La ballarina, creadora i gestora cultural Irene de la Rosa porta anys explorant els límits del flamenc contemporani. Si en projectes com Minimal reflexionava sobre la puresa i l’essència d’aquest art, ara fa un pas més amb Antoñita. Com ballar sense sentir-hi, una proposta que investiga noves formes de sentir el ritme des de la vibració, el cos i l’experiència compartida.
Este dijous 11 de juny, La Rambleta acollirà un assaig obert d’aquest projecte, una experiència que s’allunya del format convencional d’espectacle per mostrar al públic el procés creatiu que hi ha darrere de l’obra. Inspirada en la figura d’Antoñita La Singla, la llegendària bailaora sorda, De la Rosa planteja una investigació artística i social sobre la accessibilitat en la dansa i la presència de les persones sordes en les arts escèniques.
Abans d’aquesta cita a València i de portar una part del projecte a Brussel·les, parlem amb la creadora valenciana sobre flamenc, accessibilitat, mediació cultural i tot el que ha descobert en aprendre a escoltar d’una altra manera.
Fa anys, en projectes com Minimal, reflexionaves sobre l’essència i la puresa del flamenc. Ara, amb Antoñita, investigues com viure’l des de la vibració i altres sentits. Quin camí artístic t’ha portat d’una recerca a l’altra?
El concepte de puresa en el flamenc és una qüestió que tots tenim al cap. La meua primera peça amb la companyia va ser Minimal i era una cosa sobre la qual necessitava reflexionar i trobar el meu propi camí. Ara sent que tinc el meu propi concepte de puresa, una línia clara des de la qual dirigir el meu treball: trobar la teua pròpia essència i la teua pròpia manera d’entendre el flamenc.
Amb Antoñita estem desenvolupant un projecte de creació escènica i mediació cultural. Tot el treball realitzat junt al col·lectiu de persones sordes ens ha portat a comprendre que la música també es pot experimentar des d’altres llocs. Quan no escoltes de manera convencional, la vibració adquireix una importància enorme. I això no només afecta les persones sordes; també ofereix a les persones oients una manera diferent de sentir la música i el moviment.
Precisament, durant este treball amb FESORD, quin descobriment ha canviat més la teua manera d’entendre el ritme i l’escolta?
M’ho ha canviat completament. He descobert que hi ha altres formes de relacionar-se amb el ritme que no passen necessàriament per l’oïda. En molts tallers treballàvem des de la mirada, l’energia compartida o l’atenció al grup. No era una qüestió d’escoltar el compàs com fem habitualment les persones oients, sinó de generar una escolta col·lectiva des d’altres sentits. I funcionava.
El projecte naix després de descobrir la història d’Antoñita La Singla. Recordes el moment en què et vas preguntar com era possible ballar sense oir?
Va ser veient el documental de Paloma Zapata sobre Antonia La Singla. És un treball meravellós que rescata històries que potser havien quedat més oblidades. El que em va cridar l’atenció va ser precisament aquesta pregunta: en un art tan rítmic com el flamenc, com pot una persona que no escolta seguir el ritme i ballar?
A partir d’ací va començar tota la investigació. Però vull deixar clar que això no és una biografia sobre La Singla. És una investigació artística que utilitza aquesta pregunta com a punt de partida per reflexionar sobre com fer la dansa més accessible.
La teua trajectòria combina dansa, pedagogia, gestió cultural, Dret o ADE. Com influeix aquesta mirada multidisciplinària en projectes com este?
Moltíssim. A vegades pensem que per tirar endavant un projecte artístic n’hi ha prou amb ballar bé, però darrere hi ha una enorme feina de gestió. He treballat en recursos humans, en producció cultural i en diferents àmbits professionals que m’han donat eines per coordinar equips, gestionar pressupostos i desenvolupar projectes complexos.
Tot això forma part del treball artístic encara que moltes vegades el públic només veja el resultat final.
Irene de la Rosa - Antoñita
I precisament a La Rambleta no presentareu una obra tancada, sinó un assaig obert. Per què era important compartir el procés?
Perquè moltes de les reflexions més interessants ocorren durant el camí. Este projecte té una dimensió molt forta de mediació cultural i d’acostament de la dansa a públics diversos, incloent propostes intergeneracionals. El nostre objectiu és acostar la dansa a tots els cossos.
Abans de l’estrena oficial, que serà a l’octubre de 2026, ens venia de gust compartir aquesta etapa del procés. A La Rambleta no només hi haurà una mostra escènica; també hi haurà una exposició, una instal·lació i espais per entendre tot el que ha passat durant la investigació. Moltes vegades anem al teatre i veiem únicament el resultat final. No obstant això, tot el que succeeix abans pot ser fins i tot més interessant.
Antoñita també té una dimensió reivindicativa. Creus que encara queda camí perquè les persones sordes estiguen plenament presents en els espais culturals?
Sí, queda molta feina per fer. El nostre objectiu és contribuir que la dansa siga més accessible. En este cas hem treballat especialment amb persones sordes i això ens ha permés detectar moltes coses que es podrien millorar.
I, a més, moltes d’aquestes millores no requereixen grans desplegaments tècnics. A vegades n’hi ha prou amb qüestions tan senzilles com incorporar subtítols, senyalitzar correctament la informació o tindre en compte determinades necessitats des de l’inici. L’important és que l’accessibilitat forme part de la creació i no arribe al final com un afegit.
Després de La Rambleta viatjareu a Brussel·les per presentar una part del projecte. Quina pregunta continua acompanyant-te en aquesta investigació?
Més que una pregunta concreta, el que desitge és que qualsevol persona que entre en contacte amb Antoñita —com a espectadora, participant o integrant del projecte— puga reconéixer allò que li mou per dins.
M’agradaria que la gent eixira de l’experiència amb la il·lusió i l’esperança de fer allò que realment li fa vibrar. Este és, probablement, l’objectiu més important de tot este procés.
