L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) inaugura l'exposició ‘Senga Nengudi i Maren Hassinger’, que explora a través de més de 30 obres la relació vital i artística d’aquestes dues dones afroamericanes al llarg de cinc dècades.
La secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, ha destacat durant la presentació que aquesta exposició “permet aprofundir en la pràctica artística de dues artistes fonamentals que desenvolupen un treball interessant de manera conjunta, que comparteixen sensacions i formes d'entendre l'art”.
Per la seua banda, la directora de l’IVAM, Blanca de la Torre, ha explicat que aquesta mostra “és una de les més importants a nivell europeu sobre el treball de Senga Nengudi (Chicago, 1943) i Maren Hassinger (Los Angeles, 1947) en els territoris de la performance, la instal·lació i l’escultura”.
Aquest treball es va originar en la dècada dels setanta quan eren membres de Studio Z a Los Angeles, un col·lectiu espontani de creadors que va sorgir en els anys setanta “amb l’objectiu de crear un espai en el qual els artistes afroamericans pogueren expressar-se lliurement i donar-se suport mutu”, ha assenyalat.
Comissariada per Lucia Aspesi i Nuria Enguita, l'exposició reuneix vídeos, escultures, instal·lacions, fotografies i textos que daten des de 1969 fins a 2014 de totes dues artistes. “Van estar actives entre Los Angeles i Nova York fins als anys vuitanta i després van continuar la seua amistat a través de cartes, telefonades o trobades”, ha apuntat Aspesi.
Tot i partir de posicionaments estètics diferents —Nengudi vinculada al dadaisme i el surrealisme, i Hassinger pròxima al minimalisme i postminimalisme—, ambdues van compartir interessos comuns entorn de la dansa, la dimensió performativa del cos i l’exploració conceptual dels objectes escultòrics. “Els seus treballs estan travessats pel seu vincle personal”, ha destacat la directora de l’IVAM.
Un recorregut a través de cinc àmbits
La comissària Lucia Aspesi ha relatat que l’exposició no segueix un ordre cronològic i s’articula en un recorregut a través de cinc àmbits. El punt de partida són dos textos breus escrits per les artistes l’any 2000 que serveixen de pròleg a la mostra: ‘Manifiesto’ de Maren Hassinger i ‘Maren y yo’ de Senga Nengudi. A partir d’ací es desplega un ampli corpus d’obres que denoten les influències d’una sobre l’altra, les seues col·laboracions i els interessos mutus.
Pioneres en l’ús d’objectes trobats, mentre que Maren Hassinger va desenvolupar una escultura postminimalista en què conviuen materials naturals —branques, fulles— amb elements industrials —cables, ciment, metalls—, Senga Nengudi va centrar el seu treball en la interrelació entre cos, objecte i espai. Són cèlebres les seues instal·lacions de mitges de niló plenes d’arena, iniciades després del naixement del seu primer fill.
La comissària ha subratllat que la relació entre performance i escultura característica de Nengudi la va portar a interessar-se per la tradició japonesa del teatre No i les danses kabuki, així com per les danses rituals negres, les cerimònies yorubes i altres pràctiques ritualístiques corporals.
“La idea de performance impregna el treball de totes dues artistes des del principi. De fet, les dues tenen interès i formació en dansa i és a partir d’aquestes arrels que van començar a comprometre’s amb la matèria”, ha detallat.
La mostra també explora l’interés de les artistes pels “formats col·laboratius”. Ambdues van ser coautores i van aparéixer en les performances de l’altra en nombroses ocasions, a més de ser membres de Studio Z. Juntament amb les obres de Senga i Maren, l’exposició reprodueix vídeos de Barbara McCollough i Ulysses Jenkins —dos cineastes pròxims a elles— que documenten formes d’accions col·laboratives dels anys 70 i 80.
En paraules de Blanca de la Torre, “Senga Nengudi i Maren Hassinger van desenvolupar les seues trajectòries artístiques mentre afrontaven la complexitat de ser dones (i racialitzades), mares, cuidadores i artistes en un context sociohistòric especialment advers. Aquestes pràctiques de resiliència cultural són les que recull l’IVAM per fer-les visibles, ja que el museu ha de crear espais on donar cabuda a altres relats i altres veus que han estat, històricament, relegades”, ha conclòs.