Del 22 al 25 de maig, el Teatre Rialto de València oferix l’estrena absoluta de Las amistades peligrosas, una versió de la companyia valenciana alarcón&cornelles, signada per Jerónimo Cornelles i Maribel Bayona. Aportant una mirada contemporània per donar rellevància a problemàtiques que connecten el segle XVIII amb el segle XXI, este nou muntatge permet descobrir que, en la història escrita en format de novel·la epistolar per Pierre Choderlos de Laclos en 1782, hi ha molt més que jocs de seducció.
Amb tan sols 15 dies de marge, en ple mes d’agost, va sorgir el primer esborrany per acostar-se a esta història que, en el moment de la seua publicació, no va tindre massa èxit, potser per oferir un retrat massa realista d’alguns personatges dels entorns de poder de l’època. Però que un parell de segles més tard van popularitzar cèlebres adaptacions cinematogràfiques, sèries o fins i tot una òpera.
Per això, un dels grans reptes d’este projecte escènic era donar-li una personalitat pròpia. “Vam començar sintetitzant, perquè hi havia moltíssimes subtrames. Després havíem de transformar les cartes en acció i present, que és el que caracteritza el teatre”, expliquen els coautors de l’espectacle, per als quals el moment crucial va vindre just després. “Amb tot eixe material de base, ens vam preguntar què volíem contar nosaltres”, assenyala Bayona, a la qual cosa Cornelles afegix la importància de fer-ho sense estar “intoxicats” per versions anteriors “i aprofitant tots els recursos que oferixen les arts escèniques”.
Treballant molt i de manera veritablement col·laborativa, tocant els textos de l’altre amb total llibertat, van arribar a una versió la clau de la qual és la barreja de temes, reflexions i elements contemporanis amb els d’època. Un devenir fluid entre present i passat.
El públic trobarà al·lusions al sostre de vidre que impedia (abans i ara) a les dones poderoses presumir de les seues victòries. També apareix el doble raser per a aspectes com l’edatisme o la sexualitat, on les dones patien (i patixen) moltes més crítiques que els seus companys masculins. A més, es mostra una preocupació constant per les aparences i la fascinació per la maldat, per aquells que manipulen sense escrúpols. “L’obra es dedica a crear un univers propi i l’espectador pot (o no) fer les seues connexions amb persones o situacions que reconega. Al final, el teatre és un espill on la societat, si està preparada, pot mirar-se. Però si ho preferix, simplement pot gaudir de l’espectacle”, sosté Cornelles.
UN BANQUET ESCÈNIC
En un escenari en blanc, una taula llarguíssima, també blanca. Destaquen quatre personatges amb un vestuari en tons rojos, que barreja influències actuals i barroques. Puntilles, encaixos, velluts i corsets es combinen amb texans, làtex o cuir. Al llarg de la funció, amb total naturalitat, igual sonen composicions d’aire barroc que influències del so techno. I els protagonistes poden escriure’s cartes per a, més tard, contactar per videotrucada en relacions on es canibalitzen els uns als altres. Però, sobretot, es lliuren a l’apetit del públic en un festí escènic.
Luis Crespo signa l’escenografia, Pablo Fernández la il·luminació, Fede Caraduje els audiovisuals, Marina Delicado l’espai sonor i Pascual Peris l’atrezzo dels personatges, als quals donen vida Rafa Alarcón (Vizconde de Valmont), Rebeca Valls (Marquesa de Marteuill), Cristina Esteve (Cécile de Volanges) i la mateixa Bayona (Madame de Tourvel). Un equip artístic dirigit per Jerónimo Cornelles, qui ha comptat amb la mirada externa de tot un referent del teatre contemporani, Andrés Lima, i amb Santiago Ribelles en l’assessoria de moviment i l’ajudantia de direcció.
“Rafa Alarcón i jo vam fundar esta companyia per treballar amb gent a qui admirem, amb qui tenim ganes d’involucrar-nos a nivell creatiu. I estem molt agraïts per haver pogut reunir un equip de primer nivell”, argumenta Cornelles sobre la cura que s’ha posat en cada un dels detalls de la peça.
Tot està calibrat. Els gestos i les maneres de desplaçar-se per l’escenari dels diferents personatges, demostrant en alguns moments la seua classe social, en altres els instints que els mouen. Els subtils cucades d'ullet estètics a icones com la Caputxeta o les dominatrix. I les escenes en què els actors es desdoblen, establint un joc metateatral que interpel·la el públic, opinant sobre el que ocorre en escena, fent que la trama “dialogue amb el present i amb nosaltres mateixos”, segons Bayona.
Perquè la sensualitat i l’amor travessen esta història, com no podria ser d’altra manera. Però s’hi conta molt més. Tot comença amb el repte entre dos antics amants de la noblesa, entre els quals ha crescut un vincle d’amistat especial. Ella li demana que seduïsca la futura esposa d’un home que la va deshonrar, fent públic el seu romanç. Si ho aconseguix, guanyarà els favors de la jove i els d’ella mateixa, com a recompensa. Però el que comença com una entremaliadura es convertirà en una competició on allò que està en joc no és el sexe, sinó el poder.
Amb només quatre funcions, del 22 al 25 de maig al Teatre Rialto de València, abans de viatjar a la Fira d’Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana – Mostra de Teatre d’Alcoi, comença esta setmana l'exhibició d’esta peça, setena en la producció de la companyia valenciana, que planteja un joc de seducció i repulsió que podria situar-se en qualsevol palau de la cort francesa del segle XVII, en un ressort vacacional de luxe, o entre les copes del tardeig en algun local de Russafa.