Aquest, sens dubte, està sent un any molt especial, marcat per la pandèmia de la Covid. Una de les experiències més singulars fou el confinament domiciliari que tothom va viure des de mitjans de març fins a les darreries del mes de juny de 2020. Va ser un experiment social sense precedents que paralitzà tot un país. I va suposar un desafiament psicològic per a tots. Però va haver-hi un sector de la població que va viure aquella prova d'enclaustrament amb una angoixa afegida: parlem de les dones que es van veure obligades a tancar-se a casa amb el seu maltractador. Les xifres no enganyen: només en dos mesos de confinament, a mitjan mes de maig, les peticions d'ajuda per violència de gènere durant el confinament van augmentar un 61%, tal com va quedar registrat al telèfon d'ajuda a les víctimes de la violència de gènere, el 016.
El MuVIM, museu dependent de la Diputació de València, dedica cada mes de novembre el seu Vitrall a conscienciar sobre el problema de la violència de gènere, i ha volgut enguany recordar a eixes dones que, durant el confinament, van viure la violència a casa estant sense poder escapar del seu agressor. I ho fa exposant un treball de l'artista valenciana María José Marco, l'obra de la qual vol expressar —segons les seues pròpies paraules— «la por, la impotència i la desesperació d'una situació claustrofòbica», sentiments patits per unes dones «davant d'un problema que passava a segon pla per la pandèmia». María José Marco és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i ha dedicat la major part de la seua activitat professional a la pintura, la il·lustració i la fotografia.
Brutalitat silenciosa
Segons Amparo Sampedro Alemany, comissària de l'exposició, «la brutalitat silenciosa de l'obra de Marco és l'espant fotjant una imatge sense rostre», la del cos nu i entortolligat d'una dona atrapada en cada requadre del vitrall. Una imatge que parteix d'una experiència pròpia i dolorosa de la mateixa artista, que no estava, però relacionada amb cap situació de violència de gènere: simplement «em vaig visualitzar nueta, estirada al llit i morta de por». Aquest, però, com assenyala Amparo Sampedro, no fou un problema que va nàixer amb el confinament, «abans que el 14 de març caiguera sobre nosaltres», sinó que va exacerbar-se fins a límits no coneguts fins aleshores.Paraules que alliberen
El vitrall del vestíbul del MuVIM i l'obra de Maria José Marco es completa i complementa enguany amb la de l'artista urbana La Nena, que ocupa l'espai —contraposat al mateix Vitrall— del Mur del MuVIM, un lloc que el museu ha consagrat aquest 2020 a mostrar l'obra de diversos artistes urbans valencians. En aquest mur podem contemplar el rostre engabiat d'una dona, però també les pàgines obertes d'un llibre del qual brollen una allau d'ocells que transporten la clau que pot alliberar-la.L'obra està en plena consonància amb la trajectòria artística de La Nena, qui, tot i que va començar a pintar al carrer el 2006, no va ser fins a 2010 que va començar a tractar el tema del gènere en les seues peces, utilitzant sempre unes imatges senzilles i una paleta de colors restringida. Com s'esdevé també ara al Mur del MuVIM, l'obra de La Nena fa servir metàfores intuïtives i imatges comprensibles per a l'espectador.
A Glòria Tello, diputada del MuVIM, li sembla tot un encert que el Vitrall i el Mur del MuVIM servisquen enguany «per a cridar l'atenció sobre un aspecte dels temps que estem vivint que ha quedat una mica marginat en la discussió pública, el de les dones que han patit la severitat del confinament amb un plus d'angoixa. Sempre són oportunes les reflexions artístiques sobre el problema crucial de la violència de gènere», ha afirmat, «però ara era més necessari que mai insistir en el fet que la pandèmia de la Covid ha agreujat alguns problemes que la nostra societat encara no ha resolt satisfactòriament».