentre el tercer món pateix per un donatiu. Com va nàixer la idea d'enfocar el curtmetratge des d'esta visió?

Bé, la idea inicial sorgeix del meu amic Pedro Herrero, que és un guionista amb una visió social molt destacable. Jo tinc una faceta més de posada en escena, més de director i vaig aportar la meua visió al guió i després a la realització. Espere seguir treballant amb Pedro. Tenim una sensibilitat molt similar i crec que ens ixen coses interessants.

És cert que en el curt denunciem les desigualtats, però vam voler fer-ho d'una manera que no fóra moralitzadora. No volíem donar lliçons a ningú ni recalcar un missatge possiblement ja molt vist en el món audiovisual. Encara que sí que cercàvem explicar esta història de manera que s'empatitzara amb la protagonista i especialment que a l'espectador amb unes circumstàncies favorables en la seua vida diària, poguera agitar-se-li una miqueta la consciència. I com bé dius, s'adonara que molts dels seus problemes probablement són banals i a més li impedeixen parar esment al realment important en la vida.

És el curtmetratge valencià més premiat de la història i un dels més guardonats del món. Què significa això per al projecte?

El món del curtmetratge és prou especial. He vist directors amb molt talent rebent els premis més importants però passen els anys i segueixen sense poder tirar avant els seus projectes. Tot és prou efímer en l'actualitat i d'un dia per a un altre deixes de ser notícia. Considere que és més important la trajectòria, l'esforç i sobretot tenir alguna cosa que explicar. En el meu cas, reconec que l'èxit d'Acabo de tener un sueño m'ha donat prou visibilitat i ara mateix compte amb el suport d'una productora per a tirar endavant el meu pròxim treball.

El punt de vista de dues xiquetes és el nucli de la trama, així com la diversitat com una realitat palpable. Creus que la infància pot veure les coses d'una altra manera?

Per descomptat que la infància no està contaminada per les nostres fòbies i prejudicis. Els xiquets i xiquetes no naixen sent xenòfobs, racistes, masclistes o violents. Som nosaltres, els adults, els que eduquem i els que moltes vegades els desbaratem.

Al·ludint a la idea del filòsof francés J.J. Rousseau, confies en el mite del bon salvatge?

Segons Rousseau, l'home era feliç en estat salvatge perquè no havia patit encara les terribles desigualtats que existien en la societat civilitzada. Salvant les distàncies, recorde que la meua mare, que es va criar en Casilla de Ranera, un xicotet llogaret de Cuenca, m'explicava que mai s'havia sentit desgraciada fins a arribar a València on de sobte es va trobar passant moltes dificultats.

No hi ha dubte que amb el progrés augmenta l'esperança de vida i es milloren moltes coses, però en una societat moderna és innegable que este progrés va associat a un augment de les desigualtats. No hi ha més que veure la dada de l'increment del nombre de grans rics durant la crisi o que un percentatge ínfim de persones tenen més que la resta de tota la població mundial.

En la gala d'inauguració de la 5ta Mostra Internacional de Cinema Educatiu el curt es va presentar en valencià. Té la llengua un sentit per a tu al moment d'interpretar les desigualtats en el món? Creus que és bo aprendre anglés com a segona llengua per un bon futur?

Ens agrade més o menys, l'anglés s'ha convertit en l'idioma internacional per a la comunicació entre països. I ja no solament en l'àmbit comercial. Fa tres anys que estic viatjant pel món i, excepte a Amèrica Llatina, en la resta del món m'he comunicat en anglés. Em defense bé, però tant de bo els meus coneixements hagueren sigut millors per a tenir més soltesa, sobretot a l'hora de poder transmetre sentiments, ironitzar i tot el que comporta una xarrada amigable.

I sí, pense que és necessari aprendre anglés. Però no solament en col·legis cars privats ni de la forma que s'ha fet durant dècades a Espanya. Els nostres dirigents haurien d'apostar d'una vegada per sempre per ensenyar un anglés correctament parlat.

Has viatjat entre continents mostrant el resultat del teu treball i el del teu equip. En quin país t'ha sorprés més la rebuda del teu projecte? Alguna anècdota especialment?

L'intercanvi cultural que he viscut i conéixer gent d'altres països ha sigut sense dubte el millor de tot este procés. Tinc moltes anècdotes i records. Viatjar convidat a festivals és infinitament més gratificant que viatjar com a turista. Et conviden a les seues cases, et porten amb els seus amics, et mostren el millor de cada lloc i et fan sentir molt especial.

