"Una xicoteta joia en el cor de València a la qual hem sabut traure-li el màxim partit". Així descriu la mateixa Hortensia Herrero el centre cultural homònim que obri les portes demà 11 de novembre en la capital valenciana. En eixe sentit, en el Centre Cultural Hortensia Herrero (CAHH) s'exhibeixen per primera vegada un centenar d'obres d'art creades per més de 50 artistes de 16 nacionalitats diferents. En total, aquest nou epicentre cultural a València, al Palau Valeriola, té 3500 metres quadrats expositius distribuïts en 17 sales que es reparteixen en les quatre altures de l'edifici.
En aquest recinte cultural, la mecenes Hortensia Herrero exposa la seua col·lecció privada d'art que ha anat conformant al llarg dels anys i que ara veu la llum i rep al públic en un imponent edifici situat en el número 29 del carrer del Mar de la ciutat de València. Entre les obres exposades no solament s'inclouen pintures i quadres a l'ús, sinó que també hi ha peces d'art cinètic (aquell el moviment del qual és perceptible quan l'espectador es desplaça mentre observa l'obra). De fet, en algunes d'elles l'art transcendeix del llenç i es materialitza en tapissos o peces escultòriques.
Un centenar d'obres d'art que són creació de grans noms del món de l'art autonòmic, nacional i també internacional i que, segons ha confirmat Javier Molins, el director artístic del CAHH, "podrien estar exposats en grans sales de Nova York, Londres o París". Per la seua banda, Amparo Roig —filla d'Hortensia Herrero i Juan Roig— i arquitecta encarregada de la rehabilitació de l'edifici on es localitza aquest centre, ha manifestat que aquest centre és fruit de les dues passions de la seua fundadora: "la passió per l'art i per la ciutat de València".
Un espai singular que ha sigut testimoni de l'evolució històrica de la ciutat
A més d'albergar peces artístiques de reconeguts creadors dels quatre continents, el Centre d'Art Hortensia Herrero destaca per estar assentat en un espai singular com l'antic Palau Valeriola. Aquesta edificació d'estil barroc data del segle XVII i la parcel·la on se situa ha sigut testimoni de les diferents etapes històriques que ha viscut València: des de l'època romana amb el gran circ romà del segle II dC trobat durant les excavacions arqueològiques; fins a la visigoda; la islàmica, ja que va ser part de la Balansiya musulmana entre els segles XI i XIII; i, finalment, la cristiana.
Malgrat la història que guarda aquesta construcció en ple centre de València, aquesta edificació es trobava en ruïnes fins que va ser adquirida per Hortensia Herrero el gener de 2016. Va ser llavors quan es va iniciar un ardu procés de rehabilitació i restauració de més de cinc anys en els quals s'ha tractat de recuperar el valor històric del Palau Valeriola plasmant al mateix temps les necessitats tecnològiques i el caràcter actual que respira un centre d'art contemporani.
Així, va ser l'estudi ERRA Arquitectura l'empresa encarregada d'escometre l'execució de les obres que han permés fer que el Centre d'Art Hortensia Herrero siga una realitat. Un projecte que ha tingut un pressupost de 40 milions d'euros i que ha estat encapçalat per Amparo Roig, Carlos Campos i Carlos Barberá.
Sis obres d'art integrades en el Palau Valeriola
Andreas Gursky, Anselm Kiefer, Mat Collishaw, Cristina Iglesias, Manolo Valdés, Michal Rovner, Ann Veronica Janssens, Eduardo Chillida, Tony Cragg, David Hoquei, Miquel Barceló, Blanca Muñoz, Julio González, Antonio Girbés, Juan el Genovés o Joan Miró són alguns dels grans noms de l'àmbit artístic les obres del qual s'exposen en el museu. A més de les seues creacions, hi ha sis obres basades en el concepte 'site-specifics' la base principal del qual és la idea de fondre's amb l'entorn, ja que han format part del procés de reforma del palau.
Un exemple d'aquests espais és el de Jaume Plensa, que va visitar el CAHH en ple procés de restauració de l'edifici, i ha intervingut l'absis que comunica el palau amb el jardí. El 'melic' (com ho va batejar el propi Plensa) de l'edifici, té ara les parets inundades de lletres i símbols de diferents alfabets de tot el món. Tomás Saraceno ha realitzat una instal·lació composta per sis núvols formats per tetraedres i dodecaedres irregulars coberts per panells iridescents que omplin totalment el vestíbul de setze metres d'altura.
Per la seua banda, Sean Scully ha intervingut en l'antiga capella del Palau omplint de color l'espai mitjançant vidrieres i una cúpula. Cristina Iglesias ha intervingut la connexió entre el palau i l'edifici annexe, en una obra en la qual el visitant podrà sentir-se dins de la mateixa. Olafur Eliasson ha donat vida en un altre dels passadissos de l'edifici a un túnel amb dos punts de vista molt diferenciats: el d'entrada, en el qual podem veure mil trenta-cinc cristalls de tots els colors de l'arc de Sant Martí; i el d'eixida, en el qual veiem un túnel negre. I, finalment, Mat Collishaw, l'obra del qual es caracteritza pel tractament de temes clàssics de la història de l'art amb la tecnologia moderna.