La Diputació de València, a través de la Institució Alfons el Magnànim, aprofundix en la figura de Maria Beneyto, amb la publicació d''Altra veu. Poesia 1952-2003'. Un volum fruit de la col·laboració entre la Institució Alfons el Magnànim i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu del nomenament, el 2025, de Maria Beneyto com a Escriptora de l'Any. Conté els set llibres seus de poesia en valencià més un grup de poemes de temàtica diversa, recuperats de publicacions periòdiques o, en alguns casos, inèdits, escrits durant cinc dècades. L'edició i selecció dels poemes ha estat a càrrec de Josep Ballester, autor també del text introductori.
Maria Beneyto nasqué el 20 de maig de 1920 i morí el 14 de març de 2011 a la ciutat de València. De ben menuda la seua família es traslladà a Madrid, d'on tornaren a la ciutat d'origen després d'una dècada. Com a poetessa es donà a conéixer a partir dels llibres Canción olvidada (1947) i Altra veu (1952), als quals seguirà una producció on s'alternen el castellà i el valencià; com a narradora, des de l'any 1958, en què apareix la primera novel·la seua, La promesa, publicà una dotzena d'obres entre novel·les i contes, també alternant ambdós idiomes.
En la seua trajectòria hi ha dos etapes, separades per un silenci buscat, tot i que no deixà d'escriure. La primera va del 1947 fins al 1977, que representa el descobriment i la confirmació com a escriptora, i l'altra, del 1990 al 2011, en la qual assolix una gran presència pública gràcies a les reedicions, els recitals, la publicació d'una altra part fonamental de la seua creació i els reconeixements dels lectors i la crítica. Max Aub el 1971 la definix encertadament: «Hay en la poesía de María Beneyto un dolor sincero, una angustia, una tristeza de la época que la ponen a veces a la altura de José Hierro, de Blas de Otero. En Valencia —lo contrario sería extraño— no lo saben o no quieren saberlo. [...] ¿Desde cuándo no han tenido en Valencia un poeta de este aliento?».
La seua poesia, com tota la seua obra, destaca per la preocupació cívica i la denúncia de la condició social de la dona i per la dialèctica entre el món rural i l'urbà, temes que sempre es conjuguen amb un lirisme vibrant fruit d'una reflexió marcada per una època i pel patiment d'una biografia no exempta de tensions.
Altres accions sobre Maria Beneyto
La Diputació de València ha realitzat enguany diferents accions per a reivindicar la figura de la poetessa valenciana. Entre altres, destaca l'exposició 'María Beneyto, dona múltiple' en el MuVIM que va oferir de febrer a juny una aproximació a la inqüestionable qualitat de l'autora, que s'exemplifiquen en dos fites literàries. El primer es remunta a 1953, quan Beneyto va competir amb Vicent Andrés Estellés pel Premi València de poesia: ell va quedar finalista, ella va guanyar amb Criatura múltiple. El segon va succeir en 1992, quan la Generalitat la va reconéixer amb el premi de les Lletres Valencianes: va ser la primera dona a guanyar-lo.
D'altra banda, des de Foment del Valencià, s'ha fet un fotoreclam amb versos seus com ara "Sempre he volgut fer allò que em pareixia just, i em pareixia just col·laborar i fer alguna cosa en la meua llengua"; s'ha imprés un mocador amb un vers del poema El carrer on vaig nàixer: "Em pressentia dona tota silvestre encís, tota de llum i terra, branca del paradís"; i s'han fet unes motxilles tèrmiques amb un vers de l'escassa poesia infantil que va escriure: "Els infants de la lluna juguen de nit".