Opinión

Prohibit Parlar

Guardar

Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís en Les Corts
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís en Les Corts

Fins a tal extrem ens està portant la dreta, l’extrema dreta i la “derechita cobarde”: prohibit parlar o prohibit entrar, no siga cosa que ens contagiem de pluralitat o, pitjor, de diàleg.

Així, un restaurant en Marbella mostrava este estiu un cartell on venia el seu propi gel hidroalcohòlic i que incloïa un text que era tota una invitació al disbarat: “rojos no”. S’intueix que prohibien així l’entrada a persones que no pensen i actuen com l’amo del bar mana, clar. Tot un desacatament a la sacrosanta Constitució que impedeix la discriminació per qualsevol motiu. I una desobediència clara a les lleis estatals, sense anar més lluny la de turisme que recull que l’accés als establiments turístics i de restauració no es pot negar per raons de “sexe, raça, religió, opinió, discapacitat o qualsevol altra circumstància personal o social que supose discriminació”.

Més clar, aigua. I molta aigua caldria que begueren alguns per a netejar l’organisme, i que li pegaren menys a altres coses quan són capaços, com en un cafeteria de Logronyo, de penjar un cartell on podem llegir: “rojos no, perros sí, perroflautas no”.

Tot açò té una causalitat molt directa. I si m’apuren, conec a uns quants dels qui poden ser causants de tant de destrellat.

A les Corts Valencianes, els escons de l’última fila estan habitats per una sèrie d’elements que treballar, treballen poc: dos iniciatives en dos anys a la Comissió d’Igualtat, per citar un exemple. Però allò que sí que se’ls dóna la mar de bé és sembrar l’odi i atacar al diferent. Són un grup divers i desigual, amb molta dissidència interna. Tanta que han tingut ja fins a dos renúncies de diputats i darrerament una diputada es va passar als no adscrits per disconformitat amb les ordres (que no directrius) dels portaveus. De fet, entre el grup ja han hagut de recórrer a fillastres i padrastres, perquè això del divorci no agradarà a la dreta, però ben bé que ho fan servir.

Entre altres coses boniques que profereixen des d’esta última fila destacaríem la d’acusar a les persones que recorren a tècniques de fertilitat assistida com a “assassins de cigotos”. I com a tota proposta per incrementar la natalitat, l’última fila ofereix “xecs guarderia”, sense ni prestar atenció a què això ja es fa, sols que el nom correcte és “bo per a l’educació infantil”. Per cert, no és el mateix guardar que criar…

El ramat d’escons que envolta l’última fila no es lliura tampoc d’eixe autoritarisme tan escassament democràtic. De fet a Les Corts ja és famosa alguna dimissió notable, algun exiliat a Madrid per “defendre l’espanyol” (o per tindre un xiringuito, la diferència no està massa clara); i sis diputats que formen part del grup de no adscrits i en augment. I escolten, cap d’ells és d’esquerra. Mal planter de carabasses...

I per si això no fóra prou, aquells que habiten i ocupen un Parlament en què no creuen, els d’eixa última fila, fan com en el restaurant de Marbella i solen tindre també una confusió bestial sobre masculí i femení. Resulta que en l’esmentat bar hi havia un cartell on es titllava de “ministra” al Sr. Marlaska, mentre que en Les Corts a la Sra. Oltra l’anomenen “vicepresidente” (quan estan a bones, perquè quan estan a males li diuen coses pitjors).

I, per descomptat, són els de la llengua és una i la cooficialitat, com el Parlament, hauria de desaparéixer. A tal extrem arriben que després de dos anys hi ha diputades que diuen no entendre res quan se’ls parla en valencià, i s’ofenen i tot. No arriben a cridar a la Policia, com sí feren els propietaris del restaurant Suquet de Peix, del Grau de Castelló, però poc els falta perquè la intolerància que mostren cap a tot allò que no siga el seu “ordeno y mando” és de jutjat de guàrdia. Com al restaurant del Grau de Castelló, es neguen a escoltar tot el que no siga el que volen sentir vulnerant així les lleis que, en el cas del ja famós restaurant al qual molta gent es nega a anar, se saltaren a la torera la llei de Turisme i Hospitalitat valenciana que és molt clara pel que fa a què no es pot negar l’admissió i servei en un establiment per raons de discriminació per la llengua que empren.

I encara així, este cap de setmana hem vist com, a crit de “aquí se habla el idioma nacional”, en un restaurant de Gandia es negaren a servir una persona i li negaren el seu dret a posar una reclamació. Miren, al contrari això mai ho he vist. No he escoltat mai a ningú que se li haja negat ací el dret a parlar en castellà. Per això, sembla que la intolerància sobrevinguda ha arribat a casa nostra de la mà dels okupes de l’última fila en l’hemicicle de Les Corts.

Cal posar trellat, coneixement com deien les nostres iaies. Perquè tenim dues llengües i, encara que alguns polítics que seuen a l’última fila de l’hemicicle de les Corts Valencianes tinguen la poca vergonya d’afirmar que no les coneixen, existeixen. No conéixer no eximeix mai del compliment de la llei. I escolten: la ignorància és un defecte molt gran que es combat amb cultura. Necessitem molta cultura i tolerància per a conviure i, sobretot, molta paciència per a les persones que, de sobte, hem vist com es persegueix i prohibeix tot allò que és diferent.

I sí, tenim paciència, tanta com per a fer complir les lleis que democràticament hem votat. Però aquells que volen prohibir, prohibir i prohibir, doncs no seria hora de ser més tolerants i obrir una miqueta la ment?

Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís en Les Corts

Archivado en:

Destacados