Aurora García Agud va ser una estudiant brillant: amb una nota excel·lent a la selectivitat i el Grau Professional de Piano pel Conservatori Professional de Música de València, tot semblava indicar que seguiria un camí més “segur”. Però va escollir el teatre, i amb ell, la incertesa i la passió d’una vocació que l'havia acompanyada des de sempre sense que ella ho sabera. Obres com After·Sun, Esto ya no es el banquete, A-fràgil, El fin de la historia i Última lluna de Mercucio Montesc van portar a l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians a atorgar-li, el darrer 3 de juny, el Premi Crisàlide a Actriu Revelació, un reconeixement a una trajectòria que tot just comença però que ja apunta maneres. Parlem amb ella sobre el prejudici de triar el risc tenint alternatives, la fragilitat del sector, el projecte musical Ara Neva i la necessitat de trobar sentit fins i tot en els buits.
Acabes de guanyar el Premi Crisàlide a Actriu Revelació. T’esperaves rebre'l o va ser una sorpresa per a tu?
Doncs la veritat és que va ser una sorpresa. En este ofici és molt difícil sentir-se mereixedora d’un premi, perquè sempre tens la sensació que el treball que estàs fent pot ser l’últim. Costa molt creure’t plenament actriu, com si això anara a durar per sempre.
Ara bé, quan vaig veure els treballs amb què estava nominada i vaig fer una mica de balanç dels últims dos o tres anys, sí que vaig pensar: "Ostres, doncs he treballat". He fet projectes que tenen sentit amb el camí que volia fer, i dins de les dificultats, no han sigut pocs.
També és cert que enguany el premi considerava treballs des de 2023, i justament aquell any vaig treballar molt, tant en projectes nous com en d’altres que venien de 2022 i van continuar en gira. I això em va fer sentir molt agraïda, perquè, tot i que encara em costa creure’m mereixedora, sí que vaig veure que aquell desig que tenia quan estudiava i imaginava qui volia ser estava convertint-se en tota una realitat.
Parlant sobre este premi de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians, quins creus que han sigut els teus punts forts com a intèrpret perquè l’entitat decidira reconéixer-te amb este guardó?
Crec que un dels meus punts forts és que soc una persona molt treballadora. Sempre he volgut fer les coses bé i això m’ha portat a implicar-me fins al final en tots els projectes on he estat, sense donar mai per acabat un treball. No deixe de fer-me preguntes sobre el que estem fent o sobre què li està passant al personatge. I crec que eixa recerca constant és molt valuosa per a una intèrpret.
També sent que m’ha ajudat molt el fet de no limitar-me només a una disciplina. Vinc de la música, del piano, però també m’interessa molt el moviment, la dansa, tocar altres instruments... I tot això em dona una mirada escènica més àmplia que, d’alguna manera, crec que es reflecteix en la meua manera de treballar.
El piano, la música, l’ambientació, la teatralització… Creus que esta combinació de disciplines és una de les teues virtuts com a artista?
Crec que sí, que el fet de vindre de diferents disciplines m’ha ajudat molt a desenvolupar-me i a entendre que el teatre no és un únic camp tancat. Hi ha moltes formes i llenguatges per expressar-se dins del mateix gènere. A vegades pensem que el teatre està lligat només al text, als personatges... però la realitat, sobretot en el teatre contemporani, és molt més rica i diversa.
Sí, tinc una rutina que, tot i que no és sempre exactament igual, sí que em resulta fonamental. Sempre necessite tindre un moment per a mi abans de començar, un espai de calma i de buit, on no haig de fer res. És com una transició entre haver-ho preparat tot i eixir a escena. Eixe moment m’ajuda a centrar-me, a baixar una mica el ritme i a imaginar tot el que està a punt de passar.
També tinc una manera de preparar-me que ve del món del piano. Quan estudiava, el meu professor em deia que la nit abans imaginara tota la peça, pas a pas, com si ja estiguera en l’escenari. I ara faig una cosa molt pareguda amb els textos: els repasse mentalment, em situe en l’espai, visualitze les accions i les paraules clau. Això em dona molta seguretat.
"El teatre no és un únic camp tancat. Hi ha moltes formes i llenguatges per expressar-se dins del mateix gènere"
Com veus realment el panorama actual de la interpretació? Quin és, al teu parer, l’estat del sector hui en dia?
El panorama és molt cru, perquè és molt difícil trobar treball, i especialment treball que siga sostenible econòmicament. Pots fer molts projectes, tant autogestionats com col·lectius, però que això et permeta viure és quasi impossible. Jo he tingut sort este últim any, però no és gens fàcil accedir a projectes que et permeten dedicar-te només a interpretar o fer música, sense haver d'assumir també producció, comunicació o altres tasques.
