Hi ha quelcom quasi contracorrent en asseure's davant d'un llenç i dedicar-li temps. Mirar-lo, tornar a mirar-lo, construir una imatge capa a capa mentre al voltant tot succeïx cada vegada més de pressa. Eixa tensió entre la velocitat de les imatges contemporànies i la pausa de la pintura està en el centre de ‘Girbent. Pintar en el segle XXI’, l'exposició que la Fundació Bancaixa inaugura este divendres a València.
L'artista mallorquí Girbent arriba a la seu de la plaça de Tetuan amb una vintena d'obres, la majoria de gran format, entre peces recents creades expressament per al projecte, treballs que es mostren per primera vegada i altres obres anteriors sobre les quals ha tornat a intervindre.
La proposta partix d'un gènere tan tradicional de la pintura occidental com l'interior amb figura, però ho fa mirant cap al present: al cinema, a la fotografia, a Internet i a l'arxiu visual que envolta l'artista. Entre les seues referències apareixen des dels mosaics de Ravenna i els interiors holandesos del segle XVII fins a Velázquez, Hammershøi, Hopper, Barnett Newman o els fotogrames de Wong Kar Wai.
El resultat són escenes silencioses, domèstiques i arquitectòniques en les quals la figura humana pareix detindre's.
Pintar com a forma de detindre el temps
Per a Girbent, la qüestió no està tant a inventar una imatge completament nova com en què ocorre quan eixa imatge es convertix en pintura. El seu treball posa el procés en el centre i desplaça l'atenció del què al com: de la imatge que es representa al propi acte de pintar.
Durant la presentació, l'artista va incidir precisament en eixa idea. Els seus quadres partixen moltes vegades d'imatges que ja existixen —una fotografia, una escena cinematogràfica, una obra de la història de l'art—, però en passar per la pintura deixen de ser simplement eixes imatges per a convertir-se en una altra cosa. “Tot ho trastoca quan intervé la pintura", explicava.
És també una defensa de la materialitat en un moment que la pantalla pareix haver-ho ocupat tot. Davant d'una imatge que pot aparéixer en un instant i desaparéixer al següent, Girbent reivindica el llenç, el pigment, la petjada del gest i la construcció lenta d'una superfície. La pròpia Fundació resumix eixa concepció de manera molt gràfica: per a l'artista, la imatge pintada és una imatge feta “amb matèria”, però sobretot “amb temps”.
L'exposició incorpora a més un joc molt particular amb la figura del comissari. Arturo Castro firma oficialment el comissariat, però Girbent va explicar que existix un comissari fictici, un avatar que li permet prendre certa distància de la seua pròpia obra i mirar-la com si fora un altre. Este desdoblegament es convertix en una espècie de conversa entre l'artista i eixe “altre Girbent”, una manera lúdica de discutir, afinar i fer més coherent l'exposició.
El joc encaixa amb una mostra que no vol prendre's la pintura com un assumpte tancat o solemne. Algunes obres parlen directament de pintar i del lloc de la pintura hui; altres juguen amb la relació del públic amb allò que està mirant.
Quan l'espectador entra en el quadre
Un dels moments més interessants arriba al final del recorregut. Allí apareix una obra de la sèrie ‘Museum walls’, en la qual Girbent reduïx l'escenari a tres elements: pintura, marc i mur. Desapareix la il·lusió de profunditat i també desapareixen les figures que poblaven els seus interiors. Però no desapareix l'espectador.
És precisament qui contempla el quadre el que ocupa ara eixe lloc. La persona que està davant de l'obra passa a formar part de l'escena i afig una dimensió que cap imatge pintada pot contindre per si sola: la realitat de qui mira.
L'exposició es completa, a més, amb la sèrie ‘Ad museum’, interiors de museus en els quals apareixen persones contemplant obres i en els quals l'artista reduïx la paleta únicament al blanc i el negre.
També hi haurà una producció audiovisual en la qual el propi Girbent explica el seu procés de treball i un catàleg amb les obres de l'exposició i un text del comissari.
En el fons, la proposta planteja una pregunta senzilla, encara que gens fàcil de respondre: ¿com es pinta en un segle en el qual estem envoltats d'imatges que apareixen a una velocitat molt major que la que necessita un quadre? Girbent respon des del propi llenç. No renunciant a les imatges contemporànies, sinó obligant-les a passar pel temps, la matèria i la mirada de la pintura.
Com visitar l'exposició: horaris, preus i com arribar
‘Girbent. Pintar en el siglo XXI’ podrà visitar-se del 2 d'octubre de 2026 al 24 de gener de 2027 en la Fundació Bancaixa, en la plaça de Tetuan, 23, a València.
L'horari general de la Fundació Bancaixa és de dimarts a diumenge, de 10:00 a 14:00 i de 16:30 a 20:30 hores, amb els dilluns tancats excepte excepcions. L'entrada general se situa actualment en 9 euros, mentre que la reduïda és de 5 euros i els menors de 12 anys tenen accés gratuït.
La seu està en ple centre de València, a pocs minuts a peu de la zona de Colón i del centre històric. També es pot arribar en transport públic, amb diverses línies d'EMT als voltants i les estacions de metro de Colón i Alameda a una distància caminable.