Roberto Monrabal Percha "Monrabal II" (Vilamarxant, 32 anys) és l'au Fènix del trinquet. De les cendres de la seua retirada en 2021 renaix el campió de la Lliga 2 en 2022 (junt amb José Salvador) i el semifinalista de la Lliga CaixaBank d'escala i corda 2023. No és suficient. Monrabal II vol volar encara més alt. A només un pas de la seua cinquena final de la Lliga, el punter de l'equip de Montserrat, en companyia de Marc i Pere, afronta la tornada de les semifinals de la competició, el dissabte al trinquet de Pedreguer, amb il·lusió però els peus en terra. La victòria en l'anada davant Puchol II, Álvaro i Hilari (60-45) ajuda, però no és definitiva.
Després de la victòria en la Pobla de Vallbona, s'afronta una partida com la del dissabte més tranquil?
Un poc més tranquil sí, però la realitat és que cal guanyar altra vegada, perquè el tanteig de la partida de la Pobla de Vallbona no val per a res. Cal anar a morir altra volta. Sí que és cert que tenim el salvavides de la pròrroga, però no ens agradaria gens anar al desempat.
Has viscut diferents models de semifinals, t'agrada este sistema de guanyar les dues partides de les semifinals?
He jugat semifinals a partida única, a diferència de jocs i ara també este model de dues victòries amb pròrroga. Crec que este és el pitjor sistema. No m'acaba d'agradar. La gent no entén que hages de guanyar les dues partides. Jo ho faria a tres partides o a diferència de tanteig. Entenc que si passa com ha passat en l'altra semifinal i un equip es queda en 25 tantos en l'anada, la segona partida siga poc atractiva. Per això, jo aniria al format de tres partides.
Què vau fer bé en la Pobla de Vallbona per a guanyar de manera tan convincent?
Vam fer el que hem fet durant la segona fase de la Lliga. Ens hem acoblat com un equip sòlid, sense quasi fissures. La clau de la partida està en Pere. Si tenim a Pere a un nivell com el del dissabte... És un dels mtigers que marca la diferència, per la pegada, per tot el que es mou en la canxa. I després Marc no erra cap pilota. Jo, davant, no faig molts fallos. Igual no faig molts quinzes, però aporte solidesa. El resum és que si Pere li pega, tanquem els quinzes.
Això ho podreu exportar al trinquet de Pedreguer?
Pedreguer i la Pobla no tenen res a vore. Per les dimensions i perquè Pedreguer té un "handicap" molt gran: la llotgeta. Sembla que és molt gran, però si no la poses dins pot ser una caixa de mistos. A mi m'agrada el trinquet, Pere juga a casa... Però és una semifinal i entren en joc altres factors com els nervis, l'afició, l'ambient que es viurà al trinquet... Poden passar moltes coses. En el nostre cas, estem pegant molt més que jugant tècnic a ficar-la en el llotja. Així portem una dinàmica molt positiva, que és la de marcar el ritme des del principi. Això és el que intentarem fer el dissabte.
Quin Puchol II t'esperes?
Ells van brodar la primera fase, però en la segona crec que van començar amb els dubtes habituals, els de pagar la falta d'experiència d'Álvaro jugant al mig. Pareixen unes partides normals, però en les partides de semifinals de la Lliga tots els dubtes que pugues tindre et porten a fer més errades de les que has de fer. I ahí està la clau d'este tipus de partides. Puchol II, com a número u que és, eixirà a guanyar la partida, però ens dóna igual el que facen els altres equips. Si donem el nivell que estem demostrant no ens poden guanyar.
Et veus en la final?
Fins que no juguem el dissabte no es pot dir res, però per què no? Per què no una segona partida com la primera? Ells tenen ara més pressió perquè van a Pedreguer sense paracaigudes.
Si Marc i Pere són els pegadors, que coses aporta Monrabal II a l'equip?
Ells són molt temperamentals, tenen molt de caràcter. Jo aporte més eixa calma, saber parar la partida, llegir-la, vore i tranquil·litzar, donar confiança. M'agrada apartar-me, encara que me'n vinga bona la pilota, si sé que la va a jugar millor el company. Aporte eixe nexe d'unió. Ells dos venen de jugar bé campionats junts, però de vegades en moments puntuals o clau cal un punt de calma que a mi m'agrada aportar. Si no sóc molt pesat, crec que a ells els ve bé que els dirigisca un poc.
Has sigut campió de la Lliga en dues temporades (2014 i 2017) i finalista en altres dues (2015 i 2019), què creus que necessita un equip per a poder guanyar el títol?
El més important, ser un equip, més enllà de qualsevol individualitat. Guanyar la Lliga passa per ser una família. La convivència de cada dia, de parlar per WhatsApp, de fer bromes... Estar junts és la clau de totes les lligues que jo he viscut. Des de la primera que guanye amb Ismael i Javi, a la que guanye amb Rodri i Félix, passant per les altres en les quals he estat en la final. La clau, sempre, era ser un equip i no tres jugadors.
Esta Lliga deu tindre per a tu un sabor especial per ser la primera des de la teua tornada a la pilota professional després de la retirada en 2021...
Vaig decidir deixar la pilota per dedicar-me més a la meua vida professional i la meua família. La pilota no m'oferia l'estabilitat que necessitava. Un any de transició del qual torne i em trobe amb algunes oportunitats. Guanye la Lliga 2 amb José Salvador i en el món aficionat, gràcies a l'equip de Quart de les Valls i de la seua gent, recupere la il·lusió per jugar a pilota. Amb tot això i amb l'opció de combinar-ho amb la faena, torne al món professional. Comencen, a poc a poc a tornar a comptar amb mi i esta Lliga és el primer gran campionat després del "paronet". És molt important per a mi, i més estant tan a prop de poder jugar la final. Estic molt satisfet.
I en paral·lel, jugant de mitger en la Lliga 2...
És estrany, perquè és un canvi de posició, de pilotes, de ritme... Es fa complicat. M'agradaria jugar al mig, però sé que a la punta puc marcar diferències. I m'agrada manar, m'agrada ferir, m'agrada ser protagonista a la punta i dirigir l'equip. Ara bé, la meua il·lusió és jugar al mig.
Amb 32 anys, eixe repte de jugar al mig encara el mantens?
No m'agradaria quedar-me en jugar a la punta, però cada vegada m'importa menys. Ara vull disfrutar els anys que em queden jugant a pilota, els anys que siguen. Clar que m'agradaria jugar al mig. El que passa és que sempre he tingut la sensació que he hagut de fer més mèrits, de guanyar més que altres per a poder estar ahí. En el camí estic.