Ara hi ha molta gent jove que vol crear, no només actuar, i això és molt positiu, però també fa que hi haja una gran demanda per a una oferta molt limitada d’espais d’assaig, residències o llocs on estrenar. I fins i tot en condicions precàries, accedir-hi és complicat.
Al final, el sector es manté, molt sovint, gràcies a persones que, després d’anys de precarietat, han pogut crear estructures un poc més sòlides i oferixen treballs amb condicions dignes. Però continua sent molt difícil consolidar una carrera estable només amb la interpretació.
Vas traure una nota excel·lent a la selectivitat i tens el Grau Professional de Piano pel Conservatori Professional de Música de València… Què et va portar a deixar eixe camí i endinsar-te en el món del teatre?
Sempre havia pensat que la decisió la vaig prendre al batxillerat, quan em vaig apuntar a teatre com a extraescolar i vaig descobrir que m’apassionava. Però fa poc vaig trobar un diari antic, de quan tenia tretze anys, on ja escrivia que el meu somni era ser actriu. Va ser un descobriment molt revelador. Em vaig adonar que este desig venia de molt més lluny del que recordava. Supose que era una intuïció que sempre havia estat amb mi i que, quan va arribar el moment de triar, es va imposar sola. No era tant una decisió com una evidència: volia fer allò que em fa realment feliç.
Què en penses del prejudici, encara força arrelat, que diu que les persones amb expedients brillants no haurien de dedicar-se al teatre o a disciplines artístiques?
Crec que és un prejudici molt injust i antiquat. Jo vaig fer el batxillerat científic i, durant molt de temps, pensava que havia d’anar cap a una carrera com Biologia o Medicina pel fet d’haver tret bones notes. Però ara sé que la intel·ligència o el rendiment acadèmic no tenen per què estar renyits amb una vocació artística. Al contrari, crec que la cultura, l’art i el pensament crític també necessiten persones rigoroses i amb ganes d’explorar en profunditat. Triar el teatre no va ser cap renúncia, sinó una manera diferent de canalitzar allò que soc.
Crec que la cultura, l’art i el pensament crític també necessiten persones rigoroses i amb ganes d’explorar en profunditat
Venint del batxillerat científic, quines aptituds i coneixements d’este camp has pogut aplicar a la teatralització?
Ara m’estic adonant que tota aquella etapa m’ha deixat eines que faig servir molt sovint. Per exemple, tinc una memòria visual i espacial molt precisa, que em permet recordar l’estructura completa d’una peça: el que passa a escena, el que passa entre bastidors, els ritmes, els detalls... I també una manera molt metòdica de treballar, que crec que em ve d’eixe entrenament més científic. La manera d’analitzar, d’observar amb atenció i de mantenir la concentració són coses que també em serveixen molt com a actriu.
Has posat en marxa un nou projecte musical, Ara Neva. D’on naix esta proposta i què t’ha inspirat a crear-la?
Ara Neva naix del desig de crear música des d’un lloc compartit i experimental. Som tres persones -Pau, Mario i jo- que fa prop de dos anys vam coincidir en un moment vital molt semblant, amb moltes ganes d’explorar la música electrònica i de formar una banda. Cap de nosaltres tenia una gran experiència en este món, però justament això ens va unir i ens va fer créixer junts.
Jo vinc de la música clàssica, del piano, però sempre havia volgut anar més enllà i experimentar amb altres gèneres. Ara tenim dos temes publicats i estem preparant un EP. Ho estem fent amb molta calma però amb molta il·lusió, i també aprenent què implica formar part del món de la música des d’una perspectiva més professional. És un projecte que m’estimula molt i que estem desenvolupant entre València i Madrid.
Quins projectes tens a la vista per als pròxims mesos? Ens pots avançar alguna cosa?
Doncs, just ara, estic vivint un contrast molt gran. Este estiu no tinc cap feina i això em genera molta frustració, perquè és difícil acceptar el buit en una professió tan inestable. Però al setembre, tot s’accelera: estrenem una peça pròpia, El Tembleque, al festival Surge Madrid, en una sala que m’encanta, Rèplica. És un projecte molt especial que portem treballant des de fa un any i mig amb Iván Mozetich, i em fa molta il·lusió veure’l prendre forma.
També estic implicada en un projecte amb l’Eva Mir que estrenarem a la Nave 10 Matadero, també a Madrid. Dos projectes molt diferents però molt estimulants, que venen després d’un procés llarg i intens. Estic molt agraïda als espais de València que ens han acompanyat, com Artea LAB i El Consulado. Ara el repte és aprendre a viure millor tant els moments de pausa com els d’abundància, i entendre que tot forma part del mateix camí.