Potser la rebuda més inesperada la vaig viure a Kansas (Missouri). 600 xiquets molt expressius, que no paraven d'armar embolic, lliuraven el premi del públic. En un primer moment, els meus prejudicis em van portar a pensar que eren uns xicotets americans insensibles. No obstant això, el meu curt va guanyar el primer premi i els xiquets em preguntaven coses molt interessants. Han sentit afinitat totalment amb la història.

Una altra anècdota d'eixe viatge va succeir durant el trajecte que vaig fer amb cotxe des de la seu del Festival fins a Kansas City amb tres estudiants. Ells parlaven amb molta naturalitat de les pistoles i rifles que posseïen. Un em va dir que tenia cinc armes, però que a la Universitat només en portava una...

Itàlia és sens dubte el país que més afecte m'ha donat. M'han convidat quatre vegades amb aquest curt i és un públic molt sensible i lliurat. Recorde una senyora major, tota vestida de negre, plorant i abraçant-me a l'eixida del cinema. Era un festival d'una xicoteta localitat molt tradicional on asseien en primera fila a l'alcalde, al capellà i al cap de la policia amb el seu uniforme de gala. A les tres del matí l'alcalde ens va convidar a una "spaghetada". Tots bevent vi, menjant espaguetis i rient. Pura màgia italiana.

A Doha (Catar), esperava trobar-me una societat musulmana molt tancada i tradicional, però és el lloc on més fotos i autògrafs m'han demanat. Centenars de xiquets molt xicotets i somrients, corrent amb els seus tablets darrere de mi després de cada projecció.

Però ha sigut a Tòquio (Japó) on més xoc cultural he viscut. Tot és molt diferent i alhora fascinant. En molts aspectes estan molt més avançats que nosaltres. I no solament a escala tecnològica, sinó també en educació, seguretat ciutadana i respecte al proïsme. En les projeccions del curt em vaig sentir prou com el personatge de Bill Murray en Lost in Traslation, amb el xou que organitza el presentador i jo somrient i saludant. Però definitivament el més xocant va ser que projectaren el curt mentre actors locals realitzaven el doblatge "en directe" al japonés. Al Japó, el públic és fred en expressivitat però molt proper i simpàtic en el tracte.

La immigració i el seu tracte per part d'alguns governants és un tema global en estos moments. El seu comportament ajuda a amagar certes vides més desfavorides gràcies a personatges lamentablement famosos com el president dels Estats Units, Donald Trump. Què creus de la seua estratègia política des de la perspectiva del cinema? Et produeix alguna cosa la seua no contribució a avançar?

Crec que esta pregunta es respon a si mateixa en el mateix enunciat. De fet, imagine que Trump pensa que està avançant, però no en el sentit que a molts ens agradaria.

S'estan produint moviments polítics molt preocupants a escala mundial: Trump als Estats Units, El Brexit a Regne Unit, l'auge de Le Pen a França, la passivitat davant l'èxode dels refugiats, etc. Ens van fer creure que el seu model de globalització només portava coses positives i que anàvem a estar tots més units i anàvem a ser més feliços. Però partits polítics que feien costat a el neoliberalisme ara es mostren confosos davant la crisi i l'atur. Per desgràcia la història es repeteix i em preocupa prou esta tendència al ultranacionalisme que solament pot provenir de la por, l'egoisme, la poca amplitud de mires i la falta de solidaritat, i que sembla augurar-nos un panorama ombrívol a mitjà termini.

Jo puc parlar únicament des de la meua pròpia perspectiva, i crec que el cinema és una eina molt poderosa que pugues i deu emprar-se en l'àmbit educatiu. Cal apostar per les noves generacions i ser optimista. L'educació és l'origen de tot. I per això crec que és molt important recolzar l'acostament del cinema amb educació en valors a les aules i també recolzar festivals tan necessaris com la Mostra Internacional de Cinema Educatiu (Mice).

És molt difícil canviar este món tan injust, però jo, des del cinema, sempre vaig intentar posar el meu granit d'arena.

Tens pensats nous projectes?

Tinc molts projectes en ment, uns pocs entre mans i molt poc temps disponible.Cap a mitjan 2017 dirigiré el meu pròxim curtmetratge que es titula Confía en mí i també compta amb el suport de Culturarts. Este projecte també té una temàtica social important, però és pràcticament un thriller i empra un to molt diferent pel que fa a Acabo de tener un sueño.

Arxivat a:

Destacats