L'entrevista amb Alberto Catalá, nou president del Col·legi de l'Art Major de la Seda, comença en un dels espais més simbòlics del Museu de la Seda de València: la sala on es reuneix l'òrgan de govern d'esta historica institució.
Abans d'encendre la gravadora, Catalá es deté davant de diversos retrats. Assenyala amb naturalitat figures que formen part no sols de la història de la institució, sinó també de la seua pròpia biografia: el seu avi, el seu pare, generacions lligades a la seda. Entre ells, destaca també la figura d'Hortensia Herrero, l'impuls de la qual va ser decisiu per a la gran rehabilitació de 2016 que va donar nova vida a l'edifici.
Eixe equilibri entre tradició, memòria i renovació travessa tota la conversa. Catalá parla sense pressa, enllaçant segles d'història amb els reptes actuals: la crisi del sector, la pèrdua de fàbriques, el relleu generacional o la necessitat de connectar amb nous públics. D'eixe recorregut sorgix una idea clara: el futur del museu passa per mantindre's fidel a la seua essència, però sabent adaptar-se als temps.
Porta a penes un mes al capdavant del Col·legi i del museu, encara que ja venia de quatre anys com a vicepresident. En este inici d'etapa, quin balanç fa d'estos primers dies i quines sensacions té en assumir ara la màxima responsabilitat?
El balanç és molt positiu. En estos primers 60 dies, el que més satisfacció em produïx és la cohesió, la unitat i l'ambició de la Junta de Govern. S'ha produït un relleu generacional important, però mantenint una connexió molt forta amb l'experiència dels membres més veterans. Eixa combinació és clau. A més, estem impulsant un pla ambiciós, tant en la línia expositiva com en convenis per a projectar el nostre saber fer a l'exterior.
Precisament parlava d'este pla i de marcar una direcció clara. En una institució amb tant de pes històric, quina ha sigut la primera decisió important que ha pres per a definir este rumb?
Definir amb claredat la línia expositiva del museu, perquè és una qüestió estratègica. No podem equivocar-nos ací.
Cap a on vol portar la proposta expositiva del museu en esta nova etapa?
Hem comprovat que les exposicions vinculades a la indumentària valenciana i a la seda actual tenen molta més connexió amb el públic. Hem fet exposicions molt interessants des del punt de vista acadèmic, però potser menys accessibles per al visitant general. Per això, la nostra línia se centrarà en la seda, la indumentària i tot el que envolta eixe món. Això no exclou altres propostes, però sí que marca el rumb principal.
Este equilibri entre divulgació i rigor connecta directament amb l'essència històrica del Col·legi. Parlem d'una institució amb arrels en el segle XV, com es gestiona este llegat sense caure en una visió ancorada en el passat?
Precisament entenent bé eixe passat. Som un dels gremis més antics d'Europa i tenim l'obligació de ser testimonis del que va ser València com a ciutat sedera. Però això no significa quedar-se arrere, sinó utilitzar eixa història com a base per a projectar-nos cap al futur.
En eixe sentit, creu que la societat valenciana és realment conscient de la dimensió que va tindre la seda en la ciutat?
Probablement no del tot. En el segle XVIII hi havia més de 3.000 telers a València. Era una potència enorme. Hui eixa realitat és molt distinta, però continuem sent depositaris d'eixa tradició.
Un dels eixos que ha mencionat és el de la formació, especialment en un sector tan artesanal. En un context on també es parla de relleu generacional, quines línies estan desenvolupant per a atraure noves generacions?
La formació és una obligació per a nosaltres. Hem recuperat una cosa molt important: l'ofici de teixidor artesà. Este any hem acabat el primer curs amb alumnes que ja estan treballant en el sector. Això demostra que hi ha futur, però també que fa falta vocació. No és només aprendre una tècnica, és entendre un ofici molt artesanal.
I en eixa línia, estan percebent interés real per part dels joves o continua sent un repte despertar eixa vocació?
Sí, n'hi ha. Hem tingut molta demanda. Però cal diferenciar entre qui s'acosta per interés cultural i qui vol dedicar-s'hi professionalment. Per això estem creant dos línies: cursos més especialitzats i tallers més accessibles.
Baixant al paper del museu a la ciutat, quin lloc creu que ha d'ocupar dins d'esdeveniments tan representatius com les Falles?
Ser un referent. No només per al valencià, sinó també per al visitant. Hem de ser el lloc on es visualitze la tradició sedera de la ciutat, que està molt vinculada a les Falles i a la indumentària.
I per a reforçar eixe posicionament, quin tipus de relació li agradaria consolidar amb altres museus i espais culturals de València?
La col·laboració és fonamental. Hem impulsat jornades amb altres museus per a compartir problemàtiques i buscar sinergies. Hi ha diferències entre museus públics i privats, però també moltes oportunitats, com entrades combinades o circuits culturals.
Vosté prové, a més, d'una família profundament vinculada al món de la seda. Com influïx este llegat personal en la seua manera d'entendre i gestionar la institució?
És una cosa natural. Esta institució està lligada a famílies que han mantingut la tradició durant generacions. En el meu cas, a més, tinc la sort que el meu fill ha pres el relleu en l'empresa familiar, cosa que em permet dedicar més temps a esta responsabilitat.
Parlava abans del visitant i del públic. Creu que el museu està suficientment present en la societat valenciana o encara hi ha marge de creixement, especialment a nivell local?
Estem en procés de recuperació després de la pandèmia. Abans de la COVID arribàvem a 80.000 visitants i ara estem aproximadament en 60.000. És una xifra raonable, inclús adequada per a evitar la massificació. Però volem créixer en el públic local, i ací les xarxes socials seran clau.
En eixe creixement també entra en joc el suport institucional. Després de reunions recents amb representants municipals, com valora eixe suport?
Sempre ha sigut correcte, però és cert que en iniciatives recents hem trobat una sensibilitat especial, especialment per part de l'alcaldessa María José Catalá, que va recolzar accions solidàries impulsades des del col·legi.
Han passat ja deu anys des de la gran rehabilitació de l'edifici. De cara al futur, quines són ara les prioritats en termes de conservació i evolució del museu?
El principal és la sostenibilitat. Mantindre un edifici de més de 500 anys requerix molts recursos. A més, estem treballant en la conservació de l'arxiu i en la seua digitalització, que és un procés necessari però que porta temps.
I precisament mirant a llarg termini, si haguera de projectar el museu dins d'una dècada, com li agradaria que evolucionara i quin paper hauria de jugar?
M'agradaria que tinguera una major projecció internacional. Som pràcticament l'únic museu monogràfic de la seda a Europa, i això cal aprofitar-ho. Hem d'aconseguir que se'ns conega fora i que s'entenga la importància de la tradició sedera valenciana en un context global.
