L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels problemes socials i econòmics més urgents a la província de València. Segons les previsions, fins a 2030 seran necessaris 133.340 habitatges nous per a poder atendre la demanda del mercat immobiliari. Tanmateix, amb l’oferta actual només es cobriria un 38 % de les necessitats, cosa que deixaria un dèficit acumulat que superaria les 218.000 unitats. Així es desprén de l’últim informe sobre l’habitatge elaborat per Cambra València.
Però, què passarà si no s’atén la demanda residencial a la província de València? D’acord amb els experts, no sols generarà profundes conseqüències en l’àmbit econòmic, sinó també en el social i en la qualitat de vida de la ciutadania.
El preu de l’habitatge ja ha limitat el dret fonamental d’accés a este per a amplis sectors de la població. Darrere d’esta escalada hi ha múltiples factors d’oferta i demanda: l’increment del cost dels materials i de la mà d’obra, la disponibilitat limitada de sòl urbanitzable, l’estancament en el ritme de construcció i, al mateix temps, l’augment de la població, del turisme i de l’esperança de vida. El resultat és un mercat immobiliari tensionat que amenaça d’empitjorar si no s’adopten mesures urgents i eficaces.
Les principals conseqüències per a la població si escasseja l’habitatge
Un dels principals efectes de no atendre la demanda habitacional és l’augment de l’exclusió residencial. Els col·lectius més vulnerables – joves, famílies amb baixos ingressos, persones migrades o majors amb pensions reduïdes – serien els més afectats, quedant fora del mercat per la impossibilitat d’afrontar els alts preus de compra o lloguer.
El dèficit d’oferta també incrementaria la dependència d’ajudes públiques. Cada vegada més llars es veurien obligades a sol·licitar subvencions o bonificacions per a poder afrontar el pagament d’un habitatge digne. Esta dinàmica es traduïx en una despesa pública més gran i en la necessitat de reforçar les polítiques socials, amb el risc que no arriben a cobrir tota la població necessitada.
Així mateix, la manca d’habitatge adequat pot donar lloc a l'aparició d’assentaments informals o habitatges en condicions precàries. Estos escenaris comporten problemes de salubritat, inseguretat i marginació social que comprometen la cohesió del territori.
Un altre dels efectes directes de la manca d’habitatge és l'amuntegament. Moltes famílies es veuen obligades a compartir habitatges o a llogar habitacions en pisos que no estan preparats per a acollir diverses unitats familiars. Esta situació genera tensions de convivència i un deteriorament de la qualitat de vida.
L’absència d’un desenvolupament urbanístic acompassat també pot fomentar la creació de guetos perifèrics. L’encariment de l’habitatge al centre urbà desplaça part de la població a zones allunyades, amb menys serveis i pitjor connectades. Això implica desplaçaments diaris més llargs i, per tant, un augment en el temps invertit, la despesa en transport i la petjada mediambiental.
Davant este panorama, la Cambra de Comerç de València subratlla la necessitat d’impulsar una estratègia metropolitana que permeta ordenar el creixement urbà més enllà dels límits administratius de la capital. L’objectiu seria vertebrar millor l’àrea metropolitana, garantint serveis bàsics, transport públic eficient i noves infraestructures que eviten la sobrecàrrega en el nucli central de València.
Encariment del sòl i estancament de la construcció
A més dels problemes socials i urbans, s’hi suma un factor econòmic decisiu: l’encariment del sòl. A la província de València, el preu del sòl urbà brut és un 31 % més car que la mitjana nacional i pot arribar a representar fins al 40 % del cost final d’un habitatge nou.
L’informe de Cambra València assenyala que el 2024 este preu se situava un 23 % per damunt del mínim de 2014, cosa que contribuïx de manera directa que l’habitatge siga menys accessible. Si a això s’afegix l’increment sense precedents del cost dels materials i de la mà d’obra, s’entén per què la província és una de les més tensionades d’Espanya.
A més, el ritme de construcció roman estancat des de fa més d’una dècada. Entre 2007 i 2013 l’edificació va caure un 98 %, i en els últims cinc anys només s’han construït 23.911 habitatges, el mateix que l’any 2000. La situació és similar en el cas de l’habitatge protegit, cosa que reduïx encara més les alternatives per a les famílies amb menys recursos. Actualment, es construïxen menys habitatges dels que es venen, cosa que agreuja el desajust estructural entre oferta i demanda.
Davant este panorama, la Cambra de Comerç de València proposa quatre mesures clau:
- Impuls de l’estratègia metropolitana, que vertebre l’àrea urbana de València amb transport, serveis de proximitat i hubs intermodals.
- Increment del sòl urbanitzable, mitjançant la requalificació i l’agilització dels procediments administratius, que hui poden allargar-se fins a 15 anys.
- Revisió del marc normatiu i tributari, per a facilitar la construcció i establir preus més assequibles. Entre les propostes hi ha l’eliminació de l’IVA en la compra de la primera vivenda, la recuperació de deduccions en l’IRPF i el foment de deduccions per lloguer.
- Política d’habitatge pública, amb especial atenció a l’habitatge protegit, per a garantir un accés equitatiu i assequible per a tots els segments socials.
No atendre la demanda residencial a València suposarà un greu risc per al dret a l’habitatge, generant més exclusió, desigualtat i pressió sobre els recursos públics. A més, tindrà conseqüències urbanístiques i mediambientals, en fomentar guetos perifèrics, desplaçaments forçats i assentaments informals.
La clau està a actuar amb una visió integral: augmentar l’oferta, abaratir el sòl i millorar la planificació metropolitana. Només amb un esforç coordinat entre administracions, empreses i societat civil es podrà garantir que la província de València dispose del parc d’habitatges suficient i sostenible per a atendre les necessitats presents i futures de la seua població.