Després de dotze anys de lluita i evolució, el Truenorayo Fest s'ha consolidat com un espai imprescindible a València. Ada Deu, codirectora del festival, repassa en esta entrevista per a València Extra el camí recorregut, la importància del públic fidel i els reptes de mantindre viu un festival que aposta per la igualtat, la cultura digna i el descobriment musical.
Enguany celebreu la dotzena edició del Truenorayo Fest. Després d'onze anys de resistència i evolució, com definiries la identitat actual del festival?
La identitat continua sent la mateixa: existència i evolució. El món de la cultura és reflex d'esta lluita contínua. Els projectes tiren avant sense grans marques darrere, des de la independència i amb vocació d'aportar una cosa diferent a la societat. Truenorayo té una mirada feminista i aposta per una cultura digna. La música és un art escènic, no sols oci, i darrere hi ha molta faena i creativitat que mereix cura, el mateix que ocorre amb la il·lustració.
Parles de la mirada feminista del festival. Creus que el públic ja l'identifica així? Queda camí per recórrer en el sector cultural?
Heu passat de ser un projecte de recopilatoris a convertir-vos en un festival de referència a València. Quins aprenentatges us deixa este recorregut com a codirectores?
El principal aprenentatge és que cal barallar sempre. Tirar avant un festival independent és molt complicat, sobretot quan no encaixes en els circuits habituals. Però el públic ens ha donat suport des del primer dia, el sent com a seu. Això no sempre es reflectix en el suport institucional o de marques, encara que algunes
Alguns festivals han desaparegut per falta de suports. Com és la vostra relació amb les institucions i les marques?
El suport amb les marques creix cada any, sobretot amb les quals ens han acompanyat des del principi. En canvi, amb les institucions és diferent: enguany, per exemple, comptem amb una subvenció menys, i no entenem molt bé per què. Nosaltres creiem que els projectes culturals independents haurien d'estar molt més cuidats a València, sobretot quan aconsegueixen atraure públic no sols local, sinó també nacional i internacional. No obstant això, veiem com altres festivals que es financen íntegrament amb diners públics moltes vegades no tenen un retorn social. Dóna la sensació que sempre s'arriba tard, i esta falta de facilitats perjudica l'enriquiment cultural de la ciutat.
El públic de Truenorayo sembla molt fidel. Quin paper juga en la sostenibilitat del festival?
És fonamental. Des del primer minut ens acompanya, confia en la nostra programació fins i tot abans d'anunciar el cartell complet. Formen part de l'experiència des de la primera hora de la vesprada fins al tancament. Repeteixen, recomanen i cada any esgotem entrades. Són els qui ens sostenen.
A més de la música, la il·lustració és un altre pilar del festival. Enguany el cartell el signa Sara Herranz. Què aporta la seua mirada?
Coneixia bé el seu treball. Per a mi és important apostar per la il·lustració en cartelleria, que sempre va tindre un vincle amb la música. En Truenorayo sempre han sigut il·lustradores i volem mantindre-ho. Sara aporta frescor, personalitat i força amb un estil aparentment senzill. Ha connectat molt bé amb el públic.
Podem esperar novetats en esta edició?
Hi haurà alguna sorpresa amb l'obra de Sara Herranz, que revelarem la setmana que ve. Lamentablement, en comptar amb menys recursos potser hem de retallar en xarrades i activitats culturals, perquè les subvencions arriben tard i obliga a fer malabars. Però Truenorayo mai es rendeix: si hem sobreviscut dotze edicions, inclosa la pandèmia, continuarem lluitant.
El cartell d'enguany inclou a artistes com a Afecte, Papatopo o Rocío Saiz. Com treballeu l'equilibri entre artistes consolidats i emergents?
És clau. Apostem tant per bandes reconegudes com per aquelles que estan creixent. Els donem espai real en el cartell, amb la mateixa rellevància. Creiem en la importància que es coneguen entre elles i sorgisquen col·laboracions. Molts grups que van passar per Truenorayo han crescut després, perquè el difícil no és començar, sinó mantindre la continuïtat en un sector tan precari.
Com veus al festival dins de cinc o sis anys? Preferiu créixer en aforament o mantindre el format actual?
És complicat. Créixer en aforament implica perdre proximitat i control sobre l'experiència. Volem continuar creixent de manera orgànica, però ho tenim clar: l'important és la qualitat, cuidar als grups, al públic i aportar un retorn social a la ciutat. Aqueix és el nostre camí.
Si hagueres de convéncer a algú que no coneix el festival, com definiries l'experiència?
Cada persona troba el seu propi Truenorayo. És un festival honest, per a descobrir, compartir i gaudir de la música sense artificis. Enfront d'algorismes i radiofórmules, oferim el plaer de sorprendre's amb l'inesperat i viure'l de manera natural i sana.
