Hi ha amenaces que no fan soroll fins que és massa tard. En el vessant nord-est del castell d'Aiora, diversos blocs rocosos fa temps que acumulen tensió sobre el talús, a escassa distància de les vivendes que s'amunteguen vessant avall. Esta setmana, la Diputació de València ha iniciat els treballs per a evitar que eixes roques acaben caent sobre les cases de la Plaça de la Glorieta, en una intervenció que combina tècniques d'alpinisme amb enginyeria geològica i que posa preu a la tranquil·litat dels veïns: 47.795 euros.
Un castell amb segles d'història i un vessant amb riscos actuals
El castell d'Aiora fa segles que presidix l'horitzó de la Vall de Cofrents-Aiora. Edificat pels àrabs a mitjan segle XIII, va pertànyer a Castella fins a 1281, any que va passar al Regne de València. El castell es troba en ruïnes des que en 1707 les tropes de Felip V el van prendre per assalt. El que va quedar en peu després de segles de conflictes, batalles i abandó és hui patrimoni i paisatge. Però també, en la seua cara nord, un risc geològic real per a aquells que viuen als seus peus.
La muntanya, coronada pel castell, es troba coberta per un mantell de vivendes que, per mitjà d'un sistema d'agregació per juxtaposició de peces simples, genera el teixit blanc fragmentat que s'adapta a la topografia. És precisament eixa convivència tan estreta entre la roca històrica i la vida quotidiana la que convertix qualsevol moviment del terreny en una amenaça directa.
Alpinistes contra els despreniments
L'actuació de la Diputació de València, executada a través de la unitat de Riscos Geològics i Espais Degradats del Servei de Medi Ambient, no és una obra a l'ús. Els treballs començaran amb el sanejament del talús: retirar o assegurar els elements inestables que els tècnics han identificat. Després, els operaris —equipats amb tècniques pròpies de l'alpinisme— instal·laran una xarxa de cables d'acer galvanitzat que cobrirà una superfície total de 535 metres quadrats de vessant.
La xarxa no simplement penja: quedarà ancorada al terreny per mitjà de bolons introduïts a tres metres de profunditat, distribuïts en una quadrícula de quatre per quatre metres. El sistema funciona com una malla de contenció que abraça la roca i li impedix moure's. El termini previst per a completar tots estos treballs és de tres mesos.
"La Diputació posa a disposició dels ajuntaments personal especialitzat i solucions tècniques per a actuar allí on es detecta una situació de risc" - Avelino Mascarell, diputat de Medi Ambient de la Diputació de València
No és la primera vegada, i això ho diu tot
El més revelador d'esta intervenció potser no és l'obra en si, sinó el que el mateix alcalde d'Aiora reconeix sobre el seu historial. José Vicente Anaya ha explicat que "en esta zona es va fer ja una intervenció fa més de 15 anys, i ara era necessari assegurar-la de nou per a evitar riscos", especialment per a les vivendes de la Plaça de la Glorieta. És a dir, el vessant ja va ser tractat en el seu dia, però el temps, l'erosió i la dinàmica geològica han obligat a tornar a actuar. No és un fracàs del passat: és la naturalesa del risc geològic, que no es resol d'una vegada per sempre.
La Diputació com a salvavides dels municipis xicotets
Darrere d'esta actuació hi ha també un model de col·laboració institucional que mereix atenció. L'Ajuntament d'Aiora va assumir el cost de la redacció del projecte tècnic, mentre que la Diputació finança i executa l'obra. Una fórmula que, segons l'alcalde Anaya, "és un exemple perfecte del paper que té la Diputació per als pobles més xicotets, permetent-nos posar solucions a problemes reals que no podem assumir amb els pressupostos municipals".
No es tracta d'un cas aïllat. El diputat Mascarell ha subratllat que la secció de Riscos Geològics és especialment rellevant per als municipis que, per la seua orografia, presenten zones amb pendents pronunciats o formacions rocoses pròximes als nuclis habitats. En la província de València, això descriu a desenes de pobles. Aiora és hui l'exemple, però la llista de localitats en situacions similars és llarga. I per a totes elles, comptar amb una unitat tècnica provincial especialitzada pot ser la diferència entre previndre un desastre i lamentar-lo.