Amb motiu del llançament del seu nou álbum LBQ i del concert que oferirà el 29 de novembre a la Sala Moon de València, hem parlat amb Anita, coneguda artísticament com a La Bien Querida, sobre el seu procés creatiu, la seua relació amb la ciutat i el que el públic pot esperar d’esta cita.
En diverses entrevistes has dit que LBQ és el millor disc de la teua carrera. Què el fa diferent respecte als anteriors?
L’últim disc, per a una persona creativa, sempre és el millor, perquè és el que està més proper al teu moment vital. Per això dic que és el millor. I quan traga el següent, també diré que és el millor.
En este treball dona la sensació que parles més d’amor propi que d’amor romàntic. Què et va portar a eixe gir en la teua manera d’escriure?
La vida va passant per diferents époques. L’amor té moltes vessants: a vegades li dones més importància al romàntic i altres no tant. En este moment valore més l’amor propi. Però no vullc asseure càtedra amb això, puc canviar d’opinió.
Al llarg de la teua carrera has experimentat amb molts estils: pop, folk, ritmes llatins, guitarres elèctriques… Ara pareix que has tornat a un so més clàssic. Hi ha algun gènere que no hages explorat i que et cride l’atenció?
Molts. El trap, per exemple. No sé si em veig cantant-lo, però m’agrada i hi ha artistes que m’inspiren. També el punk o el hard rock. Hi ha molts gèneres que m’atrauen.
Com ha canviat la teua manera de compondre des dels teus primers discos fins a este últim?
Al principi era un poc més infantil, més naïf. Intentava copiar els grans, com Manuel Alejandro, cuidant molt les lletres. M’agrada escriure senzill, sense metàfores complicades, però sense caure en la cursileria. No és gens fàcil, li done moltíssimes voltes a cada lletra.
València té ara una escena indie molt viva. Notes alguna cosa especial quan actues ací?
València és una passada, m’encanta. Està preciosa i té una llum increïble. Fa un parell d’anys vaig passar per la ciutat amb David i pensàrem: “Molaria tindre un pis ací”. A més, tinc amics valencians, com Paco Plaza. M’agrada molt vindre.
En la teua gira, com tries el repertori? Tocaràs només cançons d’este disc o també clàssics?
Sempre posem clàssics, perquè si no la gent no es queda contenta. Toquem l’últim disc, però també cançons de tota la trajectòria.
El concert serà en una sala, lluny dels macrofestivals. Et sents més còmoda en eixe tipus d’espais?
Sí, perquè en una sala la gent va a vore’t a tu, s’ha comprat l’entrada per a escoltar-te. Em fa respecte, però és molt bonic. Com més major em faig, més valore eixos moments.
Serà el teu retrobament amb el públic valencià. Què esperes de la cita a la Sala Moon i què pot esperar la gent?
Espere que tot isca bé, que hi haja bona connexió amb el públic i que disfruten. M’agradaria transmetre un moment agradable i un poc d’esperança en este moment tan confús i estrany que estem vivint políticament.