Després de l’apagada elèctrica generalitzada, torna a Sala Russafa l’activitat amb un dels casos sense resoldre més famosos. Encara hui dia sorgixen teories que tracten d’identificar l’assassí que va regar de sang Whitechapel, barri marginal de Londres a finals del segle XIX. I una d’elles, des de la ficció, és la que presenta Afectuosamente suyo, Jack el Destripador, el nou espectacle de Yapadú Produccions, l’estrena absoluta del qual acull el teatre de l’1 a l’11 de maig.
La peça connecta amb l’espectador contemporani, en ple auge del gènere True Crime, en plantejar qüestions que van més enllà del detall, com ara les dinàmiques d’oposició al poder o per què alguns homicidis es fan famosos, arriben als mitjans o fins i tot a la ficció, mentre altres passen totalment desapercebuts per a l’opinió pública.
“La narrativa al voltant dels crims ens atrau perquè mostra alguna cosa que va contra les regles, es descobrix el responsable i paga per això. Quasi sempre es conta des del punt de vista de les forces de l’ordre públic o dels investigadors, amb un final feliç que ens fa sentir reconfortats. Però quan el trencaclosques de la trama queda sense resoldre, si no s’identifica ni es deté l’assassí, es genera una inquietud que, a vegades, dona una aura de misteri i fama a fets terribles. Em sembla que es mitifiquen perquè, d’alguna manera, connecten amb la part més fosca de l’ésser humà”, explica el director de l’espectacle, Javier Sahuquillo, qui volia saldar almenys dos comptes pendents a l’hora de portar a escena aquest assassí en sèrie.
Per una banda, ha convertit en mestra de cerimònies de l’espectacle l’última de les dones assassinades, de manera que es narra la història des de la seua perspectiva. “Els feminicidis continuen estant a l’ordre del dia, malauradament. I encara no es té en compte el relat de les víctimes”, explica el director, qui també ha intentat ser més fidel als fets reals del cas. “Tan sols van aconseguir atribuir 5 o 8 de les morts a Jack el Destripador, segons les fonts que consultes. Però van morir 18 dones i només una d’elles, l’última, era una jove prostituta. La resta tenien uns 45 anys i patien alcoholisme, una autèntica plaga en el Londres del moment. Així que molts van veure allò com una ‘neteja’ en un dels barris més deprimits de la ciutat, on proliferaven la migració, la pobresa, les addiccions i la prostitució. No deixa de ser una manera feixista de jutjar el que va passar i justificar que es mirara cap a una altra banda”, explica Sahuquillo.
TO DE CABARET SINISTRE, ESTÈTICA EXPRESSIONISTA, MÚSICA EN DIRECTE I REFERÈNCIES AL MÓN DEL TEATRE PER A UN SUGGERIDOR CÒCTEL ESCÈNIC
Afectuosamente suyo, Jack el Destripador s’aproxima al cas real des de la ficció i amb una perspectiva completament novedosa, des del món del teatre. Ignacio García May firma el llibret que ara presenta Yapadú i que comença en un sopar distingit, on un famós actor de mitjana edat discuteix amb el seu metge personal, un jove aficionat a les arts escèniques i defensor del Naturalisme, la nova tendència escènica sorgida a França que promou la desaparició de l’actor, capaç de convertir-se pràcticament en invisible perquè l’atenció del públic recaiga en el personatge. Una manera d’afrontar la interpretació que estava cridada a revolucionar el teatre i que el doctor pretén defensar demostrant que ell és capaç de generar i donar vida a un personatge tan realista que ningú podrà descobrir si és realitat o ficció.
Després d’este punt de partida, començaran a aparéixer dones cruelment assassinades, sorgint el dubte de si Jack el Destripador és una creació. I, en cas de ser-ho, per a qui s’està realitzant un espectacle semblant.
Sobre la connexió entre el crim i el teatre, Sahuquillo destaca com “els assassins en sèrie solen tindre una escenificació que repetixen, com si fora una representació. Però amb resultats terribles”. El director d’escena valencià va estar investigant sobre el famós Théâtre Du Grand Guignol, un espai parisenc també de finals del segle XIX, especialitzat en teatre naturalista i de terror.
Prenent com a referència l’estètica de les seues representacions i les al·lusions al cabaret macabre que apareixien en el text de García May, el director d’escena ha creat una posada en escena amb personalitat pròpia, que combina diferents ingredients: des de l’estètica expressionista de l’escenografia creada per Luis Crespo i la il·luminació de Pablo Fernández, fins a la recreació del vestuari d’època dissenyat per María Poquet, amb levites, barrets de copa, bastons i enagos que traslladen l’espectador a l’època.
Un dels elements més innovadors és la banda sonora original i l’ambientació musical, ambdues realitzades en directe. El seu responsable és David Kelly, qui s’integra en un elenc intergeneracional compost per Toni Misó, Raúl Ferrando i Lula Heredia. Sobre l’escenari, encarna el famós escriptor Bram Stoker. I, a més de cantar, toca la guitarra elèctrica i l’harmònica en composicions pròpies que fantasegen amb com sonaria el blues tradicional que entonaven els esclaus negres del sud dels Estats Units si haguera sigut interpretat entre la boira, les fàbriques i les estufes de carbó del Londres industrial de finals del segle XIX. També utilitza una ‘Màquina del terror’ – instrument que la companyia ha adquirit d’un lutier especialitzat a Milà – amb la qual antigament s’acompanyaven espectacles i pel·lícules de por. Tot contribuïx a crear una atmosfera que escapa del que s’entén per una posada en escena convencional, recorrent fins i tot a l’estètica del videoclip en alguns moments.
“Soc un gran espectador de teatre i he de confessar que moltes vegades m’avorrisc. Em canse de veure muntatges que utilitzen narratives i recursos escènics massa vistos. A mi m’agrada pensar que tot cap en l’escenari, que no hi ha límits”, explica Sahuquillo, convençut que el públic actual, acostumat a veure imatges terrorífiques en qualsevol informatiu o xarxa social, necessita alguna cosa que realment el remoga per dins per a sentir una emoció com la por.
En este muntatge confien en la paraula com a generadora de terror, recolzant-se en el text de García May. I aposten pel poder del signe, fugint de recreacions realistes per als passatges més violents ja que, en opinió de Sahuquillo, les imatges simbòliques són capaces d’apelar a la psique i al terror més genuí, el que sorgix de la pròpia imaginació dels espectadors.
Amb esta suggeridora combinació d’ingredients, arriba al XIV Cicle de Companyies Valencianes l’estrena absoluta de Afectuosamente suyo, Jack el Destripador, la primera oportunitat per a veure un dels espectacles de Yapadú Produccions a Sala Russafa. La formació entra a formar part de la selecció que cada temporada realitza el teatre de Ruzafa del més interessant del panorama escènic valencià gràcies a la línia de creació que està consolidant a través de peces com Kabul, El Agua de Valencia o esta nova proposta, on queden ben definides dues característiques. Per una banda, el focus posat en la dona per a mostrar realitats fins ara poc explorades. I per una altra, la mescla de llenguatges contemporanis amb formes escèniques clàssiques, oferint una manera valenta de fer que ficció i realitat, passat i present, es troben damunt de l’escenari.