Hi ha paisatges que són, al mateix temps, un territori i una memòria. L'Albufera és un d'ells. L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) obri al públic demà 8 de juliol l'exposició 'L'Albufera', un projecte que recorre més de segle i mig de representacions artístiques d'este humeral, des d'una imatge en un llibre il·lustrat de 1845 fins a les videoinstal·lacions i escultures del present. La mostra, que pot visitar-se al Centre Julio González fins al 18 d'octubre, arriba en un moment carregat de simbolisme: 2026 marca el 40é aniversari de la declaració de l'Albufera com a Parc Natural.
Un encàrrec de 1985 que torna quatre dècades després
L'exposició no sorgix del no-res. Té un origen concret i una història pròpia dins del museu. En 1985, un any abans que l'Albufera fora declarada parc natural, l'IVAM va impulsar un projecte pioner titulat 'L'Albufera. Visió tangencial', en el qual dotze fotògrafs nacionals i internacionals van retratar el paratge en un moment d'incertesa sobre el seu futur. Era, en cert sentit, una carrera contra el temps.
"És un encàrrec històric en el qual dotze destacats fotògrafs nacionals i internacionals van retratar el paratge natural just abans de ser declarat parc natural" - Blanca de la Torre, directora de l'IVAM
Quatre dècades després, el museu ha repetit la jugada, però amb una diferència essencial: ha convidat sis artistes contemporanis —Bleda i Rosa, Paula García-Masedo, Lucía Loren, Teresa Marín, Jorge Ribalta i Jorge Yeregui— a tornar sobre eixe mateix territori ampliant el repertori de llenguatges. Ja no només fotografia, sinó també videoinstal·lació, escultura i instal·lació. La pregunta de fons és la mateixa, però el món que l'envolta ha canviat radicalment.
Sis mirades per a un territori en transformació
Cadascun dels sis artistes convocats ha abordat l'Albufera des d'un angle distint, i el conjunt forma un mapa de lectures que va molt més enllà de la imatge bucòlica del llac al capvespre. Bleda i Rosa han treballat sobre les fronteres físiques, històriques i simbòliques de l'humeral. Paula García-Masedo ha investigat els processos materials i productius que han configurat el seu paisatge, posant el focus en la relació entre els recursos naturals, les infraestructures i l'activitat humana.
Teresa Marín ha realitzat una videoinstal·lació centrada en els fluxos de l'aigua, eixa vena circulatòria que dona sentit a tot l'ecosistema. Jorge Ribalta, per la seua part, ha triat l'anguila com a fil conductor: una espècie clau per a entendre la història, la cultura i l'ecologia de l'Albufera. Jorge Yeregui proposa una lectura del territori a través de les infraestructures i les intervencions turístiques —eixe altre tipus de pressió que el parc coneix bé—. I Lucía Loren tanca el cercle explorant els processos de regeneració, cura i equilibri que sostenen este espai.
Sorolla, Doré i una imatge de 1845: més de segle i mig d'història visual
L'exposició teix a més una xarxa de connexions amb obres d'artistes històrics com Sorolla, Gustave Doré, M.ª Dolores Casanova i Antoni Esplugas, convertint el recorregut en una línia del temps visual que arranca a mitjan segle XIX i arriba fins al present. La primera imatge que apareix procedix d'un llibre il·lustrat de 1845. Des d'ací, el fil conductor travessa els imaginaris romàntics del XIX, els usos agrícoles tradicionals, l'expansió turística, la industrialització i les reivindicacions ecologistes.
No és una història lineal ni complaent. L'Albufera és també, com assenyala la comissària de l'exposició, Sandra Moros, "un exemple de la història d'Espanya del segle XX": el desenvolupisme, la resistència ciutadana enfront als plans urbanístics, el naixement de la consciència ecològica a escala internacional. En els anys setanta, les denúncies de Félix Rodríguez de la Fuente en televisió posaren en el mapa l'amenaça que s'abocava sobre l'aiguamoll. En 1973, l'Ajuntament de València suspengué les subhastes de parcel·les. Finalment, en 1986, la Generalitat Valenciana declarà el parc natural, protegint així més de 21.000 hectàrees a només deu quilòmetres de la ciutat.
Un museu que mira al territori d'una altra forma
La secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, subratllà en la presentació que l'Albufera és "un paisatge que forma part de la memòria col·lectiva de generacions de valencians i valencianes", i recordà que tant la pesca artesanal com la navegació a vela llatina en l'aiguamoll foren declarades Bé d'Interés Cultural. La declaració del parc natural, afegí, fou possible gràcies a la implicació de les institucions, la comunitat científica i una societat que entengué que conservar l'Albufera era conservar una part essencial del seu patrimoni comú.
Per a la directora de l'IVAM, Blanca de la Torre, l'exposició reflectix també una evolució en la manera que el museu es relaciona amb l'entorn. Si fa quaranta anys l'objectiu era representar el paisatge, hui l'ambició és distinta: ja no es tracta de contemplar el territori com un escenari, sinó d'entendre'l com una comunitat viva de la qual els éssers humans formen part. De la Torre ho engloba en el que l'IVAM ha denominat el "Museu Amfibi", una institució profundament connectada amb els territoris que habita.
Eixa filosofia porta a concebre l'Albufera no sols com a patrimoni natural, sinó com una comunitat interespecífica on conviuen humans i no humans. És una manera de mirar que, en temps de crisi ecosocial i emergència climàtica, resulta difícil d'ignorar. El Parc Natural de l'Albufera constituïx un aiguamoll d'importància internacional, amb més de 21.000 hectàrees i reconegut per figures de protecció com la xarxa Ramsar i zona ZEPA. Però les dades també revelen les seues fragilitats: el parc es veu afectat per la contaminació de les aigües, la urbanització, la pressió industrial i l'augment del turisme, la qual cosa ha provocat que l'aigua de l'Albufera arribe a ser un 80% més tèrbola que fa anys. L'exposició de l'IVAM no pretén oferir respostes fàcils, sinó obrir preguntes necessàries sobre quin tipus de futur volem per a este territori comú.