Opinión

Mediocritat, podridura i creativitat artística

Guardar

Segons diuen, els pobles tendeixen a una certa mediocritat que necessàriament genera la massa, de la qual només poden elevar-se col·lectivament en moments puntuals o per les genialitats més o menys esporàdiques d'una part de la ciutadania, ja siguen professionals destacats, intel·lectuals, artistes, erudites, científiques, a vegades també des de la participació social o política. Segur que el País Valencià no hi és una excepció. De fet, és molt simptomàtic que les persones que hi destaquen creativament o intel·lectualment en les seues especialitats hagen de deslliurar-se d'eixa mediocritat que els envolta.

He de dir que normalment intente mantindre una certa distància crítica amb determinades postures intel·lectuals quan trobe que es troben excessivament allunyades del poble pla, sobretot quan detecte (encertadament o no) que la postura és més un posat que no una convicció. Tanmateix reconec que sense certes exigències avantguardistes, crítiques, cultes i creatives... la majoria de la societat restaríem sense el llevat que ens fa avançar cap a la felicitat i una vida més plena o que almenys ens obliga a moure'ns i a deixar de ser el brou propici per a la corrupció, el nepotisme i la podridura.

Em venen aquests pensaments en una setmana en la qual hem tingut exemples ben evidents tant pel que fa a la podridura dels aparells de l'estat, com a la mediocritat imperant en les files de la política valenciana, com també, afortunadament, a la creativitat artística. Quant a la podridura, crec que en són un bon exemple en l'àmbit estatal les filtracions sobre el dinar que fa nou anys va aplegar l'actual ministra de justícia amb els Garzón, Villarejo i altres comandaments policials, i com segons les susdites filtracions, més enllà de la grolleria de la forma, s'hi demostra fins a quin punt estan podrides les estructures fonamentals de l'estat espanyol. Podria ser, però, d'una altra forma?

Crec que no. Un estat que no ha trencat mai amb la seua gènesi constitutiva en un colp d'estat assassí contra una incipient democràcia republicana; un estat que va tindre per cap d'estat un dictador sanguinari, que ho era per la gràcia de Déu, i que va designar el seu successor, al qual van idolatrar miserablement i mediàticament durant dècades fins que la podridura el va obligar a abdicar en el seu fill; i una Audiència Nacional, pilar fonamental d'aquest estat, que va substituir el TOP franquista, que al seu torn havia sigut hereu directe del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo... En un estat així, sense una veritable ruptura democràtica amb el franquisme, és i serà impossible fer net.

No tinc clar si la mediocritat imperant és només conseqüència o també causa, i en quin grau, d’aquesta podridura que emana de tot allò que forma part del règim del 78. Siga com siga crec que hem tingut un bon grapat d’exemples de mediocritat a casa nostra, el més recent amb la posada en escena de la Plataforma per un Finançament Just, una plataforma excloent, constituïda més per a controlar les possibles mobilitzacions contra l'espoli que patim que per a combatre'l i que si hem de creure el que n'han dit als mitjans, es dedicarà a cobrir els mesos que resten fins a les pròximes eleccions fent una campanya a les xarxes socials, alguna performance sense especificar –a més de la realitzada en la mateixa posada en escena amb l'histriònic Toni Cantó com a actor convidat— i lligant aliances institucionals, supose que substituint la tasca del mateix Consell, amb Múrcia i Andalusia. Ni més ni menys. L'estat espoliador deu estar tremolant!

Sortosament també hem tingut un bon exemple de la creativitat artística amb l'exposició inaugurada a València per l'artista alcoià Antoni Miró, a la nova sala La Base, a La Marina de València. Es tracta d'una exposició a l'aire lliure amb escultures metàl·liques de reminiscència grega amb escenes eròtiques explicites i una altra en un espai interior on es reflecteixen les diverses expressions socials i polítiques del feminisme, l'independentisme o de mobilitzacions populars dels darrers mesos. Ves per on davant aquesta expressió artística una part del govern del botànic (Compromís) ha preferit fer-hi el buit amb l'excusa de no se sap ben bé quines competències entre Conselleries. Malgrat que pogueren tindre raó en aquesta picabaralla competencial, segur que podrien haver trobat una altra manera i espai per a reivindicar-se. No calia fer-ho precisament en allò que ens ajuda a eixir, ni que siga temporalment, de la mediocritat.

Antoni Infante @InfanteAntoniPlataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

Destacados