Després d'explorar la moda valenciana amb Francis Montesinos, la periodista valenciana Laura Grande s'endinsa ara en l'univers de Mariscal amb Mariscal. La alegría de vivir. El documental recorre els més de 70 anys de l'artista, des de l'Espanya en blanc i negre fins a la revolució digital, mostrant les seues obres més icòniques i la seua peculiar forma de vida. Més que un repàs artístic, és la història d'un home que “conquistà el món, el va perdre tot i va aconseguir retrobar-se, sense perdre mai el seu entusiasme i creativitat”. La pel·lícula competirà per la Palmera d’Or en la 40a Mostra de València, consolidant Mariscal com un referent de l'art i el disseny universal.
Després de retratar a Francis Montesinos, li toca el torn a Mariscal, què t'ha portat a plantejar-te este projecte? Alguna connexió entre els dos?
Doncs és que tots dos van nàixer el mateix any, en 1950, i a més a més ambdós complien 50 anys de carrera professional. Eren dos dissenyadors valencians, i des de la productora sempre hem buscat personatges del món de l'art i la cultura. Era un objectiu que ja portàvem darrere prou de temps, i vam tindre la sort de parlar amb ell i que acceptara. La veritat, em feia moltíssima il·lusió.
Primer va ser Francis Montesinos, perquè jo sempre he estat vinculada a la moda. El meu onlce era Juan Izquierdo, un dissenyador valencià, diferent de Francis. Francis era un revolucionari; el meu oncle feia vestits per a Boluda, per als Segura, per als Roig… era un altre estil, però estava molt vinculat al món de la moda. Jo no havia dirigit cap documental, i com era sobre moda, el meu marit, que és productor, em va dir: “Escolta, no t’apetix?” I jo vaig dir: “Doncs la veritat és que sí”.
Mariscal em pareix un personatge superinteressant. Així que ha sigut un procés llarg, per raons més personals que altra cosa, però que ha valgut la pena. Estic molt contenta.
Has treballat amb material d'arxiu molt valuós com fotografia o pel·lícules en Super 8 inèdites, què t'ha impressionat més?
En realitat, de Súper 8 hem aconseguit poc, però sí que tenim molta fotografia d'arxiu. Com que és una coproducció, vam poder comptar amb l'arxiu de Televisió Espanyola que ens va permetre trobar joies meravelloses de Paloma Chamorro, els viatges que es van fer a Barcelona i Portugal, tot el relacionat amb l'exposició en el vaixell… Eixe material dona molt de valor al documental.
El documental recorre la vida d'un artista que va conquerir el món, què trobarà l'espectador?
Crec que tot el món coneix a Mariscal. És un personatge públic molt conegut, en moltes portades i titulars. Ell es definix com a il·lustrador, però és polifacètic: fa de tot.
El documental mostra les diferents fases de la seua vida. Veurem que no hi ha hagut cap repte per a ell que no haja assumit. La seua capacitat de treball és impressionant; no tenia por a res. Qualsevol repte era una meta, un somni, i l'aconseguia. Ha sigut arquitecte en el Japó, ha dissenyat cases, ha guanyat un Goya, ha sigut nominat als Oscar en una pel·lícula d'animació com a director d'animació… A més, quan va començar a ser dibuixant de còmics, els seus treballs van eixir en el primer tebeo underground d'Espanya. Després, va passar a pintar quadros, dissenyar escultures, mobles, tot tipus d'articles, i va arribar a ser el dissenyador de Cobi, que és quan realment va fer el boom. Un personatge fascinant que l'espectador descobrirà en este documental.
A més, el documental competirà per la Palmera d’Or en la 40 Mostra de València, què significa per a tu?
Imagina't… és un festival que porta 40 anys i que una pel·lícula valenciana, mediterrània – perquè la veritat és que Mariscal és mediterrani pur i dur – estiga seleccionada és un privilegi, i en secció oficial. Quan m'ho digueren, no m'ho creia. Estem superil·lusionats.
A nivell personal, què ha suposat este projecte per a tu?
Un altre repte, la veritat. Mariscal és meravellós, però també es definix com un personatge depressiu, ho diu en el documental. Llavors, ha sigut un repte gran i important entrevistar-lo, però és cert que ell és molt generós a l'hora de parlar. El guió d'este documental el va fer Mariano López i el documentalista va ser Ignacio Estrella. Amb la seua ajuda, i a l'hora de gravar, crec que la història ha quedat ben contada.
Va acceptar de seguida el projecte Mariscal?
Sí, de seguida. Ens n'anàrem a Barcelona en febrer de 2020, abans de la pandèmia, per a parlar amb ell, però no es trobava en l’estudi. Tornàrem un altre dia, li plantejàrem el projecte i ens va dir: “Han vingut també de Televisió Espanyola… però bé, m’heu caigut bé. Ho farem”. Després ja ens posàrem mans a l’obra.
Em generava respecte, però és cert que és una persona molt agradable i generosa. Encara que no apareix molt reflectit en el documental, totes les persones a les quals entrevistàvem parlaven de la seua generositat. De fet, s'ha arruïnat tres voltes perquè ha repartit els seus diners amb família i amics… i eixa personalitat a mi m'atrapava.
És un personatge que, com a periodista, quan el vaig veure la primera vegada en la televisió, ja vaig saber que volia entrevistar-lo perquè Mariscal és un personatge únic, amb talent i una personalitat diferent dels altres. Per això té el talent que té i la capacitat de fer el que vol; i morirà dibuixant, això ho tinc més clar que l'aigua.
Estàs treballant ja en altres projectes?
Sí, estic en marxa dirigint-ne un sobre Nacho Duato. És un projecte molt distint, més experimental que els documentals de Montesinos i Mariscal, que són més “talking head”, amb amics i coneguts parlant del personatge. Per exemple, en el de Mariscal ixen Trueba, Barceló, Wyoming, i al principi Almodóvar ens va dir que sí, però al final no va poder ser per agenda. En canvi, en el de Nacho Duato he intentat ser un poc més experimental.
Ja hi ha data?
De moment, estem amb tot el tema del finançament, que és un procés molt llarg, però també crec que és apassionant. Jo, a més, soc productora executiva i crec que, en la vida, cal tindre projectes, il·lusionar-se i treballar.
Creus que fa falta més suport per part de les administracions per a este tipus de produccions?
Jo la veritat és que he tingut sort perquè sempre he cridat a portes. He cregut en els meus projectes i quan són bons, me les obrin a la Diputació, Presidència, Ajuntament de València. Amb Mariscal i Montesinos, a més, ens vingué tot rodat perquè els poguérem presentar els projectes en la World Design, quan València va ser Capital Mundial del Disseny.
És cert que no tots els projectes reben suport, però crec que cal demostrar que hi ha alguna cosa potent darrere, alguna cosa que puga traspassar fronteres i no quedar-se només en el local. A més, com el ‘No’ ja el tinc, si tinc un bon projecte mai he dubtat a tocar portes i presentar-lo.
Com resumiries en dos frases el documental ‘Mariscal. La alegría de vivir’?
Un home capaç de tot. Els seus dibuixos, els seus dissenys i obres són l'alegria de viure.