Quan la ballarina i coreògrafa Lara Misó va començar a desenvolupar la seua peça 'No es amor' la passada tardor en un laboratori d'investigació a Espai LaGranja, va estar valorant brindar al públic una experiència més vivencial. La solució ha arribat de la mà del projecte Atenea de la Universitat Politècnica de València, que, en col·laboració amb les companyies tecnològiques Metric Salad i Zetalab, ha digitalitzat i modelat en 3D la coreografia per a albergar-la en un metavers. Dansa València acull l'estrena d'aquesta iniciativa híbrida pionera el 6 d'abril a la Sala 7 del Teatre Rialto.
'No es amor' està inspirada en el treball de l'artista japonesa Yayoi Kusama i mira de prop les diferents facetes d'una obsessió. Així, dona cabuda a la insistència, la repetició, el trastorn, la hipnosi i l'alliberament. L'espectacle explora la figura geomètrica del cercle des de totes les seues perspectives: espacial, corporal i compositiva. De resultes d'això, l'escenari té forma redona, "la qual cosa canvia la manera d'estar-hi de l'espectador respecte al teatre convencional, en el qual hi ha una llunyania i un sol front", explica la creadora.
La posada en escena es completa amb una intervenció audiovisual i musical sobre els cossos dels ballarins a partir de l'ocupació de Soundcool, el sistema gratuït per a la creació col·laborativa mitjançant mòbils, tauletes i realitat augmentada, que permet als creadors la realització o invenció de peces audiovisuals en simultani.
"L'espectador no sols observarà la pràctica dansística en si, sinó que també assistirà a les creacions que es generen en aqueix mateix moment. Aquesta composició instantània i espontània entra en contraposició amb la coreografia, que està preparada i estudiada. Em semblava un contrast molt interessant", valora Misó, que junt amb Wilma Puentes integra la plataforma artística Colectivo Sin Par.
Una infinitat de possibilitats
A més de la representació física, els assistents a la funció podran visualitzar la peça en la versió digital a través d'un ordinador que estarà situat al 'hall' del teatre, assistits amb un parell d'ulleres de realitat virtual que permetran obtenir aquesta mateixa experiència d'una manera immersiva.
Segons els seus artífexs, el procés de digitalització del metavers ha sigut complex, a causa de l'enorme desafiament que comporta el modelatge tridimensional de cossos en moviment amb l'objectiu de generar una experiència el més realista possible i fidedigna de l'original.
La catedràtica de la UPV i directora del programa Atenea, Nuria Lloret, destaca que durant el procés de digitalització s'ha col·laborat de manera molt personal amb Lara Misó: "Hem tingut en compte dues qüestions fonamentals que ens va traslladar l'autora: el concepte de cercle i els colors que s'utilitzen".
El metavers consta de figures modelades en 3D junt amb quatre projeccions digitalitzades en pantalles flotants amb les quals l'usuari podrà interactuar a mesura que el seu avatar s'hi vaja acostant, bé mitjançant els comandaments de l'ordinador, bé mitjançant unes ulleres 3D. L'objectiu és facilitar-li una sensació d'immersió quasi completa en fondre's amb el contingut audiovisual, de manera que l'experiència resulte intimista.
"La idea de poder ascendir aquesta peça als plans virtual i tecnològic em va fascinar. D'una banda, en introduir la peça en el metavers acostem la dansa a un públic més jove, ja que aquesta realitat virtual és molt pròxima al seu dia a dia digital i multipantalla, i, d'una altra, amb les projeccions en viu es potencia la posició d'aquest públic interactiu", aprecia Misó.
En paraules de Nuria Lloret, "les possibilitats que aplica el metavers a la dansa obrin enormes portes per a acostar-la a un nombre més elevat de persones, que es troben en llocs diferents i fins i tot pertanyen a generacions diferents, encara que no farà desaparéixer l'experiència del ball davant de l'espectador".