Què guarden els objectes que ens rodegen? Què diu de nosaltres la roba que ja no usem, els nucs que fem sense pensar, els teixits que algú va cosir abans que nosaltres? L'artista valencià JARR porta dècades fent-se estes preguntes, i ara les desplega en la seua proposta més ambiciosa fins a la data. La Sala Parpalló del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) acull 'Domestika', una exposició que estarà oberta al públic fins a octubre i que proposa una immersió en la memòria, l'espai domèstic i la dimensió emocional dels objectes quotidians.
El projecte suposa el retorn de JARR —nom artístic de Joan Antoni Rodríguez Roca, nascut a Algemesí en 1973— a un dels espais de referència de l'art contemporani valencià. L'artista va iniciar el seu viatge creatiu en la dècada dels noranta, explorant territoris com la dansa i les arts plàstiques. Des d'aleshores, la seua projecció internacional l'ha portat des de la II Biennal de les Arts a Buenos Aires fins a exhibicions en palaus italians d'Acqui-Terme i Torí, passant per exposicions a Montevideo, Santiago de Xile, l'Havana i una retrospectiva en el Museu de Belles Arts de Mèxic DF. Un recorregut global que, no obstant això, sempre ha trobat la seua arrel en el més íntim i quotidià.
Una pintura que es dissol en teixit i temps
Els teixits, els nucs i els materials recuperats deixen de ser elements formals per a convertir-se en arxius d'experiència en 'Domestika'. Així ho explica Alejandro Villar, comissari de la mostra, qui situa esta exposició entorn de "la radical dissolució de la pintura en teixit, objecte i memòria". Per a Villar, JARR reivindica la casa com un espai de pensament i l'acte de cosir, reparar o nuar com a formes de memòria i resistència: "L'artista no construïx imatges ni relats, construïx vincles. Les seues obres contenen el temps i conserven les empremtes dels qui van habitar els objectes, els teixits i els espais que reapareixen transformats en experiència estètica."
El mateix JARR subratlla que la proposta naix "de l'exploració i experimentació amb els materials i no tant d'idees preconcebudes". Fils, nucs i textures que reivindiquen allò domèstic, allò femení i l'artesania tèxtil com a ferramentes plenament contemporànies. Després d'un any i mig de treball, l'artista ha reconvertit el concepte de l'art "pròpiament dit com a femení" —que consistia a teixir i brodar— en "art per l'art".
"És un projecte expositiu de gran format que proposa una profunda reflexió sobre la memòria, l'objecte quotidià i l'espai domèstic com a lloc de producció cultural i emocional." - Paco Teruel, diputat de Cultura de la Diputació de València
Tres espais, tres dècades d'investigació
'Domestika' s'estructura en tres grans àmbits que recorren les principals línies d'investigació desenvolupades per JARR durant més de tres dècades. Cada sala funciona com un llindar distint, però tots compartixen la mateixa obsessió: la matèria com a depositària d'experiència humana.
El primer espai introduïx el visitant en un univers dominat pel negre, on emergixen nucs, veladures i presències domèstiques suspeses entre la memòria i la desaparició. Allí, la costura i la repetició reivindiquen una genealogia de l'art tèxtil vinculada a la cura, la reparació i el record com a formes de coneixement.
El segon àmbit reunix assemblatges, objectes trobats, imatges apropiades i fragments de cultura visual que configuren els fonaments de l'univers jarrià, convertint la retòrica del consum en ironia i crítica. És, en certa manera, una arqueologia del present: l'objecte banal com a espill de les contradiccions de la nostra època.
La tercera part planteja la dissolució de la pintura en un camp expandit on abstracció, objecte i imatge apropiada deixen de funcionar com a categories autònomes per a integrar-se en una mateixa estructura relacional. El gest pictòric migra cap al nuc, el pigment s'adherix a la memòria de les superfícies i la imatge trobada es convertix, segons Villar, en "radiografia d'una vida, vestigi i litúrgia".
De l''enfant terrible' a l'artista punk
JARR no és un nouvingut al MuVIM. L'artista ja va revolucionar l'espai amb "Proyección atómica", una instal·lació objectual en el cub exterior del museu que, des d'una perspectiva neodadaista i tèxtil, unia crítica, introspecció i homenatge a aquells que van lluitar pels drets humans, socials i democràtics. Eixa intervenció, construïda amb esquinçalls de roba usada, es va alçar com un crit artístic que reivindicava la diversitat i els drets del col·lectiu LGTBI+.
El comissari Alejandro Villar recorda que JARR és considerat "una espècie d''enfant terrible' de l'art a València", perquè des dels seus inicis va enfocar les seues obres com a mecanisme de reivindicació i activisme, prenent el llegat del fotomuntatge de Josep Renau i de l'Equipo Crónica. Amb el temps, eixe impuls es va anar radicalitzant: l'artista va passar d'un neo pop agressiu i políticament compromés a una pràctica que el mateix Villar definix com a punk, neodadaista, defensora de l'ecologia i el reciclatge.
"Cada objecte té una història pròpia i una energia acumulada que es va generant segons avança la vida de qui el posseïx o l'ha posseït." - JARR, artista plàstic
Un retorn amb vocació de permanència
Per al nou director del MuVIM, David Gimilio, 'Domestika' no és només una exposició: és la consolidació d'una trajectòria. La mostra suposa el retorn del valencià a un dels espais històrics de l'art contemporani i consolida una línia d'investigació iniciada fa més de trenta anys al voltant de l'assemblatge, l'apropiació visual i la dimensió afectiva dels objectes quotidians. En paraules de Gimilio, "el fil connecta, el teixit conserva i el nus recorda que tota memòria roman viva perquè algú va dedicar el temps necessari per a tornar a cosir allò que pareixia trencat".
En un temps dominat per la velocitat i l'obsolescència programada, JARR proposa el contrari: detindre's, observar la roba vella, el nus desfet, la superfície desgastada. Per a l'artista, "cada emoció viscuda és un nus" , i 'Domestika' és, en el fons, un mapa emocional cosit a mà que convida a preguntar-se quines empremtes deixem en les coses i quines empremtes ens deixen elles a nosaltres.