Un gol de Marcelo en l'últim sospir va evitar que el València CF aconseguira un merescut empat davant el Real Madrid després que Dani Parejo marcara el gol de la jornada en un magistral servei de falta. Amb l'empat en el marcador i oferint els de Voro una excel·lent imatge, Marcelo li va donar la victòria al seu equip en l'últim sospir i va privar als blanquinegres d'emportar-se la igualada.
El València CF va eixir amb molta personalitat en el Santiago Bernabéu, sense por a res i ambició a tot. I al minut de joc ja va posar contra les cordes al Real Madrid en una ràpida arrancada de Santi Mina, qui es va topar primer amb l'eixida de Keylor Navas i amb el pal en el posterior rebutge. El gallec ho va fer tot bé, però el meta i la fusta van evitar el primer gol de la vesprada dels blanquinegres.
Els de Voro van eixir amb les idees molt clares i amb un plantejament perfecte que amb prou faenes deixava maniobrar a la sala de màquines local. Modric i Kross estaven ben coberts i, lògicament, Cristiano i Benzema no tenien la possibilitat d'atacar amb criteri el marc de Diego Alves. La seua primera rematada entre pals va ser de cap sense perill del francés. Mentrestant, l'equip de Mestalla tornava a disposar d'una claríssima ocasió, però Orellana no va saber definir en l'últim instant. Una pena perquè el xilé estava en una posició molt bona per a batre al porter costarricense.
Enfront estava el Real Madrid, que en un centre de Carvajal li va servir a Cristiano per a fer l'1-0 abans d'arribar a la mitja hora de joc. Els de Zidane, amb molt poc, s'avançaven en el marcador i demostraven la seua pegada. No ho mereixia, però el futbol no són desitjos sinó fets. El València CF estava fent un molt bon partit davant un Reial Madrid acostumat al de sempre, esperar que un dels seus homes ofensius decidisca.
Malgrat que el tant el València CF no va descompondre en cap moment, va seguir sent competitiu i la seua imatge era bona. Quasi al final de la primera meitat, Munir va voler sorprendre a Keylor Navas des de fora de l'àrea, però la seua rematada molt intencionada va eixir desviat per poc. Era la tercera oportunitat clara dels blanquinegres, encara que sense sort en el gol. Carlos Soler estava demostrant els seus galons malgrat que la seua joventut i va donar mostres de ser un futbolista que serà determinant per als de Mestalla en els pròxims anys.
Amb eixe mínim avantatge del Reial Madrid, el xoc va arribar al descans després d'un primer assalt en el qual el València CF va estar ben plantat, molt solidari, segur arrere i amb ocasions clares de perill en els peus de Santi Mina, Orellana i Munir. Però li va faltar la definició.
En l'arrencada de la segona meitat gens va canviar amb un València CF molt concentrat, amb les idees igual de clares que en la primera. El mateix que els àrbitres que també té molt clar xiular-li un penal a l'equip de Mestalla de qualsevol 'piscinazo', qualsevol ensopec, qualsevol esternut del rival. En el minut 55 Parell aguanta a Modric perquè no es regire i el croat cau al mínim contacte del capità. Llavors, Gil Manzano, el més ràpid de l'oest, va xiular pena màxima davant el monumental cabreig de tots els futbolistes que al·lucinaven amb la decisió de l'àrbitre.
El penal número 13 de la temporada que li xiulen en contra als de Mestalla no va ser, no obstant això, malastruc sinó tot el contrari. Diego Alves, eixe colós des dels onze metres, va aguantar i va esperar a Cristiano Ronaldo fins a l'últim sospir i li va endevinar l'adreça. És la tercera vegada que el brasiler li deté al portugués de quatre intents. Senzillament impressionant.
Eixe gran encert de Diego Alves va encoratjar al València CF, que encara li va tirar més a la recerca de l'empat. No va deixar de lluitar per cada pilota i Voro, ambiciós, va ficar a Rodrigo després de tres mesos de baixa per lesió. I el davanter, al cap de pocs segons d'entrar en la gespa, va meréixer el premi al seu esforç amb l'1-1, però la seua rematada de cap va eixir fora. Hauria sigut, sens dubte, el millor regal a tantes setmanes d'absència i de treball en la Ciutat Esportiva de Paterna.
L'emoció planejava en el Bernabeu i la por en els afeccionats locals. I és que eixe curt resultat encara li donava moltes opcions al València CF que ho intentava amb tota la seua força. Una falta a la vora de l'àrea a la qual Gil Manzano no va voler traure-li la segona groga a Casemiro i, per tant, l'expulsió, Dani Parell va exercir de mariscal. Va agafar la pilota, ho va col·locar amb manyaga i amb el seu mestratge de sempre la va ficar per l'esquadra de Keylor Navas per a fer l'empat. Vaja gol.
Però poc va durar l'alegria als blanquinegres, ja que Marcelo, amb la seua cama menys bona, va colpejar ras i va batre a Diego Alves. La sort va tornar a aliar-se amb el Reial Madrid que no juga a gens, però que és mortal en atac. No li importa no fer futbol. D'ací al final del xoc els de Voro van lluitar sense la recompensa del punt. Ho va meréixer, li'l va posar difícil al seu enemic, però no va tenir la sort necessària per a aconseguir l'empat.