En una ciutat amb una oferta cultural cada vegada més diversa, el Teatre Flumen s’ha consolidat com un dels espais escènics de referència. Al capdavant, des de 2008, es troba José Saiz, qui ha construït una programació marcada per la varietat, el pols amb el públic i una clara vocació d’accessibilitat.
En esta entrevista, el director artístic de Flumen reflexiona sobre la importància d’escoltar l’espectador, l’equilibri entre entreteniment i contingut, la situació del sector i els reptes de gestionar un teatre en l’actualitat. Una conversa que deixa clara una idea: sense públic, no hi ha teatre.
El Teatre Flumen porta quasi dues dècades sota la teua direcció artística. Mirant enrere, ¿com ha evolucionat i quin paper ocupa hui en l’escena cultural valenciana?
El Teatre Flumen ha adquirit per si sol una posició en l’àmbit cultural de la ciutat pel fet que manté una programació molt plural i molt eclèctica. Comptem amb el beneplàcit del públic perquè cada vegada tenim més espectadors que venen a veure **estes** funcions, ja siguen les golfes, els clàssics o els musicals. Hi ha una gran varietat d’espectacles i això fa que portem ja quasi vint temporades amb una resposta molt positiva.
Aquesta línia tan diversa —musicals, teatre contemporani, zarzuela—, ¿com es construeix per equilibrar entreteniment i contingut?
Estudiant un poc el que és el públic que ve i donant-li el que demana. Jo vinc del repertori teatral, de família, i he crescut fent de tot: clàssics, musicals, familiars… tots els llenguatges de les arts escèniques.

En la nova temporada combineu noms reconeguts amb propostes més arriscades. ¿Quins criteris seguis per seleccionar els espectacles?
Fem un estudi. Per exemple, si porte dos comèdies seguides, intente que la tercera trenque un poc per diversificar llenguatges. Si fem dansa, no programme dos seguides; si fem circ, tampoc. Anem jugant amb els gustos, les modes i els interessos del públic.
A més, tenim una relació molt directa amb ells: la web és interactiva, l’equip està en contacte constant amb els espectadors i el Club de l’Espectador funciona molt bé. Rebem moltes suggerències i analitzem **esta** demanda. Açò ens permet tindre un nivell d’ocupació bastant alt.
Un dels muntatges destacats és l’adaptació teatral de Misery, de Stephen King. ¿Què pot esperar el públic?
Anem a recuperar un dels autors més llegits a nivell internacional, que a més està molt present ara amb sèries i adaptacions. Misery respon a una demanda del públic que ens demanava suspens, fins i tot terror.
Quan Saga Producciones decideix fer un projecte, s’estudia molt bé a qui va dirigit i on es representarà. **Esta** versió estarà en el Flumen, però després tindrà una gira molt potent per tot Espanya durant 2026 i part de 2027.
Compagines gestió cultural, direcció escènica i interpretació. ¿Com es viu eixe equilibri?
Són moltes hores de dedicació. Al final, la necessitat et porta a aprendre a fer-ho. I el més important és l’equip que tinc al voltant: conte amb un equip de professionals brutal que m’ajuda pràcticament en tot, des de la programació fins a l’elecció de projectes.
Moltíssimes produccions passen per València dins de gires nacionals. ¿Està guanyant pes la ciutat en el circuit teatral?
València sempre ho ha tingut. Sempre ha sigut una cuna de produccions que venen de fora. És la tercera capital d’Espanya i tindre una producció i no passar per València no està ben vist.

El sector cultural insisteix en la necessitat d’ajudes públiques. ¿Com valoreu el suport institucional al teatre privat?
És escàs. I és absolutament necessari apuntalar, recolzar i afavorir el món de la cultura. És un bé públic i cal recolzar-lo.
Com a director artístic, ¿com es construeix realment una programació: des del gust personal o des del públic?
Des del dia a dia. Jo estic com a director, com a actor i com a programador. Però el fonamental és estudiar si interessarà o no al públic. Nosaltres treballem per al públic, no per a nosaltres. És clau conéixer què desitgen, què volen i què els interessa. Fer coses per un mateix no té sentit si després no connecten.
El teatre necessita contar una història, però necessita gent que la vulga escoltar.
Per a acabar, quins projectes venen per al futur del Flumen?
Seguim amb la temporada i tenim gires molt potents que tornaran al Flumen, com Assassinat en l’Orient Express d’Agatha Christie, 39 escalons d’Alfred Hitchcock o La venjança de Don Mendo. Molts projectes són reposicions.
I una de les propostes interessants per a la pròxima temporada serà l’estrena a València de Els sants innocents de Miguel Delibes.



