L'IVAM indaga en la generació de pioners que va trencar amb el sorollisme i va renovar l'art valencià en els anys cinquanta

L'Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha presentat l'exposició ‘Atreverse a más. València abans del arte normativo. 1947-1960’ que reunix més de 200 obres de cinquanta artistes que romangueren amb l'academicisme decimonònic i el sorollisme imperant, propiciant la renovació de l'art valencià dels anys cinquanta.

“L’exposició és fruit d’una investigació per part dels comissaris, Joan Ramon Escrivà i Nacho París, que durant dos anys han rastrejat els treballs d’artistes i col·lectius que obriren una bretxa en la tradició academicista del moment”, ha explicat la directora del museu, Blanca de la Torre, sobre la mostra que abasta un arc cronològic des de 1947 fins a 1960.

“Este període ha sigut tradicionalment considerat com terra yerma en el cultural, però la quantitat d'artistes representats i la varietat de llenguatges proposats desmentixen eixa idea”, ha assegurat.

Per la seua part, la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, ha destacat que la mostra inclou peces “inèdites” que havien romàs ocultes i que els comissaris han descobert en el transcurs de la investigació, com la important troballa a última hora del conjunt artístic del col·legi El Pilar. “És una exposició que té molt a aportar sobre este període”, ha afegit.

La directora de l'IVAM ha apuntat també durant la presentació que el títol, ‘Atreverse a más’, “procedix d'un dels escrits de Manolo Gil, l'obra i postulats teòrics del qual articula en bona mesura l'exposició que pretén també ser un homenatge a la seua figura pel centenari del seu naixement en 2025”.

Manolo Gil fon un dels impulsors del Grup Z, del que també formaren part Jacinta Gil, José Vento, Custodio Marco, Federico Montañana, Manuel Benet, Carmen Pérez Giner i Ricardo Zamorano.

‘Contrasorollisme’ i renovació artística
Durant la presentació, el comissari de la mostra Nacho París ha detallat que estos artistes “eren estudiants que s'organitzaren contra l'academicisme absurd d'orientació sorollista impartit des de l'Escola de Belles Arts de Sant Carles”, tal com es mostra en la primera sala de l'exposició que mostra el “contrasorollisme” de col·lectius com el Grup Z o el grup Els 7, format per Vicente Castellano, Fillol Roig, Joan Genovés, Vicent Gómez García, Ricardo Hueso, Joan Llorens Riera i Josep Masià Sellés, als quals més avant s'afegirien Joaquín Michavila, Ángeles Ballester i Eusebio Sempere.

Juntament amb el Grup Parpalló, “estos col·lectius foren protagonistes d'eixe procés de reconstrucció cultural i de la recuperació d'alguns dels postulats de l'avantguarda”, ha destacat París.

Per la seua part, el també comissari Ramón Escrivà ha relatat que l'intent de renovació de l'art valencià es va produir en el context d'un nou urbanisme que es traduiria en nombroses intervencions públiques. En eixa línia, l'exposició “aborda la importància de l'art sacre que, paradoxalment, va resultar ser una via de difusió de les noves formes d'expressió artística”.

Este fenomen de la renovació de les arts de l'Església va córrer en paral·lel a la construcció de noves parròquies, com la de Sant Francesc d'Assís a Oliva, la de Sant Nicolau de Bari al Grau de Gandia -que compta amb un mosaic ceràmic en l'Altar Major de l'escultor Nassio Bayarri-, o la de la Mare de Déu del Remei a València, amb obres de Joaquín Michavila, Nassio Bayarri i Esteve Edo.

Sobre esta església, Escrivà ha apuntat que es tracta d'"un extraordinari exemple de la simbiosi entre el treball d'un arquitecte compromés amb la renovació del llenguatge constructiu i un grup d'artistes vinculats al Grup Parpalló".

L'exposició també mostra la irrupció de l'arquitectura hotalera amb l'aparició dels primers hotels, com el Recatí o el Bayrén. “Eren edificis racionalistes en els quals intervingueren de nou els artistes de l'època propiciant el boom de l'arquitectura de l'oci”, ha sentenciat Escrivà.

Un altra de l'apartat de la mostra està dedicat a la importància que tingué el muralisme per als artistes d'esta generació en obres arquitectòniques clau de la Comunitat Valenciana dels anys 50, com els murals de Manuel Baeza per als pavellons de bany de la platja del Postiguet a Alacant, els esbossos de Manolo Gil per a la Universitat Laboral de Tarragona o la intervenció de Jacinta Gil en el Centre d'Estudis Nord-americà de València.

Sobre l'intens debat de l'època entre abstracció i figuració, els comissaris conclouen que “va ser una separació profundament maniquea”. El debat també afectà la jerarquia eclesiàstica que apostarà per impulsar en les arts de l'Església una figuració amable i estilitzada de base metafísica enfront d'obres abstractes o expressionistes que “transmetien un grau insuportable de violència”, segons paraules de Ramon Escrivà.

L'exposició conclou amb la irrupció del Grup Parpalló, un col·lectiu que sabé aglutinar entre les seues files a pintors, escultors, crítics d'art, arquitectes i interioristes. “Fou l'intent més important d'impuls a la modernització artística a la ciutat de València”, ha resumit Nacho París.