Aquesta setmana passada hem tingut la darrera celebració de la Marxa i l’Aplec del Puig, on, com ja ve succeint des de fa molts anys, hi han prevalgut la lògica i la dinàmica partidàries que, tot i legítimes, es mostren insuficients per a segons quines qüestions, quan, segurament, ens aniria millor a tothom si, sense renunciar als espais i propostes partidistes, avantposàrem una certa lògica en clau de país, de País Valencià.
L'Aplec del Puig, a l'Horta Nord, va nàixer amb un clar esperit unitari. Era una jornada reivindicativa que va començar als anys 60 del segle XX en plena dictadura franquista. Durant anys es van organitzar unes marxes a peu des de València fins a la població del Puig, les quals acabaven en un aplec de caràcter reivindicatiu en aquesta darrera població. Al Tall, el mític grup valencià, li va posar música i lletra amb la cançó Darrer diumenge d'octubre al seu segon disc Deixeu que rode la roda, publicat el 1976. La Marxa al Puig es convertia així en un esdeveniment joiós i reivindicatiu de tot el país.
Estroncades per la repressió franquista, tant la marxa com l'aplec van ser represes durant la transició tardofranquista, però prompte van perdre la vitalitat inicial. Des dels anys vuitanta fins ara, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), o alguna plataforma impulsada per aquest partit independentista, i també per l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació, va reprendre la convocatòria de la Marxa al Puig des de València el 1991, i altres sectors del sobiranisme o de l'Esquerra Independentista han mantingut ininterrompudament la convocatòria de l'Aplec del Puig a la muntanyeta de la Patà. Des de fa 3 anys és ERPV qui ha pres el relleu al PSAN, que havia fet pública la decisió d'interrompre les seues activitats. En els anys 80 s'havia anomenat Aplec del País Valencià.
D'ençà del 1992, primer la UPV i després el Bloc també celebra el seu aplec a la mateixa localitat, però a l'esplanada del monestir, convertint-se en un dels actes anuals més importants d'aquesta formació sobiranista, ara integrada dins de la coalició electoral Compromís. Enguany, quan se celebrava la 59a edició, se n'ha tornat a reiterar la fórmula. El Bloc a l'esplanada, ERPV a la muntanyeta de la Patà. I una sensació compartida: la fórmula actual no sembla el millor camí per a eixamplar les bases d'uns i altres i, sobretot, no ajuda la necessària afirmació del País Valencià com a subjecte polític de sobirania.
Quan el 2016 em vaig assabentar del relleu del PSAN per part d'ERPV, vaig comentar a persones significatives d'aquest darrer partit i també de la direcció del Bloc si no estaríem perdent una oportunitat de recuperar la Marxa al Puig i l'Aplec des d'una òptica més àmplia de país. Vaig trobar una certa complicitat en les meues interlocutores, però segurament altres circumstàncies polítiques i les decisions ja preses van impedir anar més enllà. Llavors el govern del Botànic centrava la major part de les energies del Bloc i ERPV es trobava en ple procés de redefinició del seu paper al País Valencià.
Pense que ara, amb la celebració del darrer Aplec encara molt fresca en la memòria, amb les seues virtualitats i també els límits evidents i sabent que el proper es farà una vegada celebrades les pròximes conteses electorals, seria el moment de reflexionar sobre la possibilitat de recuperar la Marxa i Aplec del Puig amb un caràcter més transversal, més unitari i més plural: una convocatòria en clau de país. No es tractaria de restar a uns i altres els espais que ja tenen consolidats, ans al contrari. Més aviat es tractaria de trobar una fórmula que permetera que aquelles persones que no formen part d'aquests partits, la immensa majoria de la societat, tingueren també un motiu per anar-hi i fer-se seua la Marxa i l'Aplec.El país n'eixiria guanyant. I no tinc cap dubte que les forces que ara l'estan convocant, també.
Antoni Infante @InfanteAntoniPlataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV