“Ximo Puig és el valencià que més ha parlat de buidar les diputacions provincials de competències”, em diu una tertuliana i militant del PSOE en un mitjà de comunicació. A la qual cosa, amb un neguit i gairebé sense pensar, li responc: “ja hi ha prou que fa vint anys que estem amb el mateix debat”.I així, entre dimes i diretes que tant unflen els nassos a la sofrida audiència, sumem vint anys després d’antic debat sobre l’existència o no de les diputacions, un mes més. I no saben vostés la ràbia que això fa, quan des de Compromís no volem que “buiden de competències a les diputacions” sinó que desapareguen. Fins i tot hem donat la clau de com fer-ho. Tinc la impressió en este assumpte que és com si novament haguérem de fer la travessia pel desert, carregats a l’esquena amb rodes de molí amb les quals alguns pensen que encara podem combregar. “A poc a poc” -ens diuen- “debatem, pensem, analitzem”... I així hi ha qui pensa que pot tenir-nos enganyats una vintena d’anys. I no parle sols del PP, tot i que la mateixa Isabel Bonig admet que fins d’ací huit anys ella no aspira a governar.
Des que tinc ús de raó he volgut tancar les diputacions a les quals he vist sempre com un impediment a la relació amb els pobles més que com una ajuda perquè s’entenguen... Igual té alguna cosa a veure el fet que m’estrenara en el món polític arreplegant com a periodista les impressions dels il·lustres diputats que habitaven el Palau de les Aules en Castelló. I allí, tothom sap que en eixe regne de taifes,Carlos Fabra n’era el rei. Obtingué la diputació gairebé per herència i crecfermament que si el cas Naranjax o l’avarícia i la cobdícia no s’hagueren descobert entre les seues passes, li l’haguera legat a altra il·lustre descendent, Andrea Fabra, la de “que se jodan los parados”, per a més referències.
Des d’aleshores i fins a hui,els i les alcaldesses (ells majoritàriament, que en l’època daurada del PP no hi havia massa dones en càrrecs de màxima representació) desfilaven pel besamans de Don Carlos a la cacera d’un conveni singular per emportar-se al seu poble. Una ‘subvencioneta’ per acabar la carretera o uns dinerets per al sostre de la llar dels jubilats que es cau a trossos... I esta pràctica, hereva del franquisme, encara es practica en algunes diputacions com ara Castelló o Alacant. És cert que tots ens hem modernitzat, i ara esta pleitesía es practica davant d’assessors, diputats delegats d’àrea i, fins i tot, funcionaris que donen fe d’allò que, al cap i a la fi, no deixa de ser la voluntat del cacique de torn d’afavorir un poble per davant d’altre.
Rus en això, com en tantes altres coses, era l’amo amb permís del castellonenc. El de Xàtiva va arribar a utilitzar els convenis amb els pobles per guanyar-se voluntats o enemistats dins del seu propi partit, mentre que el més famós dels Fabras, Don Carlos,no es molestava ni en dissimular la repulsió i menyspreu que sentia cap a l’oposició, a la que no donava ni aigua fora quin fora el color. Recorden sinó quan s’oblidà de tancar el micro en aquell plenari i tots escoltarem aquell “hijo de puta” dirigit a Colomer. I ves per on, que després l’expressió resultà ser un apel·latiu “amistós” que el líder del PP solia emprar. O això ens digueren.
I si algú encara creu, com argumenten des del PP en tota tertúlia de tele o ràdio que se’ls convida, que les Diputacions tenen la clau de la bona governança dels pobles menuts i que fan una tasca de distribució dels diners, que m’expliquen per què collita tots els presidents d’estes entitats provincials són de pobles grans com ara Calp o Castelló. I és que les formes de César Sánchez o de Javier Moliner, Calp i Castelló per si algú encara té algun dubte, em recorden a les del despotisme il·lustrat, quan afirmaven allò de “todo para el pueblo pero sin el pueblo”. De fet, és tal el paral·lelisme que jo no coneca ni una sola valenciana, ni a cap valencià que no ostente la condició de regidor, que haja pogut votar el President de la Diputació. Vosté ha votat alguna volta al President de la Diputació? A què no? Doncs això.
Cal un debat a fons de les diputacions, cal ja no buidar-les sinó fer-les desaparéixer al mateix temps que ens dotem de noves lleis de tercera generació com les que regulen les comarques, les mancomunitats, i de mecanismes de comunicació fluida adreçats a què les institucions que representen el govern valencià, com ara el Consell, puguen adreçar-se directament als pobles com de fet ja ho fan. I sobretot, cal que eixe debat i les accions posteriors, no vinguen cada quatre anys, quan s’apropen eleccions que és quan el PPSOE acostuma a abordar el tema. Ens fiquen el caramel a la boca, s’omplin de promeses, estudis i anàlisi, i al remat fan el possible perquè tot s’altere sense que res canvie. Un parany ben estudiat que té els seus dies comptats si la ciutadania així ho vol.
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís a les Corts