L'artista valenciana Ester Olmos presenta, del 4 al 30 de juny, la seua exposició Veo Veo en la Sala ETSIADI de la Universitat Politècnica de València. La mostra, amb entrada lliure, reunix una sèrie d'obres que exploren les possibilitats de la pintura més enllà del llenç, situant el focus en el procés creatiu, els materials i l'espai com a part essencial de l'obra.
A través d'un llenguatge visual marcat per colors vibrants, formes abstractes i referències als dibuixos infantils, Veo Veo planteja un diàleg constant entre conceptes oposats: l'espontani i el controlat, la taca i la línia, la infantesa i la vida adulta, o el figuratiu i l'abstracte. L'exposició naix d'una investigació sobre l'art espontani iniciat en la infantesa i sobre com esta mirada pot traslladar-se a la pràctica artística contemporània sense perdre complexitat ni profunditat.
En esta entrevista, Ester Olmos parla sobre l'experimentació, el procés creatiu i la cerca d'equilibri entre extrems que travessa tota l'exposició, a més del seu vincle artístic i personal amb València.
L'exposició “Veo Veo” planteja un joc constant entre oposats. Com sorgix en el teu treball esta necessitat de treballar des de la tensió entre extrems?
Jo pense que esta necessitat sorgix de la busca per un equilibri entre ambdós. I ja no em referisc tan sols artísticament, sinó en la vida diària, i en concret la meua. Convergir els extrems significa tindre el coneixement d'estos dos punts oposats i no rebutjar l'altre. Estar oberta al canvi sense tindre por de trepitjar cap terreny contraposat.
Parles de recuperar "l'art espontani iniciat en la infància". Què creus que es guanya (i què es perd) quan este tipus de mirada infantil es trasllada a la pràctica artística adulta?
Sincerament no pense que hi haja cap pèrdua, almenys per a mi. Tindre esta mirada infantil no significa veure un traç desenfadat; al cap i a la fi, això està molt més lligat a l'estil de cada artista. Quan parle d'esta espontaneïtat de la infància, em referisc especialment a construir un procés creatiu el qual tinga com a objectiu experimentar. Tindre eixa mateixa curiositat per provar, sense prejudicis, com fan els xiquets quan comencen a pintar.
D'altra banda, no es tracta de desfer allò ja aprés ni deixar de pensar com un artista adult, sinó no oblidar que l'art no és tan sols un resultat bonic.
En esta sèrie dones molta importància al procés, al material i a l'espai, no només al resultat final sobre el llenç. Com condiciona això la teua forma de pintar i de prendre decisions durant la creació?
Prenc les decisions en base al que vull en el moment. No em condicione quant a material, ni composició, ni color. Quan pinte les meues obres decidisc que són bones perquè pense que el procés m'ha agradat i que he aprés; si no, la peça no és bona per a mi. El procés sempre es veurà reflectit en com concep el resultat.
L'experimentació amb el color i els materials és central en la teua proposta. Hi ha descobriments recents en la teua pràctica que hagen canviat la teua manera d'entendre la pintura?
Diguem que en cada peça nova vaig fent passos xicotets. Pot ser que no es perceba en totes, però en cada una d'elles vaig canviant alguna cosa o experimentant una tècnica diferent. Les obres que presente en la meua exposició van des de fa 3 anys fins a l'actualitat, però clarament el procés fins a arribar a l'actualitat ha sigut molt més llarg. Al cap i a la fi, porte pintant des que soc xicoteta i el meu estil ha evolucionat molt.
D'altra banda, en concret en estos tres anys, he anat provant i decidint materials que m'agraden més o menys, colors que use amb un tipus de traç o un altre... Però l'important és que tots estos canvis no són totalment definitius.
L'exposició tindrà lloc a la Sala ETSIADI de la Universitat Politècnica de València. Quin significat té per a tu mostrar este treball en un context universitari i vinculat a la ciutat de València?
Em va agradar la sala quan la vaig veure per l'amplitud que té, ja que els meus quadres solen ser bastant grans, però també perquè tot este estil va començar en l'àmbit universitari, i en especial a València. He estat viatjant per molts llocs des de fa ja anys, però sempre he sigut conscient que la meua cultura és la valenciana i el meu estil artístic ve d'ací: del clima, els colors i de tot el que he aprés gràcies a la meua família i amics de València. És per això que em fa especial il·lusió que els meus quadres es puguen veure on tots ells els puguen disfrutar.
En un moment que el visual tendix a ser ràpid i digital, la teua obra reivindica el físic, el gestual i el material. Quina mena d'experiència esperes que tinga el públic quan veja el teu treball?
Espere que es paren a observar. La meua obra té un tema i un significat en el qual em recolze, i no ho puc negar. Cada forma i taca fa referència a alguna cosa física, però el fet que coste distingir estes figures m'agrada perquè també les deixa obertes a què el públic indague. Que es pare a endevinar què és el que veuen. Com quan un xiquet pinta un lleó i tu veus un monstre. És per això que espere que el públic gaudisca d'esta cerca i s'inunden en les formes i colors tan cridaners.
