Ximo Puig, President de la Generalitat Valenciana

Opinió

El far etern

Guardar

Santiago Grisolía en l'acte de proclamació de guanyadors dels Premis Rei Jaume I 2022 (Europa Press)
Santiago Grisolía en l'acte de proclamació de guanyadors dels Premis Rei Jaume I 2022 (Europa Press)

Un far il·lumina a la meitat de la foscor. Un far proporciona seguretat davant qualsevol tempestat. Un far sempre està ací: irradiant llum, confiança, serenitat. Això ha sigut per a nosaltres el professor Santiago Grisolía: el far il·luminador de la ciència a la Comunitat Valenciana. L'ànima que va impregnar de ciència el renovat humanisme d'aquesta terra.

Santiago –mai em va deixar anteposar-li el «do» tan merescut– era una persona optimista, un jove que dins de cinc mesos anava a complir cent anys. Un segle de vida fecunda. Tots esperàvem aqueix moment amb il·lusió. Ho donàvem per segur. Perquè el professor Grisolía, amb la seua vitalitat i aqueixa lluentor permanent en la seua mirada, semblava desafiar totes les lleis de la naturalesa.

Grisolía, el nostre millor científic, ha sigut l'àtom fonamental per a activar la ciència valenciana. L'home que havia nascut abans que la penicil·lina i que va impulsar per a la Unesco els estudis del genoma humà. Un gegant entre dos mons: el d'ahir i el de demà. El president del Consell Valencià de Cultura va resultar una persona tan sàvia que, com els autèntics mestres, va entendre que la saviesa nia en la humilitat. Va ser una persona tan preclara com per a dir: «L'important en la vida no són els treballs, els honors o els diners, sinó el que un pot fer pels altres».

Aqueixa mirada generosa va modelar els dos trets que més he admirat en ell. Des del primer dia que ho vaig conéixer fa quaranta anys –i temps després, quan el president Lerma em va encarregar la col·laboració de la Generalitat amb el professor Grisolía per a l'engegada dels premis Rei Jaume I–, em va impressionar la seua visió humanista de la ciència. Em va sorprendre la seua superació de les fronteres en el coneixement i la reivindicació il·lustrada de la raó. Amb ell, un aprenia que no calia triar entre ser de lletres o de ciències. El coneixement i la raó, fonaments d'una societat lliure, només tenen un bàndol. El contrari són les tenebres. I per això el professor era el nostre far: perquè ens conduïa sempre cap a la llum. Un far apassionat que va aportar –i jo diria que aqueix va ser el seu major «descobriment»– uns guardons que han situat a la ciència espanyola més prop del que li correspon en la societat, en l'economia, en les aules. Amb el seu somni dels Jaume I, que de seguida va ser el nostre, va liderar una sort de revolució democratitzadora de la ciència que anava més enllà del laboratori.

Aqueixa mirada transversal explica un segon atribut cívic del professor: el seu ferm compromís amb la societat i el seu defensa de la institucionalitat. El professor Grisolía va ser un ciutadà que va viure una part fonamental de la seua vida a Estats Units, on va conéixer al president Truman. Allí es va impregnar dels millors valors de la democràcia. Tal vegada per això va entendre la lleialtat institucional com a pedra angular de la seua aportació a la societat. Des d'aqueixa lleialtat exigia sempre un impuls públic i privat a la ciència. No parlava en abstracte. Parlava aquell xaval perenne que, amb sol catorze anys, havia conegut la transcendència de la medicina treballant en un hospital de guerra que controlava la CNT. Parlava l'home al que el temps li va donar la raó: la frontera entre la vida o la mort en l'actual pandèmia estava en una vacuna. En la ciència. I per això demanava més per a la ciència. Perquè era donar més a la societat, als altres. En l'hospital de guerra o en aquesta dura pandèmia.

Hui és un dia trist. Sembla increïble: ha mort Santiago Grisolía. Perdem a l'amic, al còmplice, a l'il·lustre científic que va arribar a ser distingit amb el premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica. Perdem molt. Però el professor, que sempre anava un pas per davant de nosaltres –ja fóra a peu o en cadira de rodes–, ja va tindre en compte que un dia es marxaria. I, com a bon savi, ens va deixar el far construït i amb una llum eterna. Aqueix és el seu gran llegat: els Premis Rei Jaume I. Que distingeixen l'excel·lència, l'esforç, el talent. Que prestigien la ciència. Que la imbriquen més en la societat. Que ens assenyalen l'horitzó: la llum per a allunyar les tenebres. Aqueixa ha sigut la seua última lliçó. Gràcies, professor. Gràcies, Santiago.

Ximo Puig

President de la Generalitat

Destacats