La DANA que ha arrasat la província de València continua comptabilitzant víctimes i persones desaparegudes. Són moltes les persones afectades per esta terrible catàstrofe natural, però també són milers les persones que s'ha bolcat a ajudar a reconstruir les vides dels damnificats: des d'equips d'emergència fins a persones voluntàries. És normal sentir-se frustrat? Podem patir estrés posttraumàtic? Com ajudem als afectats?
Resolem totes estes preguntes amb la Dra. Patrícia Jiménez García-Escribano, directora del Màster Universitari en Psicologia de la Intervenció Social i Comunitària de VIU.
Com es pot ajudar psicològicament a les víctimes que han patit pèrdues materials i humanes en esta tragèdia?
En este sentit, és important que les víctimes senten que tenen suport social. Este aspecte és fonamental, d'una banda, connectar amb altres persones que estan experimentant la mateixa situació, ja que ajuda a sentir-se compresos i secundats, teixint una xarxa de seguretat emocional per als moments difícils i, d'altra banda, que els amics i/o familiars facen un acompanyament emocional actiu. En este sentit, és necessari realitzar una escolta activa (deixarem que parle el que necessite, però no realitzarem preguntes innecessàries o morboses), en aquells casos que no volen parlar en eixe moment, simplement ser ací per a quan sí que vulguen, però no obligar a la persona (cadascun tenim el nostre temps per a elaborar i afrontar una situació extrema com esta). Així mateix, els amics i/o familiars han de validar les emocions que expressen, ja que és tan normal que una persona cride, plore, mostre ira, ràbia, ansietat, confusió, com aquelles persones que no parlen i/o es mostren com a "alienes" a tot. Ací cal recordar que cada persona respon d'una forma determinada a una situació extrema com esta, és a dir, s'està donant una resposta emocional de supervivència a una situació anormal. Un altre aspecte important és no afanyar a les víctimes, evitar l'"has d'estar bé", cada persona necessita un temps per a elaborar el seu dol i plorar les seues pèrdues, personals i/o materials.
M'agradaria destacar també la importància d'acompanyar als menors víctimes. És fonamental que deixem un espai perquè puguen expressar-se lliurement i puguen parlar sobre el succeït, podent fer-ho també a través de dibuixos o altres jocs. Hem de validar les seues emocions, explicar-los que és normal que se senten tristes, enfadats, confusos, etc. I en la mesura que siga possible, intentar establir rutines per a donar-los major seguretat. És normal que els menors víctimes puguen mostrar comportaments regressius i una major dependència cap als seus cuidadors principals o sobre aquella persona que ara estiga exercint com a cuidador principal. Igual que als adults, cal donar-los temps, però han de sentir sempre que existix una persona amb la qual puguen parlar quan estiguen preparats.
A més, tant per als adults com per als menors, és important sol·licitar ajuda professional des del primer moment perquè puguen gestionar l'impacte psicoemocional i l'estrés que es genera en estes situacions tan adverses.
L'ajuda psicològica és essencial, no sols per a les persones afectades de manera directa per la catàstrofe, sinó també per a totes les persones que es troben treballant i ajudant en les zones afectades. Amb això em referisc que és important que es preste ajuda psicològica a tots els membres dels Cossos i Forces de Seguretat, al personal sanitari, a les persones voluntàries, ja que estes persones estan presenciant també escenes traumàtiques.
Per quines fases passa la persona afectada?
Les persones transitaran per una sèrie de fases. La primera a la qual s'enfronten és la fase d'impacte i reacció, és quan es reacciona en el moment que es produïx la catàstrofe protegint la seua vida i la dels altres. Posteriorment, en la fase d'emergència, una vegada que acaba l'impacte inicial de la catàstrofe, la prioritat és el rescat i la supervivència. En esta fase són freqüents reaccions com un estat de màxima alerta, por al fet que torne a succeir, activació (tremolors, taquicàrdies, sobresalts, flashbacks) i una profunda tristesa i desesperança. També és normal demostracions d'ira, odi, plor o crits. L'última fase és la fase postcatàstrofe o de recuperació, comença setmanes després i en esta fase comença a disminuir l'ansietat i les reaccions psicosomàtiques.
