Lluís Bertomeu

Opinió

Em declare valencianista

Director de comunicació @satoridircom

Guardar

Un moment de la baixada de la Reial Senyera. Imatge de Xisco Navarro
Un moment de la baixada de la Reial Senyera. Imatge de Xisco Navarro

Passada ja la nefasta efemèride del 29 de juny, data de publicació del decret de Nova Planta que ens arrebatà als valencians la nostra consciència com a poble, i que enguany tan acertadament l’Associació de Juristes Valencians va convocar l’enèsima reivindicació de la restitució del nostre dret civil propi, me ve al cap eixa valenta Declaració Valencianista d’allà 1918, ja més que centenària i que ens demostra que encara som i estem. Per encarar l’estiu des de València Extra d’una manera compromesa després d’haver assistit al meravellós concert d’Antònia Font als jardins de Vivers.

El 14 de novembre de 1918 al diari “La Correspondencia de Valencia” aparegué un document cabdal en la historiografia del valencianisme: La Declaració Valencianista, unes autentiques bases doctrinals del nacionalisme valencià, signades per Joventut Valencianista i Unió Valencianista. Gràcies a ella, els valencians disposem d’una referencia històrica de la voluntat d’autogovern del nostre Poble a principis de segle XX. Ja hi havien patriotes ben intencionats que s’atreviren a hissar ben alt la senyera de les reivindicacions i les aspiracions valencianes.

Rememorar dita fita suposa mostrar l’orgull de saber-se membres d’un poble, el valencià, capaç de donar fills compromesos en les necessitats i llibertats dels seus conciutadans. El valencianisme ha de ser assumit com a ideologia marc transversal per damunt de les lògiques diferències que òbviament tota societat democràtica té al seu si. Un valencianisme integrador, capaç d’unir-nos en la reclamació de les necessitats identificades per tot el cos social. Un valencianisme pactista i comunitari, capaç d’esperançar-nos en el camí de l’assoliment d’uns anhels volguts per la gent que viu en la nostra terra.

Tenim una consciència col·lectiva pròpia tan feble que els valencians necessitem promoure, afavorir i cuidar-la dia a dia. Ser i sentir-se valencià sempre ha sigut complicat, a voltes polèmic, però ara quasi sembla heroic, sense que t’acusen de secessionista o culpable de sedició. Si havia segut àrdua la tasca de compondre una Agenda Valenciana davant Madrid que posara sobre la taula el finançament injust, el deute històric, el dèficit sistèmic d'inversions, el corredor mediterrani, el pla hidrològic… sembla ser que d'un colp se'ns pot caure el fràgil castell de naips que la Comunitat Valenciana havia aconseguit alçar, no sense problemes. Un lànguid valencianisme transversal havia calat en tot l'arc parlamentari valencià, donant per fet certs plantejaments i reclamacions bàsiques i assumides per tots.

Fa falta relat, com ara impera. El nostre, el dels valencians, en estes hores de transició, com va escriure l'admirat Lluís Lucia, hauria de concentrar-se a plantejar alt i clar el perfeccionament de l'actual Estat Autonòmic. Superar el Títol VIII de la Constitució, resultat d'una època concreta i convulsa, per a donar eixida a un altre moment igual d'històric i complex, l'actual. Tancar d'una vegada la configuració territorial d'Espanya, d'una manera permanent i definitiva. Si és el model federal el plausible per a avançar en l'encaix territorial hispànic, faça's puix. Si la inevitable reforma de la Constitució de 1978 fa possible la renovació dels pactes convivencials entre Les Espanyes, siga. L’enrocament ens portarà al desastre, l'immobilisme és suïcida i els valencians no podem ser una altra vegada moneda de canvi de l’involucionisme més rampant.

El camí de la Comunitat Valenciana hauria de guiar-se per l'exigència d'eixe nou pacte territorial amb l'Estat. Una Espanya basada en dos principis bàsics: la solidaritat entre els ciutadans i la singularitat dels territoris. Tots els ciutadans han de ser iguals i rebre els mateixos servicis, tots els territoris han de ser autònoms política i financerament. El govern central vetlarà i ordenarà els mecanismes pertinents per a assegurar l'equitat entre tots els ciutadans, però Madrid ja no podrà decidir arbitràriament inversions i infraestructures. El sistema del cupo basc i el conveni navarrés hauria d'estendre's a la resta de territoris, així cadascun s'administraria veraç i eficaçment segons la seua capacitat de generar riquesa i oportunitats. I les injustícies i discriminacions de tracte entre comunitats s'acabarien d'una volta per totes. Ciutadans iguals en territoris sobirans, el nou pacte hispànic per a un futur en comú. Encara que com diu el meu amic Fernando de Rojas, tanmateix eixe concepte de país a soles està al meu cap, potser...

Lluís Bertomeu Torner

Destacats