Fa més de 10 anys, un joc va marcar un abans i un després a les quedades valencianes: La Fallera Calavera. Una finestra al patrimoni valencià de nord a sud carregat d’estratègia i que, fruit de la bona acollida, ha evolucionat fins a una novel·la o una falla. Parlem amb el seu creador, Enric Aguilar, per a descobrir un poc més el seu origen i impacte.
Primer de tot, per a qui no conega el joc, com definiries La Fallera Calavera i què la fa diferent d'altres jocs de cartes?
La Fallera Calavera és un joc sobre una fallera que ha mort en una mascletà i, al cap d'un any, ressuscita convertida en zombi. L’única manera de calmar la seua ira és cuinar-li una bona paella. L’objectiu del joc és aconseguir els cinc ingredients per fer-la. És un joc amb molta interacció entre jugadors: no estàs només fent la teua estratègia individual, sinó que has d’estar pendent del que fan els altres i actuar-hi. Són interaccions negatives, per dir-ho col·loquialment, un joc "de putejar".
El que el fa diferent és sobretot la temàtica: barreja cultura popular valenciana amb zombis, passat per un filtre de modernitat una mica a l’estil Tim Burton. A més, és un dels pocs jocs que s’havia publicat en valencià i venut exclusivament a la Comunitat Valenciana durant els seus primers deu anys. Va cobrir un forat de mercat que ningú cobria.
El joc va nàixer a través d'una campanya de micromecenatge. Com recordes aquells inicis i per què creus que va connectar tant amb el públic?
Els inicis no tenen res a veure amb ara. Jo el vaig fer com un projecte personal, un hobby, i ara és la meua feina: em dedique professionalment als jocs de taula. El joc va nàixer el 2013, fa més d’11 anys, i crec que la clau va ser la temàtica i l’estètica. La gent no coneixia el joc ni si era divertit, però vam transmetre molt bé la idea a través d’un vídeo d’animació que explicava la història. La combinació de falleres amb zombis, il·lustracions en blanc i negre, molt estil Tim Burton però amb elements valencians, va generar molt d’interés. També hi havia sàtira, nostàlgia, refranys, referents que et porten a casa dels pares... Tot això connectava emocionalment amb la gent.
I aquells referents es van anar actualitzant amb cartes especials, no?
Sí. No vaig abandonar el joc després de llançar-lo. He tret expansions, cartes extraordinàries que s’aconsegueixen en tornejos... He fet molt d’esforç per mantindre viu el fenomen, actualitzant-lo constantment. No ha sigut només vendre durant onze anys, sinó fer créixer l’univers del joc.
Després del micromecenatge, va ser difícil comercialitzar un joc tan diferent? Vas tindre dubtes?
Al principi, com era un projecte personal, no em plantejava si faria diners o no. Però el boca-orella va funcionar molt bé. Al principi veníem a través de la nostra web, molt poquet. Després, com que la gent preguntava per ell en llibreries i botigues, vaig començar a contactar amb elles una a una. Quan es va esgotar la primera edició, vaig decidir reinvertir i fer-ne més. Tot sense diners per fer publicitat ni res. Tot a poc a poc, a base de gent que jugava i el recomanava.
Creus que els jocs de taula poden ajudar a divulgar les nostres tradicions i cultura popular?
Sí, per descomptat. De fet, des del sector dels jocs de taula reivindiquem que som cultura, encara que oficialment no se’ns considere així. Els videojocs sí, però nosaltres encara no. Els jocs poden transmetre valors, cultura, folklore. La Fallera Calavera, per exemple, s’utilitza en classes de valencià i en instituts. Hi ha fins i tot una novel·la basada en el joc, i això permet combinar les dues coses. Molta gent coneix elements del nostre patrimoni gràcies al joc.
La voluntat de transmetre cultura va ser una intenció conscient des del principi?
No, va sorgir de manera natural. Jo vaig fer un joc molt personal, amb els referents que m’agradaven i amb què havia crescut: festes, bandes de música, el Corpus, Moros i Cristians... Vaig pensar que estaria bé modernitzar este imaginari i fer-ne un joc. No pretenia fer un joc educatiu, sinó un joc que m’agradara a mi i divertit. Però després ha resultat que també ha servit per a divulgar.
Coneixes altres iniciatives semblants en altres territoris?
Sí, n’hi ha hagut. A Múrcia hi ha El Rei Paparajote, a les Illes Balears també s’han fet coses paregudes. Potser no han tingut tant ressò, però s’ha intentat fer. De fet, altres països, com el Japó o els Estats Units, fa temps que exporten el seu folklore amb videojocs, pel·lícules, etc. Jo vaig fer una cosa semblant amb el nostre. Alguns m’han copiat, i ho trobe genial: que servisca d’exemple.
Després de l’èxit de La Fallera Calavera, estàs treballant en altres jocs?
Sí. Des del 2017 em dedique exclusivament als jocs. Vaig fundar l’editorial Zombie Paella, i hem publicat set jocs i diverses expansions. Alguns són meus, com Alakazum, però també publiquem jocs d’altres autors. Ens envien prototips, i si ens agraden, els publiquem. Un joc que ha funcionat molt bé internacionalment és Rebel Princess, de princeses que no volen casar-se amb el príncep blau, sinó ser independents. Combina també folklore, però més universal. I tots els nostres jocs estan, com a mínim, en valencià. És una marca de la casa.
Després del joc, s’han fet tornejos, una obra de teatre, una falla... De tot això, què t’ha emocionat més?
M’ha emocionat molt veure com el joc s’ha integrat en la cultura popular: tornejos, festes, pancartes en manifestacions, ninots de falla... I molts d’estos tornejos no els organitze jo, sinó que la gent els fa de manera autònoma. El personatge de La Fallera Calavera ha entrat en l’imaginari col·lectiu. Que la gent, jugue o no, sàpiga qui és, això és el més emocionant. I també el més difícil d’aconseguir.