Ara que la Plataforma per la Llengua està promovent la campanya #Som10milions, per demanar a les administracions públiques que treballen conjuntament per la nostra llengua pròpia, és un bon moment per a fer balanç. Cal dir que a les institucions governades pel Partit Popular al País Valencià durant vint anys, del 1995 al 2015, van haver mostres clares de reconeixement de la catalanitat del valencià i de la unitat de la llengua i de la cultura catalanes. Al juny del 1996, quan feia només un any de l’accés d’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat, es va publicar la segona edició del Diccionari valencià, editat per Bromera, amb el suport de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, on exercia com a consellera Marcela Miró, i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. En aquest diccionari, el valencià és definit com a «varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana». El mallorquí, el menorquí i l’eivissenc són també presentats al Diccionari com a modalitats de la llengua catalana. Fins i tot es diu que l’alguerés és «un dialecte del català parlat a l’Alguer». La Conselleria d’Educació, a principi del curs 1996-1997, va enviar aquest diccionari, amb el logotip i el copyright de l’edició, que equival a la responsabilitat sobre l’escrit, tant de la Generalitat Valenciana com de l’editorial Bromera, a les biblioteques de tots els centres docents del País Valencià.
Els abans anomenats «Cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica», i ara cursos de reciclatge per al professorat, van continuar, tant durant la presidència del socialista Joan Lerma com dels populars Eduardo Zaplana o Francisco Camps, amb els mateixos plantejaments, respecte a l’ensenyament de la llengua i de la literatura catalana.En l’època del conseller d’Educació Manuel Tarancón, durant el govern de Zaplana, del 1999 al 2003, als continguts de l’ensenyament de la literatura dins l’assignatura de «valencià», a Batxillerat, mitjançant el Decret 50/2002, es va anul·lar l'estudi dels escriptors catalans Narcís Oller, Mercè Rodoreda, Carles Riba, Salvador Espriu i dels mallorquins Ramon Llull i Llorenç Villalonga, que s'estudiaven al batxillerat al País Valencià des del 1994 (Decret 174/1994). Això vol dir que durant set anys de govern en mans del PP (del 1995 al 2002) s'hi estudiaven aquests mateixos autors. En el mateix Decret de Tarancón, que va eliminar els autors esmentats, s'incloïa l'estudi de les quatre grans cròniques medievals catalanes, que també eren en el decret del 1994. La qual cosa vol dir que malgrat les ganes d'eliminar del temari els autors no valencians no s'hi va poder evitar incloure unes obres tan unitàries de la història comuna de catalans, valencians i mallorquins com les cròniques. Curiosament al temari d'oposicions a professorat de valencià de Secundària sí que constava llavors Llull, les quatre grans cròniques i altres autors de la literatura catalana com ara el barceloní Bernat Metge i el valencià fra Antoni Canals.
És també significatiu citar el catàleg de l’exposició «Ausiàs March y su tiempo», editat en castellà per la Generalitat Valenciana el 1997, on podem trobar afirmacions com aquesta: «Pero el siglo XV es, sobre todo, el de la creación literaria en catalán, una actividad que de centra básicamente en la ciudad de València» (p. 29). El catàleg portava pròlegs de presentació del president Eduardo Zaplana i de Francisco Camps, llavors conseller de Cultura, Educació i Ciència.
També cal parlar del període de Rita Barberà com a alcaldessa de València. Al pròleg d’un llibre singular, Siete mujeres para Tirant, de J. E. Ruiz-Doménec, editat en castellà per l’Ajuntament de València el 1998, podeu llegir afirmacions com aquesta: «el ambiente literario valenciano era un ambiente catalán» (pàgina 18). El llibre va ser presentat oficialment per la regidora de Cultura Maria José Alcón i per l’alcaldessa Rita Barberà. Un altre exemple és la biografia il·lustrada del patrici Nicolau Primitiu Gómez Serrano, amb text de Vicenta Ferrer i dibuixos de Pilarín Bayés, editada per l’Ajuntament de València el 2002, amb pròleg de Rita Barberà. La publicació, destinada sobretot a un públic jove, es va enviar a totes les escoles de la ciutat de València i conté una pàgina preciosa dedicada a la unitat de la llengua, on podem llegir: «Nicolau Primitiu sabia i defensava que la nostra llengua era una llengua comuna amb la d’altres territoris de parla catalana, per denominar-la s’inventà una nova paraula, bacavés».
Institucions regides per governs del Partit Popular van editar obres amb frases com ara aquestes: «Los valencianos estamos en el trono de la literatura que han cultivado los pueblos de lengua catalana» (pàgina 9). «Y esa llengua que llenó de lustre y esplendor todos los países de lengua catalana» (pàgina 10). Són afirmacions que l’autor, l’erudit castellonenc Josep Ribelles Comín, va escriure el 1915, en la introducció del primer volum de la Bibliografia de la Llengua Valenciana, obra magna molt ben reeditada per la Diputació de València el 2005, amb una presentació entusiasta del llavors president de la Diputació, Fernando Giner, del PP.
És una obvietat dir que les diverses denominacions que té la llengua catalana no han estat mai un obstacle per a reconèixer-ne la unitat. Podem trobar un compendi de tots els noms de la llengua catalana a la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, també editada el 2005 pel diari Levante, amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i de la Diputació de València, a més de la Universitat de València. Només hi heu de consultar les entrades «Ausiàs March», «apitxat», «diccionario» «Diccionari català-valencià-balear», «literatura», «rondalla», «trobador» o «valenciano».
A banda de les publicacions comentades, resultaria absurd qüestionar el criteri a favor de la unitat del català d’institucions hispàniques com ara la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua o l’Institut Cervantes. Als llibres de text per a l’ensenyament, editats amb l’aprovació de la Generalitat, abans, durant l’etapa del PP o després, sempre hi ha aparegut el mapa lingüístic de la llengua catalana, amb normalitat.
Per tot això les afirmacions que polítics que actuen com a portaveus del PP sobre la separació lingüística entre el valencià, el mallorquí i el català són un pur teatre, destinat a acontentar els desinformats o els enemics de la nostra llengua. L'acumulació de pecats durant els 20 anys de govern al capdavant de la Generalitat Valenciana ha suposat el descens dels populars als pous de l’avern. Les actituds contra la nostra llengua i els seus drets d’alguns portaveus del PP són una mostra d’allò que mai no hauria de ser la política, la caiguda lliure en el pou sense fons de la irracionalitat.
Manuel CarcellerDelegat de la Plataforma per la Llengua al País Valencià