Veus que no s'han de callar: la Diputació de València suma 130 testimonis al seu arxiu de memòria amb els relats dels primers alcaldes democràtics

La Diputació de València amplia a 130 el seu arxiu oral de memòria històrica amb cinc noves entrevistes a pioners de la democràcia local valenciana.

Guardar

ef0a479e5d3b095312204e1786a4d575
ef0a479e5d3b095312204e1786a4d575
Afegeix ValènciaExtra.com com a font preferida de Google de forma gratuïta. Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
Activar ara

Hi ha històries que, si no s'enregistren, desapareixen. La Diputació de València ho sap bé, i per això ha incorporat cinc noves entrevistes al seu projecte 'La Nostra Memòria. Arxiu d'Història Oral', una iniciativa de la delegació de Memòria Democràtica que coordina la vicepresidenta primera, Natàlia Enguix. Amb estes incorporacions, l'arxiu aconseguix ja els 130 testimonis audiovisuals, un repositori que arreplega vivències personals directament lligades a la lluita per les llibertats a Espanya, des de la proclamació de la Segona República fins a l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.

Quatre dels cinc nous protagonistes tenen alguna cosa en comú: accediren a l'alcaldia dels seus municipis en 1979, en les primeres eleccions municipals democràtiques des de la Segona República. La constitució dels primers ajuntaments de la democràcia, en 1979, i l'arribada de milers d'alcaldes i regidors vinculats als partits d'esquerra protagonitzaren els primers intents de ruptura del "mur de silenci" que envoltava la memòria del trauma. Les seues històries, ara preservades en vídeo i transcrites íntegrament, formen part d'eixe teixit col·lectiu que l'arxiu aspira a convertir en patrimoni comú.

"Un projecte viu que continuarà incorporant noves entrevistes i fonts orals" - Natàlia Enguix, vicepresidenta primera de la Diputació de València

Paterna, Llíria, Ontinyent i Otos: quatre municipis, quatre inicis de democràcia

Bernardino Fernando Giménez Santos, nascut a Carcaixent en 1952 i advocat de professió, va ser el primer alcalde de Paterna després de la dictadura, elegit en 1979. El seu testimoni és un dels més carregats de tensió: relata el seu compromís antifranquista des de la universitat i la militància socialista clandestina, però també alguna cosa que podria haver quedat en l'oblit: les primeres iniciatives de reconeixement als afusellats a Paterna, entre estes un monòlit al cementeri que, significativament, va ser metrallat. Una cicatriu física de la resistència a la memòria.

Des de Llíria arriba la veu de Josep Maria Jordán Galduf, catedràtic d'Economia Aplicada i primer alcalde d'aquella localitat entre 1979 i 1981, militant del PCE. Molts líders dels moviments obrer i veïnal nodriran, a partir de les eleccions municipals de 1979, els primers ajuntaments democràtics, en especial a través de les llistes del PCE i el PSOE. Jordán és un exemple exacte d'eixe perfil. El seu testimoni defén el diàleg i el consens enfront de la polarització, i reivindica la política municipal com una autèntica escola de democràcia, una lliçó que, dècades després, sona més vigent que mai.

Rafael Tortosa Vañó, nascut a Ontinyent en 1951 i primer alcalde d'eixa ciutat pel PSOE, va governar durant dotze anys des de 1979. El seu relat inclou un episodi esgarrifós: després del 23-F va saber que un grup de franquistes l'havia condemnat a mort en un "juí" organitzat pel seu compte. Una condemna a l'ombra, sense tribunal oficial, que il·lustra fins a quin punt la democràcia va ser, en aquells anys, un terreny que no tots estaven disposats a acceptar.

La quarta alcaldessa a sumar-se a l'arxiu és María Cabanes Castelló, nascuda al Masnou en 1957 i primera alcaldessa d'Otos després del franquisme. Va accedir al càrrec en 1979, amb tan sols 21 anys, al capdavant del Partit Independent d'Otos. La seua història combina la gestió municipal —abastiment d'aigua, millora de la guarderia, participació veïnal— amb el relat de les actituds masclistes que va haver d'afrontar, tot això mentre compaginava l'alcaldia amb el seu treball en una fàbrica tèxtil. Una doble jornada que, en el seu cas, tenia una dimensió històrica.

L'historiador que porta la memòria en els gens

La quinta entrevista té un perfil diferent, encara que igualment revelador. Joan del Alcázar, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de València, nascut a València en 1954, no és un protagonista polític directe de la Transició, sinó una cosa potser més complexa: un testimoni familiar de la repressió que va acabar convertint-se en el seu propi objecte d'estudi. El seu relat transita per la 'Desbandá' de Màlaga, la desaparició de la seua tia Carmeli, l'exili del seu pare i la figura del seu oncle Eduardo, militant comunista i un dels fundadors de Comissions Obreres del País Valencià, que va patir presó, tortures i exili i va treballar en Ràdio Pirenaica. Del Alcázar és, en certa manera, el contrapunt acadèmic i emocional als testimonis dels alcaldes: algú que va heretar la memòria i va decidir no enterrar-la.

Un arxiu en construcció, amb 130 veus i vocació de créixer

El projecte funciona des de 2016 i la seua navegació està dissenyada per a ser accessible a qualsevol ciutadà. Les gravacions apareixen transcrites íntegrament en la llengua emprada per l'entrevistat, acompanyades de la seua traducció al valencià o al castellà. És possible accedir als vídeos des de l'apartat 'Protagonistes', i també realitzar cerques per descriptors temàtics, onomàstics o cronològics.

Enguix ha subratllat que la iniciativa "no es limita a condemnar el franquisme, sinó que a més tracta de posar en valor i recuperar la Memòria amb majúscules d'estos ciutadans i ciutadanes", i que totes les accions estan orientades al compliment dels principis de veritat, justícia i reparació, tal com els reconeix la Comissió de Drets Humans de la UNESCO.

En un temps que el debat sobre la memòria històrica seguix alçant polseguera política, l'arxiu de la Diputació de València oferix una cosa més difícil de rebatre que qualsevol decret: rostres, noms i veus que conten en primera persona el que va significar viure baix una dictadura i, després, construir una democràcia des de zero. Cent trenta testimonis que, en conjunt, dibuixen un retrat coral de l'Espanya que va aprendre —amb esforç, amb por i amb esperança— a governar-se a si mateixa.