La sessió vespertina de la jornada inaugural del congrés ‘Memòria i Democràcia’, organitzat per la Diputació de València, ha estat protagonitzada per la visió internacional de l'àmbit memorialista. La Beneficència ha acollit un ric debat que ha estat precedit per la història de l'únic camp de concentració nazi a Itàlia, relatada per la historiadora de l'art Anna Krekic, i introduït pel professor de la Universitat de Quebec i relator de Nacions Unides Bernard Duhaime, qui ha qüestionat la Llei de Concòrdia de la Comunitat i el desmantellament d'espais i iniciatives de la memòria.
Per què a Espanya la memòria va arribar tan tard? Per què la memòria continua sent un espai de tensions? Estes qüestions han sigut part del fil conductor d'un debat que ha moderat Mónica Comas, coordinadora del Punt Europeu de Ciutadania. La taula redona ha sigut un dels moments més esperats d'un congrés que han obert este dimarts el president de la Diputació, Vicent Mompó, i la vicepresidenta primera, Natàlia Enguix, els quals han coincidit en la necessitat d'entendre la memòria com “un acte de justícia i dignitat, allunyat de les tensions polítiques i la confrontació”.
Duhaime i els drets humans
El relator especial de l'ONU Bernard Duhaime ha començat la seua intervenció destacant la importància dels processos de memorialització en l'atenció a les violacions de drets humans. En la seua opinió, "reconéixer les violacions greus dels drets humans i del dret internacional humanitari és essencial per a restaurar la dignitat de les víctimes i permetre que la societat recupere la confiança i avance cap a una cultura de pau".
En paraules de Duhaime, "els processos de memòria constituïxen el cinqué pilar de la justícia transicional, una ferramenta vital que permet a les societats allunyar-se de la lògica de l'odi i el conflicte". El relator de Nacions Unides ha posat l'accent en "l'obligació de no regressió que prohibix als Estats desenvolupar teories negacionistes que pretenguen negar la magnitud de les violacions passades i el mal causat a les víctimes, tornant-les a victimitzar".
En la línia que les poblacions victimitzades puguen explicar un passat brutal sense justificar-lo, dignificant a les víctimes i permetent a la societat conviure pacíficament amb el llegat de divisions passades, Bernard Duhaime ha destacat la importància de protegir els arxius documentals, "fonamentals per a esclarir el passat de moltes societats i contribuir al compliment del dret a la veritat". "Em preocupa la creixent tendència a manipular la informació i la memòria en detriment de les víctimes, així com l'estigmatització d'unes certes comunitats i els discursos d'odi que inciten a actes violents", ha alertat l'expert europeu en memòria.
En el seu informe de 2025 a l'Assemblea General de l'ONU, Duhaime emfatitza que la veritable memòria democràtica "ha de viure en l'educació, ensenyant a les generacions presents i futures a ser ciutadans democràtics actius, tolerants i responsables, que valoren la diversitat, els drets humans i la pau". Això, en la seua opinió, significa "formar als docents, obrir els arxius a les aules i crear espais, museus, obres de teatre, plaques locals, etc., on els joves puguen veure la memòria com una herència cívica pròpia".
El relator europeu també s'ha referit en la seua intervenció a les anomenades lleis de concòrdia que han sigut aprovades o estan en consideració parlamentària a Aragó, Castella i Lleó i la Comunitat Valenciana. Bernard Duhaime ja va advertir l'any passat que estes lleis "podrien violar l'obligació de l'Estat de preservar la memòria històrica i garantir el dret a la veritat sobre les atrocitats del passat", al mateix temps que poden comportar "el desmantellament d'institucions, projectes, llocs web i iniciatives dedicades a la memòria històrica".
Visió interactiva de la memòria
De llocs web i projectes digitals han parlat a l'inici de la seua intervenció tant la professora de la Universitat de Warwick, Alison Ribeiro, com el director de l'Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. Ribeiro ha presentat la iniciativa col·laborativa entre Espanya, el Canadà, els EUA i el Regne Unit que porta per nom ‘Guerra Civil. Un museu virtual’. El projecte és un web amb diferents galeries que inclouen informació i documents gràfics sobre el conflicte espanyol, “una plataforma internacional que pretén ser un espai democràtic en el qual qualsevol ciutadana o ciutadà pot aportar contingut a través de la galeria oberta”.
També ha introduït el treball de l'Observatori de la Memòria l'historiador Jordi Guixé, qui ha explicat el funcionament d'un ens que porta 14 anys en funcionament, situat en la Universitat de Barcelona i oferint “una visió participativa i interactiva de la memòria”.
Els dos han sigut qüestionats sobre l'originalitat del procés memorialista espanyol, i els dos han coincidit en la complexitat del mateix. Alison Ribeiro considera que “en el món acadèmic no hi ha grans diferències sobre el que va succeir en la Guerra Civil, però les interpretacions i el sentit social són una altra cosa ben distinta, ja que a Espanya no hi ha una narrativa única sobre la guerra, com sí que la té Europa amb el triomf de la democràcia després de la Segona Guerra Mundial”.
Per part seua, Jordi Guixé ha representat eixa complexitat a través de dos apunts que reflectixen la doble dimensió de la memòria. D'una banda, “Espanya és el segon país amb més fosses comunes, després de Camboya”. D'altra banda, “podem ser el país amb més lleis de memòria, però el problema és que costa molt desenvolupar-les”, ha reflexionat Guixé.
Únic camp nazi a Itàlia
La sessió vespertina ha començat amb l'exposició d'Anna Krekic, conservadora del Museu della Risiera de San Sabba, sobre el Museu i Monument Nacional del Molí d'Arròs de Trieste, espai que es va convertir a mitjan segle XX en l'únic camp de concentració nazi a Itàlia. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, durant la Segona Guerra Mundial, els camises negres feixistes ho van convertir en camp de detenció, trànsit a la deportació i eliminació de presoners de guerra i civils, equipat un any després amb un forn crematori en el qual, segons les estimacions, van ser executades entre 3.000 i 5.000 persones.
El conjunt d'edificis conegut com el Molí d'Arròs de Trieste va ser declarat en 1965 com a Monument Nazionale Italià. Una dècada després, i amb l'adequació de les instal·lacions, va ser inaugurat el Museu Cívic de la Risiera que hui coneixem.