Eduardo Navarrete no sap fer les coses menudes. Ni discretes. Ni avorrides. El dissenyador alacantí, que va convertir el seu pas per Maestros de la Costura en l'inici d'un univers propi ple de color, referents pop i dones icòniques, presenta demà en el Centre Comercial Bonaire “Musas”, la seua primera col·lecció de bosses. Però més enllà de la moda, Navarrete parla d'energia, de caràcter, de sostenibilitat sense hipocresies i d'eixa necessitat quasi vital que la gent “s'ho passe bé”. Entre rialles, confessions i algun que altre dard a la indústria, ens avança què trobarem en l'esdeveniment i en quin moment creatiu —i emocional— es troba.
Tu començàres trencant motles en Maestros de la Costura i des d'aleshores no has deixat de fer moda, televisió, xarxes… En quin moment vital et trobes ara, presentant esta col·lecció “Musas”?
Doncs mira, esta col·lecció la férem en febrer de l'any passat, després d'anunciar que em retirava, cosa que no he dut a terme. Crec que va ser més un somni que un fet. Estava passant per un moment d'agobi, de molts programes que ara veuen la llum i la gent em diu: “Mare meua, deus estar esgotat”. Cariño, això ja es va gravar, això ja va passar
I enmig de tot això vaig fer la meua primera col·lecció de bosses. Jo volia que fora una cosa que donara que parlar, que tinguera intenció. I se'ns va ocórrer esta idea d'inspirar-nos en les dones que formen part del meu imaginari, del meu món, les que a mi m'agraden. Per a mi són lo més. M'encerraria en una illa amb qualsevol d'elles i ja està
Rosario, Alaska, Bibiana, La Terremoto… Són dones amb molt de caràcter i discurs. T'hi veus reflectit?
En totes. Un dia puc ser Rossy, un altre dia puc ser Nieves, un altre dia puc ser Rosario. Totes a la vegada
En la teua manera de fer moda moltes vegades hi ha persones concretes darrere. Què t'interessa més: l'estètica en si o l'energia de qui la porta
Quina bona pregunta. És un compendi d'ambdues coses. Per un costat està l'estètica, clar, la imatge. Però per un altre està l'energia. Jo conec gent amb molt d'styling que després és una sosaina. És el cas de les dones que a mi m'inspiren? No. Elles tenen les dos coses: estètica i energia. I això és el que m'interessa.
Al llarg de la teua carrera has vestit grans icones mediàtiques i també gent anònima. A qui et seguix fent més il·lusió vestir
A mi m'encanta vestir a Nieves Álvarez, és el luxe màxim, m'ho passe genial amb ella. Però després vore Alaska usant els meus vestits una i altra vegada… Que se'ls pose per a un programa, per a un aniversari, per al que siga… això per a mi és la satisfacció. La meua satisfacció no és tindre diners ni propietats ni una tenda enorme a Madrid. És vore la gent amb la meua roba. Això és el que a mi se'm cau el pal del xiringuito, com a dissenyador
València apareix una i altra volta en la teua trajectòria. Més enllà de lo laboral, ¿què t'unix emocionalment a la Comunitat Valenciana?
A banda d'haver estudiat en Barreira, d'haver viscut a València, m'unix la meua família, que està ahí, i grans amics amb els quals seguix mantenint relació des d'aquella època. I després llocs mítics, com Deseo 54. Anar allí és com anar a Mèxic i no visitar la casa museu de Frida Kahlo. Doncs igual
A Bonaire participes també en una xarrada sobre moda i sostenibilitat. Quina responsabilitat creus que tenen hui els dissenyadors front al consum desmesurat?
Jo soc dissenyador d'autor, així que lo que faig ja es considera sostenible. No faig grans produccions, no genere estoc que després sobra i acaba acumulat. Això ja és una forma de responsabilitat. Sempre he fabricat a Espanya, això és quilòmetre zero. I sí, he intentat treballar amb teixits reciclats, polièster reciclat… Ara és més fàcil que abans. Però també et dic: hi ha molta hipocresia amb este tema. No pots anar a una gran cadena, trobar-te una samarreta roja i que et diguen que és cotó orgànic. Cari, eixe tint ja contamina més que tot lo que puc contaminar jo en un any
"Musas" d'Eduardo Navarrete
Presentar una col·lecció en un centre comercial, amb accés lliure, trenca en la idea clàssica de la desfilada elitista. T'agrada encara donar-li la volta a la indústria?
Sí. Jo veig fenomenal el moment elitista de la moda, a qui li agrade que ho compartisca. Però això no ha anat amb mi des del principi. La meua marca es caracterisa per fer presentacions disruptives, diferents. He fet desfilades amb més de mil persones en lliure accés. M'agrada que la gent puga vore-ho, que s'ho passe bé. Això és el que a mi m'ix. Cadascú que faça el que vullga, però lo meu és això
Després de tantes col·leccions i escenaris, ¿què et seguix posant nerviós abans de presentar un nou?
Quan vaja a Bonaire em posaré nerviós abans d'eixir, segur. I em diran: “Però tu nerviós?” I clar que sí. Ja no soc un xiquet, encara que en la meua ment seguisca tenint 24 anys. Ara la gent em mira amb altres ulls i ja cal fer-ho bé. Sempre he volgut fer-ho bé, però ara entenc que hi ha falladetes que ja no es poden passar. Eixos nervis es tenen i punt
¿Què es va a trobar el públic demà a Bonaire?
Lo primer, que se passaran un bon rato. Tota la gent que ha vingut a vore'm a altres centres comercials s'ha rigut un muntó, ho hem passat fenomenal. Eixe és el meu motor. A més a més projectarem el curt que férem sobre la col·lecció, no és un documental, és un curtmetratge on ixen totes elles i es veu el making of de les bosses. És una mescla molt Paquita Salas, ens ha quedat molt així. I després em poden preguntar lo que vullguen i fer-se fotos amb mi
