Manuel Vicent Albiol és mestre, professor i assessor didàctic del Servei d’Ensenyaments en Valencià. Ha format alumnes crítics i somiadors a Vinaròs, Benicarló, Sant Jordi del Maestrat, Rossell i Sant Carles de la Ràpita (Tarragona). Els 40 anys d’estima i dedicació a la docència li han ensenyat una màxima: aprendre de l’alumnat. Ensenyar des del cor. Aquest mestre té un compromís ferm amb l’ensenyament i la llengua. Manuel Vicent ha sabut fer de l’escola valenciana una trobada amb la cultura, el diàleg, l’amistat i el treball en equip. Tant dins com fora de l’aula, sempre ha aplicat una pedagogia humana basada en la comunicació.
Manuel Vicent ha oferit ponències i ha impartit cursos de diferent mena, sia d’atenció a la diversitat i a l’alumnat nouvingut, sia cursos al professorat per a l’obtenció del Diploma de Mestre de Valencià, sia seminaris sobre la lectura i escriptura, treballs per projectes, tractament de l’alumnat d’incorporació tardana al Sistema Educatiu, prevenció del fracàs escolar, entre altres. Escola Valenciana ha fet valdre la tasca desenvolupada per Manuel Vicent Albiol, sobretot al Maestrat, i li ha atorgat el Guardó Extraordinari. Des de Sembra hem volgut conéixer més de prop a aquest mestre referent i hem conversat amb ell de plurilingüisme, pedagogia, didàctica, història, societat, legislació, actituds lingüístiques... però, sobretot, ens hem enriquit d’experiència.
Per Sandra Serrano i Mira
Vostè és, sobretot, mestre. Mestre d’escola en valencià i un referent per a les noves generacions de mestres. Què el motivà a exercir aquesta professió?
El que primer em motivà fou l’actitud dels meus pares, que no van anar a l’escola, que parlaven sempre, amb respecte i admiració, dels mestres. El meu pare començà a fer de mariner als 7 anys i la meua mare era la més gran de set germans. Mai van perdre les ganes d’aprendre. El mestre sempre tenia raó i el que deia el mestre era el que calia fer. Jo pensava que el mestre era un personatge extraordinari i que si aconseguia, quan fos gran, ser mestre, podria ser com aquelles persones a les quals admiraven els meus pares.Posteriorment, em motivaren les ganes d’aprendre per ensenyar als xiquets que no aprenien les coses, perquè les pogueren aprendre d’una altra forma. Em sentia malament quan el mestre castigava un xiquet per no saber una cosa.
La mestra i companya Empar Granell deia que “el bons i les bones docents són els qui van amb un somriure a classe, els qui creuen que sempre poden aprendre de l’alumnat i als qui els agrada innovar a cada curs”. Aquesta afirmació traspua un profund sentiment d’humilitat: el mestre que aprén mentre ensenya. Vostè què en pensa?
Hi estic totalment d’acord, amb Empar Granell! El mestre que no aprén alhora que ho fan els seus alumnes no connectarà amb ells!A l’escola, cada dia és apassionant i cada curs, diferent. Podem tindre el Pla Lingüístic de Centre, el Projecte Educatiu, el Currículum, els Nivells de Concreció ben estructurats, la PGA molt pensada i ben feta, les programacions... Cada curs és una possibilitat de millora, de millorar allò que no ens ha sortit com pensàvem, de canviar la forma de treballar i de pensar que els nostres alumnes tindran un any més i que voldran conéixer, participar, aprendre i fer-se, cada vegada més competents i crítics.