En ple barri del Carmen de València, un nou estudi d'arquitectura i disseny pretén transformar La Gallera: la Galeria LouVit. L'emblemàtic edifici comença una nova etapa de la mà de Vitor Condeço i Lourdes Benítez, que demanen més implicació per part de les administracions per a impulsar el patrimoni de la capital del Túria. Parlem amb Benítez per a conéixer la seua posada en marxa.
La Gallera és un edifici molt singular en ple centre de València. Des del seu passat com a espai per a baralles de galls fins a la seua transformació en galeria d'art i sala d'espectacles. Què vos va atraure d'este espai i quins reptes vos heu trobat en rehabilitar-lo?
El que ens va atraure va ser, en primer lloc, l'arquitectura. El nom original era el Circ Gallístic de València. Jo soc arquitecta i quan vaig veure este espai, em va fascinar. La seua tipologia és la d'un xicotet teatre circular, inspirat en les places de bous, no sols en la forma, sinó en els elements arquitectònics: les columnates, l'espai central... Té també una connexió directa amb el Teatre Globe de Shakespeare, a Londres. Eixe disseny circular permetia representar obres en la planta baixa, mentres el públic se situava al voltant i en les plantes superiors. I el més interessant: com no hi havia electricitat ni amplificació, la llum natural que entrava pel sostre central permetia allargar les funcions durant el dia.
L'edifici es va inaugurar en 1870, però creiem que va començar a construir-se fins i tot cinc o deu anys abans. Al principi va funcionar com a circ gallístic fins que les baralles de galls es van prohibir entre 1936 i 1940. Després va tindre molts usos: teatre, mercat de pells (aprofitant que és al carrer Aluders, que significa “adobers”), i més tard una gran ferreteria. En els anys 2000, un artista el va rehabilitar i va obrir una galeria d'art que va arribar a llogar-se al Consorci de Museus fins a 2014 o 2015. Des de llavors, ha estat tancat… i amb molts obstacles administratius.
A quins obstacles et referixes exactament?
Perquè, en algun moment va ser declarat patrimoni històric, i això limita bastant els seus usos. Només pot albergar projectes culturals. S'han intentat muntar bars o restaurants ací, però no s'han donat els permisos. A més, la llicència que té el local és la que va obtindre l'artista que el va reformar en els 2000, però han passat 25 anys i eixa llicència ja no és vàlida. Ha canviat tot: la normativa, els epígrafs... De fet, ja no existix com a tal la figura de “galeria d'art” en el catàleg oficial.
I això ens complica molt, perquè estem intentant regularitzar l'espai. Des de fa quatre mesos estem immersos en un laberint de tràmits. Hem demanat fins i tot el text original de la llicència per a entendre a què estem subjectes... però ni tan sols ho tenen clar. Per exemple: ara mateix no sabem si podem tindre música o no. Hi ha un buit legal. Alguns veïns estan encantats amb l'activitat, però altres han cridat a la policia. I encara que el so no supera els 70 decibels, s'han personat diverses vegades. La sala està condicionada acústicament, però encara no hem pogut fer els mesuraments oficials perquè no sabem quin epígraf aplicar. La informació des de l'Ajuntament no és clara. És tot molt lent i frustrant.
Heu intentat reunir-vos amb Cultura o amb altres institucions?
Sí, vaig presentar un expedient per a tindre una reunió amb Cultura, però encara estic esperant que em donen una cita. Va tot molt lent. I és una pena, perquè este edifici ha estat tancat massa temps. Creiem que tant l'Ajuntament com la Generalitat haurien d'implicar-se més. Este tipus de projectes necessita suport institucional per a sobreviure. No sols és patrimoni històric, també pot ser un motor cultural de la ciutat.
La DANA vos va afectar nivell professional i personal just abans d'obrir la galeria. Què va ocórrer?
Va ser duríssim. Vivim a Catarroja, on tenim també oficines i magatzems. El dia en què va caure la DANA estàvem acabant de preparar l'exposició. Em vaig emportar el cotxe ple de materials, làmines, adhesius per als cristalls d'entrada... i la DANA s'ho va emportar tot.
Es va inundar tota la planta baixa del local que teníem, més de 100 metres quadrats baix quasi un metre d'aigua mesclada amb fang. Vam perdre el cotxe, ferramentes, obres que estaven preparades per a portar ací… Moltes peces es van arruïnar completament. Anàvem a obrir el 4 de novembre, i vam haver de retardar-ho un mes. Un mes més de lloguers sense ingressos, tant allí com ací. Va ser un colp econòmic i emocional molt fort.
Quines intervencions heu fet per a adaptar l'espai a este nou ús?
Com et deia, som arquitectes i interioristes. Des del principi, la nostra idea va ser que La Gallera no fora només una galeria, sinó també una carta de presentació del nostre treball. Molts dels nostres projectes són vivendes privades, a les quals no pots accedir. Ací volíem tindre un espai visitable que mostrara el que fem. La Gallera té tres plantes: la planta baixa, la primera, i una segona que per motius d'accessibilitat no pot obrir-se al públic, ja que només té una escala. Per això, la nostra idea és situar ací les nostres oficines. Este edifici reunix tot el que buscàvem: un estudi d'arquitectura en el centre de València, una galeria d'art, i un lloc on rebre a clients i visitants. Però, clar, després de tot el que ha passat, les oficines han quedat per al final.
Quina és la visió a mitjà termini per a la Gallera?
Volem que siga un punt de trobada. No sols per a exposicions, sinó també per a música, performances, cicles de xarrades, tallers... Un espai viu i dinàmic. Tenim ja una programació cultural en marxa i estem en contacte amb artistes, col·lectius i agents culturals. Però perquè això funcione necessitem certeses legals, suport institucional i que s'entenga que un patrimoni com este no pot estar parat. Ha de tindre vida.
