Federico García Lorca intentava escriure una comèdia musical, però Doña Rosita la soltera li va quedar “un poc amarga”, segons les seues pròpies paraules. Alguna cosa que la companyia, escola i sala de teatre La Màquina vol matisar amb l'estrena absoluta este 9 de gener de Doña Rosita la soltera con algún verso de la Carrà, una nova adaptació que arriba justament quan es complix 90 anys des de la creació d'este clàssic.
Rafa Cruz és el responsable de la idea original i dirigix un espectacle en el qual els textos del poeta granadí adquirixen un sabor diferent del maridatge amb les cançons més populars de Raffaella Carrá, unint els caràcters de dos defensors de la llibertat i dos absolutes forces de la naturalesa. Són els ingredients d'un sorprenent homenatge a les dones que han de suportar la pressió social pel pas del temps i la falta d'adequació als cànons.
LA INESPERADA CONNEXIÓ ENTRE L'UNIVERS LORQUIÀ I EL DE LA CARRÀ
L'espectacle completa la trilogia en la qual Rafa Cruz i Gretel Stuyck han col·laborat amb el dramaturg català Marc Rosich. Es van conéixer fa tres de dècades a Barcelona, on cadascun desenrotllava les seues carreres escèniques. Del treball en comú va sorgir una sòlida amistat i una complicitat creativa que han mantingut en el temps, anant a més quan la parella va vindre a València per a fundar La Màquina.
Sobre el seu escenari van representar les dos primeres peces de la trilogia, Vittoria i Les nits de Salustiana, espectacles de tall contemporani on exploraven la connexió entre Espanya i Itàlia, que per a ells residix en el realisme, surrealisme, sentit de l'humor i apassionament vital de totes dues regions. Un tema que apareix de nou en Doña Rosita la soltera con algún verso de La Carrà, projecte que han desenrotllat al llarg de huit mesos i que estarà en cartell a la sala valenciana des del 9 de gener al 2 de febrer.
“Comencem a jugar amb Donya Rosita perquè Gretel tenia l'edat i la capacitat de transformació que requerix este personatge al qual el públic acompanya durant tres dècades. Per casualitat van vindre les cançons de Raffaella i, com més les escoltàvem, més ens adonàvem que eren com un antídot per a l'ambient social opressiu que recrea l'obra”, comenta Cruz.
En el llibret, al costat dels versos de Lorca van anar col·locant èxits de la diva italiana que parlen les relacions sexuals, de l'alliberament femení, del gaudi de la vida, de l'homosexualitat… Aportaven noves lectures i funcionaven com a contrapunt d'escenes on la protagonista va evolucionant. Des dels 20 als 50 anys, va passant de l'amor de joventut a la incertesa del comiat, quan el seu promés emigra per a millorar la seua posició social abans de casar-se, i acaba per acceptar amb resignació l'espera eterna.
INNOVAR EN LA POSADA EN ESCENA SENSE PERDRE-LI EL RESPECTE A LA POESIA DE LORCA
Donya Rosita veu com se li va escapant la vida mentres el poble murmura i en eixa deriva li acompanyen curioses versions en viu de cançons com Lucas, Para hacer bien el amor hay que venir al Sur, Rumores, Mamá dame cien pesetas, Fiesta o 5353456. Són cantades per les Manoles, acompanyant-se de guitarra, calaix i piano. Rosich ha escrit estos personatges a partir de la fusió de Les Les aiores i Les Solterones, del text original. Una llicència creativa a la qual donen vida tres joves talents de l'escena valenciana. Es tracta de la cantant i actriu Candela Mora; la música i actriu Nuria Bartolomé; així com la música i cantant Ana Zomeño. Elles representen la veu de la joventut, però també els pensaments més recòndits de la protagonista, el bufe de llibertat que anhela.
Una altra innovació en el muntatge és que Stuyck, a més d'encarnar a la protagonista en tres períodes vitals diferents, es transforma en altres quatre personatges, canviant d'edat en cada rol, fins i tot de gènere, per a donar vida al matrimoni, oncle i tia de Donya Rosita; a l'Ama que la va criar en morir els seus pares; fins i tot al seu propi nuvi de joventut.
“Hem volgut respectar al complet la poesia de Lorca, els fans li trobaran en este muntatge. Però també es traslluïxen els trets principals del nostre segell com a companyia”, explica Cruz, en referència al fet que, d'una banda, està la seua aposta per l'autoria contemporània, “l'estil tan personal de Rosich és present, eixa combinació d'emoció i humor que ens desarma”. Per una altra, es veu el caràcter obert de La Màquina, la busca de temes, personatges i plantejaments no convencionals. A més, el muntatge abunda en la seua línia de donar molt de pes escènic a l'elenc, “reduïm l'escenografia i els efectes escènics perquè es puga apreciar la riquesa en matisos dels textos i les interpretacions”, comenten des de la formació i sala de teatre, allotjada al carrer Pare Jofré nº7 de València.
El resultat és un acostament fresc i nou al clàssic, que incrementa la força del seu missatge, totalment vigent a pesar que es va crear en 1935. “Hem treballat molt per a afavorir la complicitat amb el públic, que els espectadors identifiquen a quantes Rositas coneixen, si ells mateixos s'han plegat als patrons socials preestablits. Esta obra no parla sol del matrimoni, també apareixen la falta de llibertat en la presa de decisions vitals i les conseqüències del juí social, temes completament contemporanis”, apunten des de la companyia, escola i sala valenciana, animant al públic a acudir al seu teatre per a deixar-se portar per la bellesa de les paraules del poeta granadí i per l'espurna de Raffaella en un espectacle que, com a Donya Rosita, està disposat a trencar les normes.