Israel Galván defensa l'esperit infantil en 'Seises'

A l'obra se li sumen les veus blanques d'un cor de 30 xiquets de l'Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats de València

Guardar

'Seises' (Natalia Benosilio)
'Seises' (Natalia Benosilio)

El ballador i coreògraf Israel Galván reinterpreta en el seu últim espectacle, 'Seises', la dansa ritual i sagrada que una desena de xiquets efectuen tradicionalment en la Catedral de Sevilla i que el dissabte presentarà en el Teatre Principal, a les 20h, en el context del Festival 10 Sentidos que enguany porta per lema Les Il·lusions.

L'artista sevillà lliga l'emblema d'aquesta edició a tota la seua trajectòria i retrata davant el públic una posada en escena on recorre un particular passeig pels records de la seua infantesa i els paisatges sonors de la seua ciutat natal. Una proposta que ha sigut possible gràcies a la col·laboració amb l'Escalante Centre d'Arts Escèniques i que encapçala la programació del primer cap de setmana del Festival 10 Sentidos.

Acompanyat amb música d'Alessandro i Domenico Scarlatti i del 'Fandango' del Pare Antonio Soler, a l'obra se li sumen les veus blanques d'un cor de 30 xiquets de l'Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats de València. No és una elecció fútil, ja que 'Seises' té un fort component autobiogràfic inspirat en els records infantils i el desig de l'andalús per ser ballarí des de xicotet.

És precisament en la serenitat i il·lusió d'aqueixos xiquets on el ballador ha trobat la inspiració per a aquesta nova proposta que li transporta a la innocència dels seus primers anys de trajectòria. A pesar que la litúrgia del ball dels Seises es repeteix per Carnestoltes, el Corpus i la Immaculada, res li cridava especialment l'atenció a Israel Galván fins que es va sentir atret pel relevé. D'ací la importància d'aquest pas, que s'executa en el ball original, i que ara ha incorporat en la seua proposta. A diferència d'obres anteriors, on posava el focus en la tradició amb un cert toc d'espectacularitat, ara, el Premi Nacional de Dansa en 2005, recorre a un plantejament minimalista construït sobre un solo en dues parts.

En la primera, recrea els paisatges visuals i sonors de Sevilla a partir de les sonates per a clavicèmbal i pianoforte d'Alessandro i de Domenico Scarlatti, del Fandango del Pare Antonio Soler i de l'imaginari de cossos hiperrealistes del pintor sevillà Diego Velázquez. Una segona part de la coreografia celebra la bellesa i la glorificació del cos a partir del seu martiri i consum, en una contradicció que té com a fons sonor la lectura de poemes sobre l'amor, i conclou amb la interpretació musical de Daria van den Bercken i Gerard Bouwhuis al clavecín i piano, a més d'Helena Astolfi i Ramón Martínez.

Destacats