Així mateix, les persones també han d'anar elaborant el dol per les pèrdues que haja patit, no sols per les pèrdues personals, sinó també les materials. Durant el dol passen per diferents etapes (etapa de negació, etapa de ràbia, etapa de negociació, etapa de depressió i, finalment, etapa d'acceptació).
Cal advertir que les persones víctimes presenten molt suport social en les primeres fases de la catàstrofe (a través d'accions solidàries, voluntariats, etc.), però este suport comença a diluir-se amb el temps, però és essencial que eixe suport continue vigent fins que les persones víctimes transiten per totes les etapes i fases de l'impacte emocional patit i, fins i tot, passat eixe temps.
El seu entorn pot contribuir a ajudes a les persones afectades d'alguna manera o és millor el suport de professionals?
Tot suport és necessari, cadascun aporta una cosa essencial en les persones, no han de ser excloents, sinó tot el contrari. L'ideal és tindre al teu entorn i també ajuda professional. L'entorn pot secundar i ajudar de diverses formes: des de prestar ajuda material, preguntant als afectats què necessiten, a donar suport i ser suport emocional. Com he indicat anteriorment, l'entorn és fonamental perquè les persones afectades puguen afrontar eficaçment l'impacte emocional que estan patint. Però és important també, demanar ajuda professional per a poder gestionar l'estrés generat i les ferides emocionals. Sobretot, es fa imprescindible demanar ajuda professional quan passat un temps encara continuen emocions, pensaments o conductes que no ens permeten continuar amb la nostra vida.
Es pot patir algun tipus d'estrés posttraumàtic temps després?
Efectivament, qualsevol persona pot patir trastorn d'estrés posttraumàtic (TEPT) temps després d'experimentar una catàstrofe. Però no sols les persones que han experimentat directament la catàstrofe, sinó també poden patir TEPT qualsevol persona que estan actualment ajudant en les labors de rescat, desenrunament, neteja, etc. (per exemple, efectius dels Cossos i Forces de Seguretat, sanitaris, voluntaris), fins i tot, poden, ser afectades persones que estiguen visionant la catàstrofe a quilòmetres de distància a causa de l'exposició repetida o extrema del succés. Este tipus de catàstrofes té un alt impacte psicològic per a tota la població en general al nostre país. El TEPT pot aparéixer un mes després de l'esdeveniment traumàtic o, fins i tot, anys després, per tant, no podem endevinar quan podrà aparéixer en cada persona o si el desenvoluparà o no, ja que això depén de nombrosos factors personals i del mateix succés traumàtic.
Per què és tan important recuperar els cossos per a aquelles persones que han patit la pèrdua d'un familiar? De quina manera els ajuda a sanar?
La recuperació del cos, així com l'adequat tracte i maneig d'este, suposarà un gran impacte en el posterior procés de dol dels familiars. Una vegada que s'ha identificat a la persona estimada, es realitza la primera confrontació amb la realitat de la mort. És important per a les persones tindre el cos per a poder donar principi al procés de dol i tindre l'oportunitat d'acomiadar-se, fins i tot d'arribar a celebrar la seua vida envoltats d'una xarxa de suport. En situacions com les viscudes al nostre país, els familiars poden expressar fins i tot assossec o tranquil·litat una vegada que han identificat el cos del seu familiar.
S'està parlant també d'un sentiment de culpa per part de les persones voluntàries en veure que la seua ajuda no és suficient, per què existix eixe sentiment? És una reacció natural?
Estos sentiments sorgixen per diverses qüestions, una d'elles, és per qüestions pròpies del mateix voluntari, ja que poden sentir que l'ajuda prestada no aconseguix els seus propis estàndards personals. Però també es pot desenvolupar este sentiment quan existix una mala organització de la gestió d'ajuda i no s'indica clarament què s'espera que facen cadascuna de les persones voluntàries. En estes situacions, és de vital important que existisca una bona organització, i un bon gestor organitzatiu, perquè totes les persones voluntàries que desinteressadament acudixen a prestar tota l'ajuda possible puguen realitzar labors actives d'ajuda i no senten confusió, culpabilitat, frustració i impotència. No obstant això, cal destacar la important labor que estan desenvolupant els voluntaris en tots els municipis afectats de diverses formes, és necessari mostrar el nostre profund reconeixement i agraïment a totes estes persones voluntàries.