Hi ha un moment durant la representació en què deixes de mirar els ballarins. O, més ben dit, deixes de fixar-te en qui balla. La mirada comença a seguir les formes que apareixen damunt de l’escenari: cercles que s’obrin i es tanquen, línies que es trenquen per tornar a trobar-se i un grup que sembla moure’s amb una precisió quasi impossible.
Eixa és, probablement, la principal virtut de la Carmina Burana que el Ballett Dortmund va portar ahir a Les Arts. No pretén enlluernar amb un gran pas a dos ni amb un solista brillant. La força està en el conjunt.
Edward Clug pren una de les partitures més conegudes del segle XX i evita el camí més fàcil. En lloc d’il·lustrar la música de Carl Orff, construeix un llenguatge propi. La coreografia no explica l’obra; hi dialoga.
Més contemporani que clàssic
Qui espere el ballet tradicional probablement s’endurà una sorpresa. Ací no hi ha una història per seguir ni personatges sobre els quals recaiga tota l’atenció. El que importa és com es mou el grup i com eixe moviment acaba transformant l’escenari. La sincronia del Ballett Dortmund arriba a un nivell extraordinari. No és només una qüestió tècnica. És la sensació constant que tots els ballarins comparteixen el mateix pols. Hi ha escenes que recorden més una instal·lació artística que un ballet convencional.
L’escenografia acompanya, però mai no roba protagonisme. El cos de ball, per si mateix, és capaç d’omplir l’escenari.
Una producció pensada com un tot
Si la dansa sosté l’espectacle, la música acaba d’alçar-lo. L’Orquestra de la Comunitat Valenciana afronta amb autoritat una partitura que no dona treva, mentre que el Cor de la Generalitat Valenciana torna a demostrar per què continua sent una de les grans formacions corals del país.
Durant bona part de la funció, la sensació és que cap disciplina acompanya l’altra. Ballet, cor i orquestra avancen al mateix nivell, sense competir pel protagonisme. Ací rau el gran encert de la producció: entendre Carmina Burana com una obra total.
Les Arts acomiada així la temporada de dansa amb una producció difícil d’oblidar. No només per la força de la música d’Orff, sinó perquè demostra que la precisió també pot emocionar i que, quan la tècnica es posa al servei de la bellesa, el resultat va molt més enllà de la mateixa dansa.