El MuVIM exalta la importància de la il·lustració com a gènere artístic amb dos noves exposicions amb les quals mostrar els treballs d'alguns dels millors il·lustradors valencians de l'escena actual, Kalila i Dimna, d'Aitana Carrasco i La protecció de l'aigua, de Mik Baro. Unes propostes que, des de la globalitat del local, ens conviden a la reflexió a les sales del museu dependent de l'àrea de Cultura de la Diputació de València.
Ambdues mostres podran visitar-se fins al mes de setembre. En el cas de Mik Baro, el seu treball ocupa la façana del museu, mentre que l'obra d'Aitana Carrasco se situa a la Sala Alta, on pot accedir-se en l'horari habitual del MuVIM, de dimarts a dissabte, de 10 a 14 i de 16 a 20 hores i els diumenges de 10 a 20 hores de manera ininterrompuda.
“Dos exposicions que confirmen l'aposta per la creativitat gràfica i el disseny que està fent el MuVIM i que se suma a les dedicades a la tipografia, il·lustració o el disseny publicitari que es mostren actualment”, indica Glòria Tello, diputada del MuVIM.
Kalila i Dimna
Es diu que una imatge val més que mil paraules i és que il·lustrar gràficament augmenta l'efectivitat del missatge. “Al pensament se li dona una forma gràfica”, assenyala Amador Griñó, cap d'exposicions del museu. Igual que la imatge, les rondalles ens transmeten un missatge i parar atenció a Kalila i Dimna significa una mirada a influències decisives.
Com fa segles, i des d'una globalitat local, Aitana Carrasco realitza una interpretació magistral d'esta magna literatura creant 20 il·lustracions “a partir de la tècnica del collage i partint de gravats del segle XIX, rebent influències de les marionetes de l'Índia o de les ombres xineses”, ha afirmat l'artista en roda de premsa. Carrasco ha destacat també que es tracta de “una exposició lliure, un llibre en una paret. Podem anar llegint el conte caminant per l'exposició”.
En l'exposició que hui dijous inaugura el MuVIM trobarem representades nou de les rondalles recollides en Kalila i Dimna, a través d'unes il·lustracions que deixen a l'espectador decidir sobre què li transmet l'obra, no és concloent a ulls del visitant, atorgant-li el poder de decidir. En eixe sentit, Amador Griñó destaca que “una imatge es convertix en un emblema i els emblemes en ensenyaments pràctics, com s'observa en les mostres que hui presentem”.
Un xicotet manual gràfic del canvi climàtic
El gest gràfic, el dibuix, és el llenguatge més antic de la humanitat. L'escriptura té “a penes” 5.000 anys, mentre que les pintures rupestres quasi 50.000. Solem oblidar que els éssers humans hem passat el 95% de la nostra història en la Prehistòria, com bé diuen Juan José Millás i Juan Luis Arsuaga en La vida contada per un sapiens a un neandertal; la qual cosa vol dir que l'ésser humà està atàvicament preparat per a entendre, descodificar i interpretar imatges abans que paraules.
I això és una cosa que Mik Baro ha sabut aprofitar en la gigantografia que ha concebut per a exhibir-se en la pell exterior del MuVIM, en la seua façana. Perquè ha sabut utilitzar els recursos del dibuix —del còmic en concret— per a elaborar píndoles icòniques o concentrats simbòlics altament significatius. Els dibuixos de Mik no tenen en esta ocasió, com succeïx amb el còmic clàssic, una funció narrativa, és a dir que no servixen per a il·lustrar una història lineal clàssica, amb plantejament, nus i desenllaç.
En este cas, Mik Baro construïx dibuixos-concepte que li servixen per a il·lustrar una idea concreta, aïllada però relacionada amb el conjunt: el negacionisme climàtic, la desertificació, els paradoxals efectes del canvi climàtic (des de les sequeres a les inundacions), la pujada del nivell de la mar, la pèrdua de la biodiversitat, la desaparició del permafrost i un llarg etcètera.
Cada dibuix de Baro al mural es convertix així en un significant autònom, el significat del qual és ràpida i intuïtivament captat per l'espectador, precisament perquè estem més preparats per a entendre les idees quan s'expressen en imatges que quan ho fan en paraules. Simplement perquè portem milers d'anys fent-ho. Si una imatge val més que mil paraules, com sol dir-se, les 45 imatges d’este mural de Mik Baro equivaldrien per tant a més de 45.000. Cosa que significa que el mural de Baro —L'aigua— és en realitat un breu tractat, un compendi, un xicotet manual gràfic del canvi climàtic.