Una corona d'orfebreria lluïx des d'ara sobre la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats que presidix la sala de cerimònies número 1 del Tanatori-Crematori Municipal Ciutat de València. El gest ve d'algú que preferix mantindre's en l'anonimat, però l'ofrena del qual ha recorregut un camí sorprenentment institucional abans d'arribar al seu destí: la Junta de Govern Local ha hagut d'aprovar formalment la seua acceptació, i el Capítol Metropolità de València ha hagut de donar el seu vistiplau. Així funciona, a vegades, la devoció popular quan es creua amb el patrimoni públic.
Una corona que convertix allò privat en patrimoni col·lectiu
La donació va ser comunicada al Servici de Cementeris i Servicis Funeraris el passat 24 de setembre. Des d'eixe moment, la peça —cedida de manera gratuïta i incondicional— va iniciar el seu particular periple burocràtic. L'Ajuntament va consultar el Capítol Metropolità de València sobre la idoneïtat de destinar-la a la imatge, i el degà-president, Vicente Fontestad, va traslladar la seua conformitat després d'haver-ho consultat també amb el capellà i el gerent del propi tanatori. Només aleshores, amb tots els avals en regla, la Junta de Govern Local va aprovar l'acceptació formal de la donació.
El resultat és que la corona ha passat a integrar el patrimoni municipal. L'Ajuntament de València assumix a partir d'ara la seua custòdia, conservació i protecció, i es compromet que romanga vinculada a la imatge i a l'espai per al qual va ser expressament donada. No és, doncs, un simple regal: és una peça que ja pertany a tots els valencians.
"Esta donació representa una mostra d'afecte i devoció cap a la Mare de Déu dels Desemparats i cap a un espai municipal que té un significat molt especial per a moltes famílies valencianes." - Carlos Mundina, regidor delegat de Cementeris i Servicis Funeraris de l'Ajuntament de València
La Mare de Déu en el lloc de l'últim adeu
La presència de la Mare de Déu dels Desemparats en el tanatori no és una casualitat, sinó una conseqüència lògica de segles de devoció arrelada. La Mare de Déu és patrona de València des de 1667, i el seu vincle amb la ciutat transcendix allò purament religiós: és part de la identitat col·lectiva valenciana. En el seu origen, la imatge estava destinada a anar jacent sobre els fèretres dels desemparats, la qual cosa fa especialment significativa la seua presència en un espai dedicat precisament a acompanyar les famílies en el moment del comiat.
La història d'esta advocació es remunta a 1409, quan es va fundar el primer hospital psiquiàtric del món baix el patrocini d'esta figura mariana, impulsat pel frare mercedari Gilberto Jofré. Des d'aleshores, el papa Lleó XIII va proclamar la Mare de Déu patrona de la ciutat de València el 21 d'abril de 1885, i en 1921, el papa Benet XV va concedir el privilegi de la seua coronació canònica. La peça d'orfebreria que ara llueix en el tanatori no és, per tant, un adorn qualsevol: s'inscriu en una llarga tradició de corones i ofrenes que els valencians han dedicat a la Mare de Déu al llarg dels segles.
Un anonimat que engrandix el gest
Hi ha alguna cosa que crida l'atenció en esta història: qui dona no vol que se sàpia qui és. En un temps que els gestos filantròpics solen anar acompanyats de nom, cognoms i fotografia, l'anonimat d'este donant resulta quasi anacrònic, en el millor sentit de la paraula. Carlos Mundina ha expressat el seu agraïment a qui va realitzar "un gest desinteressat que contribuïx a embellir este espai i que posa de manifest l'afecte i la vinculació que els valencians senten per la Mare de Déu".
El tanatori municipal és, per definició, un lloc de trànsit i de dol. Milers de famílies valencianes han acomiadat allí els seus éssers estimats. Que algú haja volgut enriquir eixe espai amb una peça d'orfebreria, sense demanar res a canvi i sense revelar la seua identitat, diu molt de la manera que la devoció popular pot transformar els espais públics en llocs amb ànima. La imatge, que fins ara no comptava amb corona, llueix ja la seua nova peça en l'altar de la sala de cerimònies número 1, com si sempre haguera estat allí.